CONTRASTOS
En aquesta ocasió us presentem dos testimonis ben diferents. En el primer, en Max ens aporta la mirada fresca del que s'ha incorporat fa poc a l'escola i hi aporta el saber fer de tota un saga familiar dedicada a la docència.
En Maxime Taurinyà porta la professió de mestre a la sang (fill de pares mestres a l’escola francesa del Pas de la Casa). A l’escola d’Ordino cada dia regala somriures a xics i grans. S’ha guanyat amb poquet temps el respecte i l’estima d’alumnes, companys i famílies (que l’adoren).
Fa 30 anys….
…..No fa 30 anys que treballo aquí, no, en fa 10 vegades menys de temps. Fa 3 anys que vaig passar per primera vegada per la porta d’entrada de l’Escola Andorrana d’Ordino. Me’n recordo com si fos ahir, els nervis que feia tants anys que no sentía tornaven a mi. Els nervis del primer dia d’escola que tots hem sentit alguna vegada... Però van marxar només vaig sentir la veu de l’Ester. Sabia que m'hi trobaria bé!
Què dir de l’acollida a l’aula de la Montse, a Esquirols, la meva primera classe… No fa 30 anys però quins records….
Van seguir 2 anys genials, una altra experiència a Lleons, “de nouvelles rencontres”: Olga, Valérie, 2 anys on vam viure junts moments importants de les nostres vides, com el naixement de la meva filla, per recordar només els bons...
Què dir més? Gràcies. Gràcies Valérie, gràcies Olga. Gràcies a l’equip directiu, als meus companys perquè participeu del fet que vingui feliç a la feina!
Puc dir que estic orgullós de treballar per aquesta escola i espero que d’aquí 30 anys podré dir als meus alumnes fa 30 anys.... vaig escriure això….
Maxime Taurinyà
Estic davant l’ordinador intentant organitzar-me les idees… He de fer un petit escrit sobre alguna vivència meva a l’Escola Andorrana que m’hagi deixat un record entranyable... Alguna?, només alguna?... Què difícil!!!
Vaig arribar a l’escola andorrana l’any 1990. Era jove i amb moltes ganes de fer coses, de provar coses! Aquesta escola em va donar totes les oportunitats que jo havia pensat que una mestra havia de tenir. La possibilitat d’experimentar, de compartir, d’aprendre...
Vaig trobar una escola oberta a les iniciatives, uns companys increïbles i uns alumnes... uns alumnes que no oblidaré mai, per molts anys que passin. Aquesta és la meva vivència més especial amb l’Escola Andorrana: la relació amb els meus alumnes; amb tots ells.
Encara guardo, com un tresor, les fotos de cadascun dels grups que he tingut. Amb ells he aprés, m’he fet més persona, he madurat i m’he fet gran. M’han acompanyat en els moments més bonics de la meva vida i també en els més difícils. Sempre agrairé a l’Escola Andorrana l’oportunitat que m’ha donat de conviure 20 anys amb els meus alumnes. Veure’ls fer-se grans, evolucionar, convertir-se en homes i dones inquiets..., trobar-te’ls pel carrer i que et reconeguin amb un somriure a la cara i que et diguin: “Encara em recordo d’allò que feies a classe...”. Això és el millor que li pot passar a una
mestra.
Em ve al cap el curs 2000-2001. Jo tenia un grup molt especial de 2n cicle. Eren, curiosos, divertits, amb ganes d’aprendre... El meu company d’aula era l’Esteve Sánchez (més que company, amic entranyable al que mai agrairé prou tot el seu suport) i jo estava en un impàs molt important a la meva vida: amb el meu marit havíem decidit d’anar a buscar la nostra filla. No cal que us digui els patiments i les angoixes que es tenen durant aquest procés. Jo no estava bé. De vegades estava eufòrica, de vegades molt i molt trista...
I allà estaven ells, el meu grup-classe, els ALIENS! Sempre em feien costat, m’animaven, em cuidaven... Em vaig sentir molt estimada i això em va ajudar molt a suportar el procés. Pels voltants de Nadal tots em van fer un dibuix de com serien els meus propers Nadals amb la nostra filla a casa, per animar-me i que no estigués trista. Els guardo tots i no puc evitar emocionar-me cada cop que els miro. Aquest és un dels meus records més tendres.
Recordo aquest grup amb especial emoció perquè em va acompanyar en un moment personal important però també recordo els altres grups, Hobbits, Alicorns, Sònics, Fènix, Grafittis, Rodamóns, Pinyes... Crec que no em deixo cap i, si ho he fet, disculpeu-me.
N’estic convençuda que en una altra escola que no tingués com a eixos fonamentals els objectius de l’Escola Andorrana aquesta relació amb els meus alumnes, els seus pares i amb els meus companys no hauria estat possible i segur, seguríssim, que si jo no hagués treballat a l’Escola no seria, ni de bon tros, la persona que sóc ara.
A poc a poc, curs rere curs et vas fent gran amb l’escola i acabes formant-ne part i encara que un dia deixis d’exercir de mestra t’adones que, en el fons, sempre seràs això, una mestra de l’Escola Andorrana i que intentaràs, encara que no sigui de manera conscient, transmetre i impregnar els seus valors a tot allò que facis.
Feliços 30 anys, ESCOLA!
Laura Civantos Guàrdia.
Vaig trobar una escola oberta a les iniciatives, uns companys increïbles i uns alumnes... uns alumnes que no oblidaré mai, per molts anys que passin. Aquesta és la meva vivència més especial amb l’Escola Andorrana: la relació amb els meus alumnes; amb tots ells.
Encara guardo, com un tresor, les fotos de cadascun dels grups que he tingut. Amb ells he aprés, m’he fet més persona, he madurat i m’he fet gran. M’han acompanyat en els moments més bonics de la meva vida i també en els més difícils. Sempre agrairé a l’Escola Andorrana l’oportunitat que m’ha donat de conviure 20 anys amb els meus alumnes. Veure’ls fer-se grans, evolucionar, convertir-se en homes i dones inquiets..., trobar-te’ls pel carrer i que et reconeguin amb un somriure a la cara i que et diguin: “Encara em recordo d’allò que feies a classe...”. Això és el millor que li pot passar a una
mestra.
Em ve al cap el curs 2000-2001. Jo tenia un grup molt especial de 2n cicle. Eren, curiosos, divertits, amb ganes d’aprendre... El meu company d’aula era l’Esteve Sánchez (més que company, amic entranyable al que mai agrairé prou tot el seu suport) i jo estava en un impàs molt important a la meva vida: amb el meu marit havíem decidit d’anar a buscar la nostra filla. No cal que us digui els patiments i les angoixes que es tenen durant aquest procés. Jo no estava bé. De vegades estava eufòrica, de vegades molt i molt trista...
I allà estaven ells, el meu grup-classe, els ALIENS! Sempre em feien costat, m’animaven, em cuidaven... Em vaig sentir molt estimada i això em va ajudar molt a suportar el procés. Pels voltants de Nadal tots em van fer un dibuix de com serien els meus propers Nadals amb la nostra filla a casa, per animar-me i que no estigués trista. Els guardo tots i no puc evitar emocionar-me cada cop que els miro. Aquest és un dels meus records més tendres.
Recordo aquest grup amb especial emoció perquè em va acompanyar en un moment personal important però també recordo els altres grups, Hobbits, Alicorns, Sònics, Fènix, Grafittis, Rodamóns, Pinyes... Crec que no em deixo cap i, si ho he fet, disculpeu-me.
N’estic convençuda que en una altra escola que no tingués com a eixos fonamentals els objectius de l’Escola Andorrana aquesta relació amb els meus alumnes, els seus pares i amb els meus companys no hauria estat possible i segur, seguríssim, que si jo no hagués treballat a l’Escola no seria, ni de bon tros, la persona que sóc ara.
A poc a poc, curs rere curs et vas fent gran amb l’escola i acabes formant-ne part i encara que un dia deixis d’exercir de mestra t’adones que, en el fons, sempre seràs això, una mestra de l’Escola Andorrana i que intentaràs, encara que no sigui de manera conscient, transmetre i impregnar els seus valors a tot allò que facis.
Feliços 30 anys, ESCOLA!
Laura Civantos Guàrdia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada