Llicenciatura en Ciències Polítiques - Universitat Pompeu Fabra
Diplomat del Màster 1 en Dret Comunitari i Afers Europeu - Institut d’Études Politiques - Sciences Po (Paris).
Màster en Polítiques Públiques - Hertie School of Governance (Berlín).
Màster en Afers Públics - Columbia University (Nova York).
El paper de l’Escola Andorrana en el
benestar econòmic i social d’Andorra
Al temps que escric aquestes ratlles
Andorra es troba en un moment de transformació, amb canvis de conjuntura que no
es restringeixen al Principat, sinó que més aviat compartim amb les nacions del
Sud d’Europa. La gran majoria d’estudis sobre capital social registren una
constricció notable de la confiança interpersonal, acoblada a una baixa
productivitat del treball i a una manca d’emprenedoria al sector privat. No és
poca cosa: persones allunyades i una economia alesiada. Sembla clar també que
aquests són reptes que persistiran en el temps, perquè les variacions en els
valors ciutadans sempre són de lent forjar.
Al meu entendre és un bon moment per preguntar-nos
quines són les estratègies propicies per fer front a la situació en la que ens
trobem. Un bon punt de partida és estudiar l’efectivitat del nostre model
educatiu. Podem fer-ho valorant fins a quin punt el sistema nacional
d’ensenyament ha estat útil per respondre als reptes contemporanis al Principat
i si aquest és sostenible per enfilar els desafiaments dels anys que vindran.
És una manera especialment bona d’observar l’escola andorrana, que enguany
compleix trenta anys.
Jo he estat alumne de l’escola andorrana i
en comparteixo el projecte educatiu. Trobo molt interessant com aquest naix
precisament d’una vocació transformadora, una que va trencar amb les lleis
clàssiques de la física educativa. L’educació pública nacional és
tradicionalment fruit d’una llarga dinàmica històrica i del paternalisme de les
institucions de l’Estat. Aquest no va ser el cas al nostre país. El sistema
educatiu andorrà deriva de la voluntat ciutadana per promoure un projecte de
compromís amb la identitat i la història de les nostres valls. És una mostra de
no conformitat amb l’oferta educativa del moment en el que es va crear. En el
fons, es tracta d’una iniciativa que per créixer va requerir que actors socials
molt diversos col·laboressin per la mateixa idea. Potser al nucli del país
estava ancorat en algunes famílies, però aquestes van necessitar la complicitat
d’alguns educadors i polítics pioners al nostre país. Entre tots varen trenar
un projecte –a poc a poc i amb cura- que progressivament atrauria la inversió pública
necessària per fer-lo créixer.
És molt important no oblidar-nos d’aquesta
empenta; no resignar-nos a deixar de crear, i fer-ho amb les persones de la
nostra comunitat. És precisament el que el nostre país necessita. Tot aniria
molt millor si aquest esperit fos extensible al sector privat i a les organitzacions
de la societat civil.
Al meu entendre, les qualitats de l’escola
andorrana perllonguen de les circumstàncies de la seva creació. Encara avui
trobem una ànsia per a l’experimentació, una aproximació pràctica a les
matèries de coneixement, i una vocació integradora que recrea l’entorn social.
Ara és un bon moment per a que aquestes propietats poncellin. Necessitem joves
sense por a qüestionar l’ordre de les coses, emprenedors, i responsables
socialment. Aquestes qualitats són les que han de salvar Andorra de la
pauperització econòmica.
A més, la concepció clàssica del
coneixement com a mera acumulació de continguts té ben poc sentit a l’era
digital. Avui, el més capaç no és aquell preparat per recitar de memòria una
cronologia de l’antic règim, sinó el que en sap inferir el significat i adoptar
una perspectiva crítica. Perquè els canvis a venir siguin maximitzadors
d’utilitat per al nostre model econòmic i social han d’anar orientats a
enfortir els estendards vigents de l’escola i dotar el tractament dels
continguts d’un caràcter més pragmàtic. Potser el que ens cal a aquest efecte
és trencar amb la concepció monolítica de l’escola com a institució aïllada del
teixit productiu i de les organitzacions socials del país. Seria fantàstic
poder imaginar l’escola del segle vint-i-u vinculada mitjançant projectes amb
les empreses i amb organitzacions de la societat civil; tot mantenint la
llibertat de càtedra i la independència en el disseny curricular.
El grup Gam21 és un bon fòrum de reflexió
per a plantejar un debat ampli sobre el rol de l’escola andorrana. Sovint ens
falten laboratoris d’idees amb aquest caràcter. De fet, gaudeix de l’embat i de
les ganes de col·laborar que representen l’esperit originari del projecte.
