Bibiana Rossa Torres, vocal i presidenta de l'APAEA els anys . ..Una mare lluitadora, implicada i compromesa amb el projecte de l'Escola Andorrana."
GAM21
GAM21
Sovint pronunciem les frases recurrents de:
Com passa de de pressa el temps!
Sembla que fos ahir !
Però ja han passat
trenta anys, i tot i que encara hi hagi qui dubti que l’Escola andorrana, amb
tot el seu potencial humà, de generacions d’alumnes, i de personal docent, és
una de les realitats més preuades d’aquest País; tot dient a mitja veu que no
calia perquè resultava millor de preu quan aquesta Escola no existia; ja s’ha
guanyat definitivament la consolidació.
Una consolidació
que, com tot, encara pot esdevenir més forta i més ferma, i més qualitativa a
nivell material; però una consolidació d’una solidesa humana i institucional ja
definitives.
Amb antics companys
de juntes recordàvem no fa gaires dies com en aquells principis dels anys 90,
amb pocs mitjans i amb molta imaginació, posàvem tot el seny i saber, tota la
nostra bona voluntat, i retrobàvem tota la solidaritat, de tots –mestres i
pares- que estàvem tan implicats en el Projecte que, de forma dolça, però
incansable i amb tenacitat, tot com la nostra simbòlica Tortuga, anàvem
avançant. Fins i tot de vegades confrontats no només als ensurts de manques de
previsió, o de previsions desbordades, que ens feien ubicar-nos en “barracons”; sinó a aquells, més
greus, que ens portaven a descobrir que les classes dels nostres infants es
trobaven en algun edifici que tenia bloquejades les sortides de socors. A tot,
però, s’han anat trobant solucions. I fins i tot els records de moments que es
van presentar com angoixants, entre els quals els relatius a la continuïtat de
l’ensenyament, avui han esdevingut anècdotes.
L’Escola andorrana ha
estat pionera en organitzacions materials que, si bé algun cop eren criticades
per qui des de fora no entenia com era possible, per als més petits, aprendre,
menjar i dormir en un mateix espai, han donat excel·lents resultats, i s’han
anat perpetuant.
Aquests trenta anys
de trajectòria han confirmat que la confiança i la bona relació entre els
alumnes i els mestres no està renyida amb el respecte, la convivència i la tolerància;
que ensenyar, aprendre i educar es pot portar a terme vivint el dia a dia, a
qualsevol lloc del nostre entorn, a l’escola, s’ubiqui on s’ubiqui, a una
borda, a un refugi, o a la natura; i que la naturalesa humana té unes
capacitats que no tenen límits de creixement sempre i quan, lluny
d’estancar-les, es guiïn, s’acompanyin i s’encoratgin, tot fomentant la
comunicació, l’honradesa i l’esperit crític.
Penso sincerament
que les incerteses i les dificultats que van afectar l’Escola andorrana i
l’ensenyament que impartia cada vegada que s’avançava en un nou cicle, fins
obtenir el total reconeixement i projecció, lluny de ser només obstacles, s’han
sabut aprofitar per guanyar la solidesa definitiva que avui presenta aquesta Escola.
Una Escola que,
estic segura, continuarà rebent i formant els éssers que més estimem i que són
la projecció definitiva del nostre País; i que de ben segur aprendran i
transmetran els valors que han de fer que Andorra, petita i humil, sigui un
País de pau on faci bo viure; tenint present que instruir-se és important, però
que educar-se i esdevenir persones, ho és més encara.
