15.- Planificació o improvisació

La Martina de l'Escola
Mestra de vocació, devoció per l'educació i passió per l'Escola Andorrana.
Per nosaltres, una de les referències pedagògiques de l'escola, que ens proposa la utopia, tan necessària en educació.
GAM21

Quan ara fa 30 anys es posava en marxa la Maternal Andorrana, vaig tenir l’oportunitat de poder participar en l’elaboració del projecte. Les  mestres ja les tenien contractades, però em van  proposar de ser en l'elaboració dels principis.

El mes d’agost d’aquell any vam anar a Girona a fer uns cursos de formació: Pisicó, observació i experimentació, com explicar contes...etc. Quan al vespre acabàvem els cursets, ens posàvem mans a l’obra i intentàvem fer la llista dels ingredients necessaris per començar a cuinar una bona escudella anomenada “Maternal Andorrana”.

Quina és l’educació que volem? Què necessitem? Per tal que sigui una escola diferent, amb un innovador  enfocament   pedagògic  des d’una perspectiva enriquida per les experiències i els estudis que havíem realitzat . Vam realitzar un esbós i el vam presentar a les Assessores , ens van donar el vistiplau i ens van dir endavant !!

Una de les  primeres claus per tirar endavant els  principis del projecte era la col·laboració de totes aquelles persones que formarien part  de l’educació d’aquells nen@s, mares i  pares, padrins, padrines, assessores, ajudants ,cuineres,  polítics, comuns, etc.   TOTS aquells agents socials que farien que l’escola fos una realitat.

Teníem la taula de treball plena de llibres per situar-nos en un context teòric i agafar referències per  elaborar els principis que ens ajudarien a realitzar el projecte. Piaget, Freinet, Illich, Montessori, Neill, Maturana... llibres per conèixer millor el desenvolupament físic  i psicològic. Llibres de psicomotricitat,  Berger, Aucouturier  (vaig tenir la sort durant molts anys de tenir-lo de profe juntament amb Lapierre ). Llibres per l’organització de la classe per racons, llibres d’activitats,  etc...  No faré més llista o ja m’ocuparia tota la pàgina!!

Els principis de laïcitat i d’inclusió que van inspirar l’escola han fet i fan que tothom hi tingui cabuda, en contraposició a aquelles opcions que poden  comportar exclusió, que generalment recaurà sobre els més febles.

Potser m’hauria pogut estalviar aquesta part, però com la idea és explicar anècdotes, reflexions  i vivències, us asseguro que a mi em va marcar molt aquesta primera part, doncs a partir de llavors ja vaig veure molt clar  que la nostra Maternal tenia futur i un futur cap a la creació de ‘L’ESCOLA ANDORRANA” des de la Maternal al Batxillerat.

Planificació o improvisació? Us ben asseguro que durant molts anys vam fer  reunions maratonianes  dia sí i dia també,  al vespre , moltes nits i molts i molts caps de setmana, per tal de reflexionar sobre quina educació volíem, quines metodologies,  tècniques i programant activitats etc.. per donar respostes d’ensenyament i aprenentatge més efectives i significatives.

Ara, això sí, ens vam convertir en professionals de la improvisació, però d’ESPAIS!!

Any 1982, faltaven 24 hores per rebre als primers alumnes de l’escoleta i encara no havien arribat les cadires i les taules. Uns fusters en un matí van construir els mobles per posar el material . La moqueta i el sorral ens van salvar la vida aquell primer dia. Improvisació!!

Any 1983, Ciutat de Valls, segon any de “ l’escoleta “: dues classes en una botiga , planta baixa menjador i office , primer pis les dues classes amb els seus banys corresponents. No teníem pati ... IMPROVISACIÓ! Doncs al carrer d’accés a les escoles veïnes . El millor pati del món mundial, el jardí del conserge per poder regar les plantetes , escales per poder pujar i saltar, una roca que sobresortia, el lloc preferit dels nen@s, la creativitat i imaginació, joc simbòlic: caça de lleons, escalaven l’Everest etc... Si feia fred o plovia, al menjador, explicant contes, escoltant música, ballant  i la nostra puça Malibú. Com ens veien des del carrer una vegada van entrar una família preguntant pel preu de menú, pensant que era un restaurant per a peques. Bona idea no?Emprenedors, apunteu la idea!!

Any 1984, ole, ole, ja tenim  “escoleta” a la Mercedes però fins després de Nadal . IMPROVISACIÓ :  vam treballar tots els dies de Nadal muntant les classes, així els nen@s no notarien que, com sempre, érem els  professionals de la IMPROVISACIÓ D’ESPAIS.

Any 1985/1986, ara sí, però vam tornar a IMPROVISAR per tal d'optimitzar recursos, de dues classes en vam fer una de molt i molt gran!! Els dos  millors anys, a partir d’aquí  ja érem especialistes en IMPROVISAR!!

Any 1987, no, no NO ens havíem oblidat d’IMPROVISAR! , aquest any va ser el millor, havíem de començar el curs i ni la primera generació ni la segona teníem CLASSES. Doncs tornem a IMPROVISAR, uns cap  a la VALL D’INCLES a la borda de la Meri Palmi  i després a la Biblioteca nacional i els altres a la casa de colònies  de Sispony .

Els altres anys pujàvem de pis però ja no vam haver d'IMPROVISAR espais.

L’educació és una tasca complexa però apassionant. L’escola juntament amb les mares i pares , i els agents socials hi vam posar moltes esperances per donar resposta a les necessitats dels ciutadans d’aquell moment i del futur . Ens parlaven d’idiomes, nosaltres de llenguatges. Ens deien més esforç i nosaltres també volíem plaer. Quina tècnica, quin mètode, nosaltres també parlàvem de moral. Ens parlaven de competitivitat i nosaltres reivindicàvem la sostenibilitat. En dèiem llenguatges perquè la vida és comunicació; de moral perquè volíem que l’actuació dels nostres futurs ciutadans estigués  carregada d’intencions; de sostenibilitat , perquè el que construïm avui ho hem de fer pensant en el demà per no hipotecar-lo. Parlàvem  d’emocions i d’actituds, d’esperança i de confiança... D’aprendre a  aprendre, de metodologies noves i escenaris més plurals, de l’educació dintre i fora de l’escola, de la formació permanent que ha d’abraçar tota la nostra vida en un procés continu que no es pot aturar ... Són paraules i conceptes que donen una dimensió  al fet d’ensenyar i educar.

Nosaltres vam tenir la sort de NO haver de fer reformes, ni retocs, doncs havíem de construir programes i era la nostra gran oportunitat de no caure en vells esquemes i maneres de fer de sempre. Trencar inèrcies, canviar rutines, fer coses diferents de les que sempre s’han fet... És difícil i en l’àmbit educatiu encara més. Per això va ser molt important  el conjunt d’ agents socials que van  intervenir  aportant  les seves percepcions, reflexions, demandes i  idees per ajudar a dibuixar un nou model, una nova manera d’entendre l’educació en una perspectiva més emancipadora. No volíem sentenciar a ningú. La tria va ser suggestiva per a tothom però us asseguro que vam provocar somriures, aplaudiments, negacions, estranyeses, dubtes, incerteses, interrogants... però van servir per ajudar a trobar les paraules per definir el projecte educatiu que volíem per als nostres futurs Andorr@ns. Una escola una mica agosarada, un esbós del que podria ser un model coherent , no des d’un punt de vista absolut del què vol dir educació. Tothom vol la millor educació per als seu fills. Però com identificar-la? A partir de quins continguts? 

Entre les diferents ofertes aparentment homogènies que observàvem,  hi havia molta diferència entre els projectes . És quan es  parla d’anglès, d'informàtica,  etc.. quan més aviat millor, de treball i esforç i disciplina ... de llengua, de mates... de moltes activitats, d’horaris organitzats i compartimentats, d’agendes i motxilles ben plenes. D’informació a dojo i de materials per l’escola, per les vacances,  per casa i no posar la tele ... No fos cas que perdessin el tren de l’educació. Tothom vol la millor educació per als seus fills, però si es feia necessari tenir en compte altres paràmetres per ajudar-nos, sobretot, a encarar el futur amb una mirada neta, engrescada, esperançada i confiada. No hi podia haver futur -ni de l’escola, ni de la societat- sense aquesta visió utòpica que ens fa veure més enllà d’aquells que predicaven i prediquen arguments segregadors i raonaments molt sentits per tothom .

Les utopies demanen una dosi de coratge per fer realitat propostes i accions que trenquin allò que està massa establert i assentat. Va caldre un gran esforç de creativitat i també de gosadia perquè teníem els recursos i les capacitats de fer una educació diferent.

Viure, conviure,saber i  fer  (aprenentatge significatiu). Tot aprenentatge ha de tenir lligam amb la realitat. Fent, construïm aprenentatges. Igualtat i diversitat: tenir en compte les habilitats, els interessos i les capacitats individuals i específiques de cada persona, no tallar tothom amb el mateix patró, no jutjar-los pel coneixements en relació a un suposat nivell. La diversitat  havia de ser la base, ja que és la gran oportunitat de creixement individual i col·lectiu. És una gran riquesa però necessita aprenentatge i acceptació. Socialitzar, educar críticament i rebel·lar-se contra les injustícies. Observació –experimentació : si som capaços d’observar podrem veure més enllà de les formes i aparences.

Aprendre a ser autònom:   l’educació també requereix l’acompanyament constant per arribar a aquest camí . L’equilibri entre autonomia i acompanyament és una manifestació de l’art d’educar. Els bons educadors són aquells que tenen l’habilitat de deixar que l’alumne fracassi, just perquè estigui en disposició de fer un aprenentatge nou. Si el  nivell d’autonomia és excessiu el seu procés d’aprenentatge no esdevé  oportunitat de creixement personal. Saber deixar la mà en el moment precís forma part de les destreses educatives d’un bon educador.

Però l’educació és planificació i a la vegada adaptació a unes circumstàncies que canvien i no es tornen a repetir, i la mestria d’educar consisteix a equilibrar justament PLANIFICACIÓ i  IMPROVISACIÓ. Els processos en els qual es donen els aprenentatges no s’aprenen en cap universitat, i tant que necessitem molta i molta formació! Però aquesta formació ha de ser flexible i adaptable. Ha de donar resposta a TOTES LES SITUACIONS EDUCATIVES que es donen de forma quotidiana i potser, IRREPETIBLE. La planificació dóna seguretat per preveure situacions generals i respostes individualitzades per fer propostes de quins són els aprenentatges que van primer i per què. 

Però després cal una feina molt en detall que consisteix en la IMPROVISACIÓ, precisament perquè existeixen una multiplicitat de situacions en les quals la intervenció és impossible de planificar.

Per aconseguir aquest difícil equilibri cal experiència i reflexió. Vaig tenir la sort de treballar en una escola a la Mina a Barcelona, on planificació i improvisació eren sempre la quotidianitat!
L’espontaneïtat necessita també planificació. A la vida i a l’educació, TOT no pot estar regulat per normes, doncs llavors no podríem haver gaudit de la VALL D’INCLES, de la borda de la família PALMITJAVILA NAUDÍ, de l’aigua de la font, del gas per escalfar les menges, de l'era amb els seus matalassos que el pare i la mare  de la Meri van voler instal·lar perquè, un dia dormir a la palla van dir vale és divertit !! però com no sabem quants dies tindrem l’escoleta aquí, cal condicionar l’espai!!,  de la furgo del Lluís i del meu Renault, per traslladar canalla cansada o perquè plovia, dels plats de terrissa, regal del meu sogre Antoni Santacreu, dels pares que ens pujaven el dinar i sopar  fet per les millors cuineres de l’escola, de les culleres,  forquilles i gots  de cal Lamouroux, del Carlos de l’autobús que sempre ens deia em truqueu a qualsevol hora i jo us vinc a recollir en cas d’alguna situació complicada, del meu marit que em portava el Guillem per poder-li fer una bona abraçada abans d’anar a dormir i de pas ens pujava alguna llangonissa o bull del seu pare. El contacte amb totes aquestes generacions va legitimar l’esperança!! 

14.-Entre enyorança i esperança ...

La Meri Palmi, la nostra Meri, s'ha engrescat a escriure un article i aportar-nos l'enyorança i nostàlgia del qui ha viscut una les experiències educatives més recordada dels orígens de l'escola, l'estada a la Vall d'Incles. 

Del seu paisatge és segurament d'on la Meri agafa la seva força, la seva passió per la professió i la seva fermesa per assolir qualsevol cim que es proposi.

Però sobretot, ens mostra la seva lluita constant per aconseguir una escola viva, on els nens i nenes s'hi sentin tan bé que aprenguin tot allò que es proposin, amb nosaltres al seu costat.

 

GAM21

Després de 27 anys treballant a l’Escola Andorrana sento un sentiment d’enyorança del passat i, alhora, il·lusió i esperança al mirar cap al futur.

Quan parlo d’enyorança del passat, em refereixo que quan vaig començar a treballar, no es parlava de competències, però les circumstàncies i els contextos d’aquells inicis feien que treballéssim en aquesta direcció. Van haver-hi un munt de problemes a resoldre però ràpidament aquelles situacions les convertíem en oportunitats d’aprenentatge significatiu i funcional pels nostres alumnes, molt relacionats amb la vida quotidiana d’aquells inicis.

I d'això no se’n diu competències?

Podria explicar unes quantes experiències, però n’hi ha una,especialment, que em va marcar de forma molt significativa, i crec que als meus companys i alumnes també. El setembre 86-87, vam iniciar l’escola sense un espai físic per l’aula, però amb el convenciment que els nens i nenes no podien allargar les vacances d’estiu per manca de previsió. Vam pensar que havíem de buscar una solució a aquell problema i vaig proposar treballar a la borda de la Vall d'Incles. Als meus companys, la Martina, el Miquel, la Babs  i el Lluís els va mancar temps per arremangar-se i posar mans a l'obra; i així vam pensar en totes les possibilitats d’aprenentatge real que ens oferia aquella situació  per anar dissenyant i organitzant les activitats.

Quan recordo aquests moments ho faig amb nostàlgia però també amb alegria i emoció, ja que després de 24 anys, molts dels meus alumnes encara recorden aquesta experiència.  Quins moments tan intensos!

Va ser en aquests 3 primers anys de feina, que vaig confirmar que l’escola andorrana era l’escola que havia somiat i desitjat, era l’escola que m’agradava i on volia  dedicar la meva vocació i passió. I em va agradar perquè s’ensenyava diferent del que jo havia viscut, l’alumne era realment el centre de l’ensenyament.

Dic nostàlgia perquè en aquells temps ens adaptàvem a la realitat del moment. Avui dia tenim un munt de recursos, materials, humans i econòmics, i massa sovint, no som  capaços de respondre i ajustar-nos a les necessitats dels alumnes i del context.

A l’escola, construïm i avancem a un ritme  lent, en relació a l’evolució frenètica que pateix la societat, amb tendència a reproduir models d’ensenyament que vam conèixer nosaltres mateixos, i que sovint ja no s’adapten a les necessitats dels joves i infants d’avui dia. Sovint ens entretenim a buscar materials i activitats en lloc de compartir reflexions pedagògiques profundes que ens permetin analitzar críticament i millor les necessitats d’aquestes generacions futures per donar respostes d’ensenyament i aprenentatge més efectives i significatives.

Quan parlo d’esperança és perquè, finalment, sembla que tenim una segona oportunitat per “revisitar l’escola”. M’agrada utlitzar aquest verb, no sé si existeix!, tot i que està molt d’actualitat en el món de la cuina i defineix molt bé el què pretenem aconseguir a l’escola; significa utilitzar els productes bàsics d’un plat típic per transformar-los de manera innovadora, creativa, i alhora qualitativa.  Això em desperta un nou repte, motivador, engrescador, i ho faig, com sempre, amb ganes, dedicació i il·lusió.

La societat evoluciona i cada dia ens exigeix i ens requereix ser millors. L’escola no pot restar al marge d’aquest creixement. No és una tasca fàcil. Revisitar l’escola implica canvis en los nostres pràctiques educatives, i tot canvi provoca inseguretat i pors. Jose Luis Sampedro deia "el miedo hace que no se reacione, el miedo hace que no se siga adelante, el miedo es desgraciadamente más fuerte que la verdad, que el amor..." i no hem de deixar que la por venci l’estimació que tenim per als nostres alumnes. L’èxit de la nostra professió passa per estimar els nostres alumnes, com no es cansa de dir-ho Mossèn Ramon de Canillo, educar és estimar. I estimar vol dir, reprenent algunes  de les seves paraules, escoltar, comprendre, respectar, orientar, guiar, tolerar, dialogar, adaptar, ajustar, canviar, etc. Sens dubte, quan apreciem els nostres alumnes, tenim la voluntat i les ganes d’aprendre i voler fer-ho millor.

Un mestre no pot fer-ho de cap més altra manera, si no, mai podrà ser un bon mestre, i revisitar l’escola només és possible amb la implicació de bons professionals.

Meritxell Palmitjavila