dijous, 28 de febrer del 2013

9- La meva història amb l'Escola Andorrana de Segona Ensenyança



Xavier Prunell

Català i gironí de naixement ,andorrà de cor.
El Pruni és professor de llengua catalana a l ' Escola Andorrana de Segona Ensenyança d' Encamp des del curs 2001/2002 i  Aquest curs participa com a autor del PERMSEA.
La visió que ens ofereix és crítica però alhora esperançadora i resumeix el què molts de nosaltres hem viscut o vivim a l ' Escola.

GAM21






LA MEVA HISTÒRIA AMB L’ESCOLA ANDORRANA DE SEGONA ENSENYANÇA
(UN CURT VIATGE D’UN CRÍTIC QUE TÉ ESPERANÇA EN EL FUTUR)


La meva història amb l’Escola Andorrana comença el setembre de 2001, però com si d’una sèrie americana es tractés ara hauríem de posar un cartellet que posés “2 anys abans...”
I és que per explicar aquesta aventura ens hem de remuntar el 1999 quan vaig arribar per treballar a Formació Andorrana. Les meves primeres amistats, els meus primers alumnes i també les primeres pors. L’any clau, però, penso que és el 2001 quan van coincidir dos fets que van marcar el meu amor i desamor amb l’Escola Andorrana dins de la branca de segona ensenyança.

CAPÍTOL 1: LA IL·LUSIÓ

Corria l’any 2001 quan vaig començar un postgrau d’atenció a la diversitat a l’ESO a la universitat de Girona. Ho feia els caps de setmana i ho compaginava amb la meva feina al Col·legi Sant Ermengol. El que recordo més d’aquell postgrau era la quantitat de professors universitaris que parlaven meravelles de l’Escola Andorrana. Eren diferents ponents que ens venien a fer les classes (molts de la Universitat de Vic, però no tots) i la majoria sempre acabaven parlant del Sistema Educatiu Andorrà. Jo, en aquells moments, estava dins del Sistema Educatiu Espanyol però tenia unes ganes immenses de saber com es treballava a l’Escola Andorrana.
El setembre de 2001 ho vaig poder comprovar. Vaig tenir la sort de treure un edicte de professor de català i la meva destinació era l’Escola Andorrana de segona ensenyança d’Encamp. Vaig agafar els trastets i amb tota la il·lusió del món em vaig endinsar en la màgia de l’Escola Andorrana. Centenars de preguntes em venien al cap: Com es treballarà? Hi haurà horaris fixes? Hi haurà àrees que treballaran juntes? Com s’atendrà a la diversitat?... Després d’aquell postgrau em semblava que estava a punt d’entrar dins d’un somni meravellós. Venia del món de l’educació en el lleure i tenia la sensació que la filosofia de l’Escola Andorrana era un apèndix d’aquest tipus d’educació. Evidentment amb matisos, però molt semblant. Molt aviat vaig entendre que en gran part m’havia equivocat.

CAPÍTOL 2: LA REALITAT

Molt aviat vaig entendre que en gran part m’havia equivocat. El meu xoc amb la realitat va ser brutal i alhora descoratjador. Em vaig trobar amb una escola que havia crescut massa ràpid (i encara ho faria molt més en el futur) i amb les presses s’havien oblidat l’ideari  tancat en algun calaix del Ministeri. Una escola sense ideari és una escola com les altres, una escola sense ànima. Per sort, l’ànima la posaven tots els excel·lents professionals que m’he anat trobant durant tots aquests anys. Professors, professores, col·laboradores, equips directius, cuineres... gent que convertia una escola com les altres amb quelcom una mica diferent. L’escola la formem les persones i jo, per sort, en vaig trobar de molt compromeses amb un projecte comú i que alhora em van ensenyar moltes coses. A totes elles el meu sincer agraïment.
 Quin era aquell projecte comú? Aquest segurament era el problema de les escoles de segona ensenyança (la maternal i primera ensenyança anaven per un camí molt més clar i no gaire allunyat de les bases psicopedagògiques). Nosaltres, d’una manera innata ens ho vam agafar amb la responsabilitat d’educar a ciutadans del País. Posant el tret distintiu en l’atenció a la diversitat hem estat treballant tots aquests anys amb la consciència d’estar fent la feina ben feta. Tanmateix, és suficient aquesta manera d’educar per una Escola Andorrana que en el seu ideari aposta per quelcom molt més diferenciador i alhora arriscat? Jo penso que no.

CAPÍTOL 3: L’OPORTUNITAT

M’agrada la meva feina. Tinc molt clar que és la meva vocació i que difícilment sabria fer alguna altra cosa. Des dels 15 anys, que ja era premonitor d’activitats en el lleure, m’he dedicat a educar a infants i joves amb tota la responsabilitat que aquest fet comporta. Ho hauré fet més bé o més malament però el que és evident és que l’Escola Andorrana m’ha donat l’oportunitat de seguir-ho fent i per això li’n dono les gràcies.
Tot i així, dia a dia segueixo veient una escola que funciona, que és viva però que està molt allunyada del seu ideari original. Arribats a aquest punt penso que tenim dues opcions: Canviem l’ideari per actualitzar-lo a la manera d’ensenyar actual? O canviem la manera d’ensenyar per tornar als orígens i ser fidels a nosaltres mateixos i a la filosofia de l’escola?
Dos camins molt diferents, dos realitats molt diferents. El Ministeri, que per sort no entén gaire de rivalitats polítiques, ha estat treballant durant els últims anys per retornar als orígens. El projecte es diu PERMSEA (Pla estratègic per a la renovació i millora del sistema educatiu andorrà) i és l’oportunitat en majúscules per començar a canviar les coses. Tots els professionals que treballem a l’Escola Andorrana (sobretot a segona ensenyança que sovint hem estat els grans oblidats) ens mereixem una escola dinàmica, engrescadora, diferent i de qualitat. Una escola que trenqui esquemes, una escola que marqui la diferència amb les altres. En definitiva, una escola que torni a ser allò que mai hauria deixat de ser.
Ara en tenim l’oportunitat. No serà fàcil perquè es tocaran moltes estructures i dinàmiques de treball en les que ara ens trobem còmodes. Però penso que ha costat molt que aquest tren es posés en marxa i el que no podem fer és que torni a allunyar-se com ja va passar en el passat. Ara és el moment de l’Escola Andorrana, és el nostre moment per marcar la diferència. És el moment de la reconciliació entre l’ideari de l’escola i l’educació a les aules. Espero que ens surti bé.   

Xavi Prunell


divendres, 15 de febrer del 2013

8-Vull ser mestra




Judith Gallinat Morgó
De professió i vocació mestra . Va començar a exercir de mestra a l'Escola Andorrana d'Encamp  l'any 2000 . Ha estat tant a maternal com a primera ensenyança sent sempre una "bona mestra" i una "bona companya" molt exigent però a l'hora molt receptiva i oberta. 
També ha exercit com a educadora en l'Escola Bressol d'Escaldes




VULL SER MESTRA


Vull ser mestra...

Tothom alguna vegada haurà sentit la típica pregunta que et fan els pares o els mestres quan ets petit: què voldràs ser de gran?

Doncs jo a aquesta pregunta des de ben petita sempre responia “mestra”. M’anava fent gran i seguia volen ser mestra. I així ha estat. I ara per ara no em veig fent res més; tot i que en aquest tros de camí que he anat fent, m’hagi trobat amb alegries, penes, inseguretats, pors, conflictes…
Quan vaig entrar a l’Escola Andorrana a treballar, tenia una manera de veure el què és ser mestre o millor dit sabia a grans trets que significava fer de mestre. Perquè no és el mateix ser mestre i fer de mestre. “Ser mestre” engloba moltes més coses que anar a fer una feina i ja està. “Ser mestre” és un aprenentatge permanent.

Així doncs, des de la meva humil opinió, en unes curtes línies, intentaré resumir què és ser mestra per a mi en aquests moments.

Sovint pensem que fer de mestres és transmetre als alumnes tot el què sabem, uns coneixements, explicar tot allò que està al programa i compartir-ho amb els alumnes. Bé una mica aquell model que jo coneixia. I aquesta part és molt important perquè els alumnes venen a l’escola per aprendre matemàtiques, ciències, llengua...

Però aquests anys d’ensenyament, m’han mostrat que ser mestre és molt més que això: és aprendre a estimar els teus alumnes, aprendre a escoltar-los, aprendre a valorar-los, aprendre a compartir emocions, sentiments, inquietuds. Els alumnes també venen a l’escola per aprendre a conviure, a relacionar-se...

En realitat és un ensenyament mutu. No només és el mestre el què ensenya sinó també aquell que aprèn dels seus alumnes i aquell que es va formant i va creixent amb ells.
Per a mi, és la satisfacció d’ensenyar i d’aprendre amb els alumnes.

I perquè se m’entengui millor, he pensat en una anècdota, de les tantes que tinc i que conservo en el meu record. Potser us semblarà una anècdota de poca importància però crec que il·lustra de manera significativa aquesta petita descripció de “ser mestre” que he fet anteriorment.

A l’escola, des de fa molts anys, s’intenta incentivar els alumnes perquè vagin a la muntanya i gaudeixin de les meravellosos paisatges andorrans. A part de treballar conceptes sobre el medi natural, també treballem l’esforç, l’esperit de superació i la satisfacció d’un mateix. Uns valors que ens ajuden a tots cada dia a tirar endavant.

Un any al voltant d’un projecte sobre la salut, vam anar d’excursió al Bony de les Neres. A la meva aula tenia una nena que li costava caminar per la muntanya i que li costava gaudir d’aquest tipus de sortides. Anàvem pujant muntanya amunt i aquesta nena amb un altra anaven al darrere de tot amb mi i una altra mestra. Al final del camí, ja estaven cansades i de cop, uff, l’última pujada. Quan la van veure, ens van dir: “no podem més”. Nosaltres vam respondre per animar-les: “ja queda poc”, “va una mica més”... Amb ajuda i intentant treure ferro a la situació, vam arribar a dalt de tot. Un cop a dalt, les dues nenes se’ns van tirar als braços i ens van dir “gràcies, ho hem aconseguit ”. I ara els hi diria: “gràcies a vosaltres per deixar-me compartir aquest moment de felicitat amb vosaltres” perquè la cara d’alegria i de satisfacció que van fer en arribar a dalt no es paga amb diners. Penso que els nens i nenes ens aporten moltes coses que no es poden explicar. Els mestres som uns privilegiats de poder compartir aquestes emocions...

I per acabar...

Espero seguir caminant en aquest meravellós món d’educar i d’ensenyar...
Ara sóc mestra i faig de mestra. Tot i que un dia la vida em faci canviar de camí seguiré sent mestra tot i que no faci de mestra.

Entre tots, seguirem fent escola!