dissabte, 30 de març del 2013

11. Com passa de de pressa el temps! Sembla que fos ahir !






Bibiana Rossa Torres, vocal i presidenta de l'APAEA els anys . ..Una mare lluitadora, implicada i compromesa amb el projecte de l'Escola Andorrana."
GAM21





Sovint pronunciem les frases recurrents de:
Com passa de de pressa el temps!
Sembla que fos ahir !

Però ja han passat trenta anys, i tot i que encara hi hagi qui dubti que l’Escola andorrana, amb tot el seu potencial humà, de generacions d’alumnes, i de personal docent, és una de les realitats més preuades d’aquest País; tot dient a mitja veu que no calia perquè resultava millor de preu quan aquesta Escola no existia; ja s’ha guanyat definitivament la consolidació.

Una consolidació que, com tot, encara pot esdevenir més forta i més ferma, i més qualitativa a nivell material; però una consolidació d’una solidesa humana i institucional ja definitives.

Amb antics companys de juntes recordàvem no fa gaires dies com en aquells principis dels anys 90, amb pocs mitjans i amb molta imaginació, posàvem tot el seny i saber, tota la nostra bona voluntat, i retrobàvem tota la solidaritat, de tots –mestres i pares- que estàvem tan implicats en el Projecte que, de forma dolça, però incansable i amb tenacitat, tot com la nostra simbòlica Tortuga, anàvem avançant. Fins i tot de vegades confrontats no només als ensurts de manques de previsió, o de previsions desbordades,  que ens feien ubicar-nos en “barracons”; sinó a aquells, més greus, que ens portaven a descobrir que les classes dels nostres infants es trobaven en algun edifici que tenia bloquejades les sortides de socors. A tot, però, s’han anat trobant solucions. I fins i tot els records de moments que es van presentar com angoixants, entre els quals els relatius a la continuïtat de l’ensenyament, avui han esdevingut anècdotes.

L’Escola andorrana ha estat pionera en organitzacions materials que, si bé algun cop eren criticades per qui des de fora no entenia com era possible, per als més petits, aprendre, menjar i dormir en un mateix espai, han donat excel·lents resultats, i s’han anat perpetuant.

Aquests trenta anys de trajectòria han confirmat que la confiança i la bona relació entre els alumnes i els mestres no està renyida amb el respecte, la convivència i la tolerància; que ensenyar, aprendre i educar es pot portar a terme vivint el dia a dia, a qualsevol lloc del nostre entorn, a l’escola, s’ubiqui on s’ubiqui, a una borda, a un refugi, o a la natura; i que la naturalesa humana té unes capacitats que no tenen límits de creixement sempre i quan, lluny d’estancar-les, es guiïn, s’acompanyin i s’encoratgin, tot fomentant la comunicació, l’honradesa i l’esperit crític.

Penso sincerament que les incerteses i les dificultats que van afectar l’Escola andorrana i l’ensenyament que impartia cada vegada que s’avançava en un nou cicle, fins obtenir el total reconeixement i projecció, lluny de ser només obstacles, s’han sabut aprofitar per guanyar la solidesa definitiva que avui presenta aquesta Escola.

Una Escola que, estic segura, continuarà rebent i formant els éssers que més estimem i que són la projecció definitiva del nostre País; i que de ben segur aprendran i transmetran els valors que han de fer que Andorra, petita i humil, sigui un País de pau on faci bo viure; tenint present que instruir-se és important, però que educar-se i esdevenir persones, ho és més encara.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada