9- La meva història amb l'Escola Andorrana de Segona Ensenyança

Xavier Prunell

Català i gironí de naixement ,andorrà de cor.

El Pruni és professor de llengua catalana a l ' Escola Andorrana de Segona Ensenyança d' Encamp des del curs 2001/2002 i  Aquest curs participa com a autor del PERMSEA.

La visió que ens ofereix és crítica però alhora esperançadora i resumeix el què molts de nosaltres hem viscut o vivim a l ' Escola.

GAM21

LA MEVA HISTÒRIA AMB L’ESCOLA ANDORRANA DE SEGONA ENSENYANÇA

(UN CURT VIATGE D’UN CRÍTIC QUE TÉ ESPERANÇA EN EL FUTUR)

La meva història amb l’Escola Andorrana comença el setembre de 2001, però com si d’una sèrie americana es tractés ara hauríem de posar un cartellet que posés “2 anys abans...”

I és que per explicar aquesta aventura ens hem de remuntar el 1999 quan vaig arribar per treballar a Formació Andorrana. Les meves primeres amistats, els meus primers alumnes i també les primeres pors. L’any clau, però, penso que és el 2001 quan van coincidir dos fets que van marcar el meu amor i desamor amb l’Escola Andorrana dins de la branca de segona ensenyança.

CAPÍTOL 1: LA IL·LUSIÓ

Corria l’any 2001 quan vaig començar un postgrau d’atenció a la diversitat a l’ESO a la universitat de Girona. Ho feia els caps de setmana i ho compaginava amb la meva feina al Col·legi Sant Ermengol. El que recordo més d’aquell postgrau era la quantitat de professors universitaris que parlaven meravelles de l’Escola Andorrana. Eren diferents ponents que ens venien a fer les classes (molts de la Universitat de Vic, però no tots) i la majoria sempre acabaven parlant del Sistema Educatiu Andorrà. Jo, en aquells moments, estava dins del Sistema Educatiu Espanyol però tenia unes ganes immenses de saber com es treballava a l’Escola Andorrana.

El setembre de 2001 ho vaig poder comprovar. Vaig tenir la sort de treure un edicte de professor de català i la meva destinació era l’Escola Andorrana de segona ensenyança d’Encamp. Vaig agafar els trastets i amb tota la il·lusió del món em vaig endinsar en la màgia de l’Escola Andorrana. Centenars de preguntes em venien al cap: Com es treballarà? Hi haurà horaris fixes? Hi haurà àrees que treballaran juntes? Com s’atendrà a la diversitat?... Després d’aquell postgrau em semblava que estava a punt d’entrar dins d’un somni meravellós. Venia del món de l’educació en el lleure i tenia la sensació que la filosofia de l’Escola Andorrana era un apèndix d’aquest tipus d’educació. Evidentment amb matisos, però molt semblant. Molt aviat vaig entendre que en gran part m’havia equivocat.

CAPÍTOL 2: LA REALITAT

Molt aviat vaig entendre que en gran part m’havia equivocat. El meu xoc amb la realitat va ser brutal i alhora descoratjador. Em vaig trobar amb una escola que havia crescut massa ràpid (i encara ho faria molt més en el futur) i amb les presses s’havien oblidat l’ideari  tancat en algun calaix del Ministeri. Una escola sense ideari és una escola com les altres, una escola sense ànima. Per sort, l’ànima la posaven tots els excel·lents professionals que m’he anat trobant durant tots aquests anys. Professors, professores, col·laboradores, equips directius, cuineres... gent que convertia una escola com les altres amb quelcom una mica diferent. L’escola la formem les persones i jo, per sort, en vaig trobar de molt compromeses amb un projecte comú i que alhora em van ensenyar moltes coses. A totes elles el meu sincer agraïment.

 Quin era aquell projecte comú? Aquest segurament era el problema de les escoles de segona ensenyança (la maternal i primera ensenyança anaven per un camí molt més clar i no gaire allunyat de les bases psicopedagògiques). Nosaltres, d’una manera innata ens ho vam agafar amb la responsabilitat d’educar a ciutadans del País. Posant el tret distintiu en l’atenció a la diversitat hem estat treballant tots aquests anys amb la consciència d’estar fent la feina ben feta. Tanmateix, és suficient aquesta manera d’educar per una Escola Andorrana que en el seu ideari aposta per quelcom molt més diferenciador i alhora arriscat? Jo penso que no.

CAPÍTOL 3: L’OPORTUNITAT

M’agrada la meva feina. Tinc molt clar que és la meva vocació i que difícilment sabria fer alguna altra cosa. Des dels 15 anys, que ja era premonitor d’activitats en el lleure, m’he dedicat a educar a infants i joves amb tota la responsabilitat que aquest fet comporta. Ho hauré fet més bé o més malament però el que és evident és que l’Escola Andorrana m’ha donat l’oportunitat de seguir-ho fent i per això li’n dono les gràcies.

Tot i així, dia a dia segueixo veient una escola que funciona, que és viva però que està molt allunyada del seu ideari original. Arribats a aquest punt penso que tenim dues opcions: Canviem l’ideari per actualitzar-lo a la manera d’ensenyar actual? O canviem la manera d’ensenyar per tornar als orígens i ser fidels a nosaltres mateixos i a la filosofia de l’escola?

Dos camins molt diferents, dos realitats molt diferents. El Ministeri, que per sort no entén gaire de rivalitats polítiques, ha estat treballant durant els últims anys per retornar als orígens. El projecte es diu PERMSEA (Pla estratègic per a la renovació i millora del sistema educatiu andorrà) i és l’oportunitat en majúscules per començar a canviar les coses. Tots els professionals que treballem a l’Escola Andorrana (sobretot a segona ensenyança que sovint hem estat els grans oblidats) ens mereixem una escola dinàmica, engrescadora, diferent i de qualitat. Una escola que trenqui esquemes, una escola que marqui la diferència amb les altres. En definitiva, una escola que torni a ser allò que mai hauria deixat de ser.

Ara en tenim l’oportunitat. No serà fàcil perquè es tocaran moltes estructures i dinàmiques de treball en les que ara ens trobem còmodes. Però penso que ha costat molt que aquest tren es posés en marxa i el que no podem fer és que torni a allunyar-se com ja va passar en el passat. Ara és el moment de l’Escola Andorrana, és el nostre moment per marcar la diferència. És el moment de la reconciliació entre l’ideari de l’escola i l’educació a les aules. Espero que ens surti bé.   

Xavi Prunell

8-Vull ser mestra

Judith Gallinat Morgó

De professió i vocació mestra . Va començar a exercir de mestra a l'Escola Andorrana d'Encamp  l'any 2000 . Ha estat tant a maternal com a primera ensenyança sent sempre una "bona mestra" i una "bona companya" molt exigent però a l'hora molt receptiva i oberta. 

També ha exercit com a educadora en l'Escola Bressol d'Escaldes

VULL SER MESTRA

Vull ser mestra...

Tothom alguna vegada haurà sentit la típica pregunta que et fan els pares o els mestres quan ets petit: què voldràs ser de gran?

Doncs jo a aquesta pregunta des de ben petita sempre responia “mestra”. M’anava fent gran i seguia volen ser mestra. I així ha estat. I ara per ara no em veig fent res més; tot i que en aquest tros de camí que he anat fent, m’hagi trobat amb alegries, penes, inseguretats, pors, conflictes…

Quan vaig entrar a l’Escola Andorrana a treballar, tenia una manera de veure el què és ser mestre o millor dit sabia a grans trets que significava fer de mestre. Perquè no és el mateix ser mestre i fer de mestre. “Ser mestre” engloba moltes més coses que anar a fer una feina i ja està. “Ser mestre” és un aprenentatge permanent.

Així doncs, des de la meva humil opinió, en unes curtes línies, intentaré resumir què és ser mestra per a mi en aquests moments.

Sovint pensem que fer de mestres és transmetre als alumnes tot el què sabem, uns coneixements, explicar tot allò que està al programa i compartir-ho amb els alumnes. Bé una mica aquell model que jo coneixia. I aquesta part és molt important perquè els alumnes venen a l’escola per aprendre matemàtiques, ciències, llengua...

Però aquests anys d’ensenyament, m’han mostrat que ser mestre és molt més que això: és aprendre a estimar els teus alumnes, aprendre a escoltar-los, aprendre a valorar-los, aprendre a compartir emocions, sentiments, inquietuds. Els alumnes també venen a l’escola per aprendre a conviure, a relacionar-se...

En realitat és un ensenyament mutu. No només és el mestre el què ensenya sinó també aquell que aprèn dels seus alumnes i aquell que es va formant i va creixent amb ells.

Per a mi, és la satisfacció d’ensenyar i d’aprendre amb els alumnes.

I perquè se m’entengui millor, he pensat en una anècdota, de les tantes que tinc i que conservo en el meu record. Potser us semblarà una anècdota de poca importància però crec que il·lustra de manera significativa aquesta petita descripció de “ser mestre” que he fet anteriorment.

A l’escola, des de fa molts anys, s’intenta incentivar els alumnes perquè vagin a la muntanya i gaudeixin de les meravellosos paisatges andorrans. A part de treballar conceptes sobre el medi natural, també treballem l’esforç, l’esperit de superació i la satisfacció d’un mateix. Uns valors que ens ajuden a tots cada dia a tirar endavant.

Un any al voltant d’un projecte sobre la salut, vam anar d’excursió al Bony de les Neres. A la meva aula tenia una nena que li costava caminar per la muntanya i que li costava gaudir d’aquest tipus de sortides. Anàvem pujant muntanya amunt i aquesta nena amb un altra anaven al darrere de tot amb mi i una altra mestra. Al final del camí, ja estaven cansades i de cop, uff, l’última pujada. Quan la van veure, ens van dir: “no podem més”. Nosaltres vam respondre per animar-les: “ja queda poc”, “va una mica més”... Amb ajuda i intentant treure ferro a la situació, vam arribar a dalt de tot. Un cop a dalt, les dues nenes se’ns van tirar als braços i ens van dir “gràcies, ho hem aconseguit ”. I ara els hi diria: “gràcies a vosaltres per deixar-me compartir aquest moment de felicitat amb vosaltres” perquè la cara d’alegria i de satisfacció que van fer en arribar a dalt no es paga amb diners. Penso que els nens i nenes ens aporten moltes coses que no es poden explicar. Els mestres som uns privilegiats de poder compartir aquestes emocions...

I per acabar...

Espero seguir caminant en aquest meravellós món d’educar i d’ensenyar...

Ara sóc mestra i faig de mestra. Tot i que un dia la vida em faci canviar de camí seguiré sent mestra tot i que no faci de mestra.

Entre tots, seguirem fent escola!

7. Nou Misteri d'Educació

Josep Vilaplana Martínez

En Josep, pare de la Violeta -alumna de l'Escola Andorrana-, ha estat president  de l'APAEA durant  alguns anys i actualment membre de la junta directiva. 
En aquesta ocasió ens ofereix una visió molt especial de l'educació actual i  dels seus anhels. Com sempre, les reflexions d'aquest malalt de curiositat ens aporta un valor afegit a la nostra escola.
GAM21

Educar per la tendresa

Educar per l'esperança

Educar per l'alegria

Educar per la felicitat

Per mi, per nosaltres, l'Escola Andorrana és una il·lusió amb prou espai com per encabir-hi tot això i molt més. 

Josep Vilaplana Martínez

6. Acudits tecnològics

De vegades hom s'adona que la noció del temps sol ser molt subjectiva. Un sistema educatiu de 30 anys es defineix com a jove;   un ordinador el situem a la prehistòria. L'Escola Andorrana va néixer sense ordinadors i en aquest nou article us presentem el testimoni d'una de les persones que més ha seguit la seva evolució a les aules, el Jaume Tadeo.

GAM 21

Ja fa uns dies que les companyes del grup GAM21 van contactar amb mi, com antic mestre de l’escola andorrana i em van demanar d’escriure quelcom sobre la nostra escola.

Qui em coneix sap que no podia ser d’una altra manera, i he intentat donar una visió  positiva i divertida del dia a dia de l’escola.

Després d’anys de treballar com a mestre a  l’escola andorrana, us voldria explicar un dels episodis més simpàtics que em ve a la memòria, n’hi ha d’altres, però aquest uneix dos mons que sempre m’han entusiasmat, l’educació i la informàtica.

Fa uns anyets que els ordinadors van començar a introduir-se als col·legis. La nostra escola va gaudir de 4 o 5 ordinadors, ara no ho recordo exactament, dels que en aquells temps es deien PC d’IBM. Unes màquines portentoses i caríssimes, que ens tenien meravellats a nens i adults.

Ve, al que anàvem, la nostra escola disposava d’aquests ordinadors però en una incipient informàtica educativa, bàsicament sols podíem treballar amb programació de BASIC, cosa bastant impensable amb nens de maternal. Afortunadament ens van mostrar un nou programa que ens permetia fer les primers passes en informàtica.

LOGO, va ser el programa que ens va obrir les portes a introduir la informàtica a l’alumnat. L’activitat que es feia en aquell moment era la següent:

Primer, l’alumne dibuixava i pintava en un paper de quadres grossos (0,8x0,8) un dibuix, que recordava als models de punt de creu que es veuen en les merceries.

Després, anàvem en petits grups als ordinadors on cadascun d’ells reproduïa el dibuix seguint les famoses instruccions de: dreta 90, avança 15, esquerra90,….

I a poc a poc, amb molta paciència i temps reproduïen el seu dibuix.

Així un dia, després de realitzar el primer pas vam anar als ordinadors amb un grupet dels alumnes  més grans, 5 anys, i vam començar a connectar els ordinadors. Mentre els hi anava obrint la sessió i posava el programa per treballar, els infants esperàven pacientment. Però una nena ja no va poder més i quan va veure una llumeta a la pantalla va cridar: “Jaume, li ensenyo, li ensenyo.” Em vaig girar i vaig veure que amb molta fe tenia posat el seu dibuix de paper davant de la pantalla perquè fos aquesta qui el copiés.

Qui ho diria, que anys més tard, l’Alba tindria raó, i que actualment qualsevol portàtil pot capturar les imatges que li mostrem.

Jaume Tadeo

5 .El paper de l’Escola Andorrana en el benestar econòmic i social d’Andorra

Cerni Escalé Cabré, alumne de l'escola andorrana

Llicenciatura en Ciències Polítiques - Universitat Pompeu Fabra 

Diplomat del Màster 1 en Dret Comunitari i Afers Europeu - Institut d’Études Politiques - Sciences Po (Paris).

Màster en Polítiques Públiques - Hertie School of Governance (Berlín).

Màster en Afers Públics - Columbia University (Nova York).

El paper de l’Escola Andorrana en el benestar econòmic i social d’Andorra

Al temps que escric aquestes ratlles Andorra es troba en un moment de transformació, amb canvis de conjuntura que no es restringeixen al Principat, sinó que més aviat compartim amb les nacions del Sud d’Europa. La gran majoria d’estudis sobre capital social registren una constricció notable de la confiança interpersonal, acoblada a una baixa productivitat del treball i a una manca d’emprenedoria al sector privat. No és poca cosa: persones allunyades i una economia alesiada. Sembla clar també que aquests són reptes que persistiran en el temps, perquè les variacions en els valors ciutadans sempre són de lent forjar.

Al meu entendre és un bon moment per preguntar-nos quines són les estratègies propicies per fer front a la situació en la que ens trobem. Un bon punt de partida és estudiar l’efectivitat del nostre model educatiu. Podem fer-ho valorant fins a quin punt el sistema nacional d’ensenyament ha estat útil per respondre als reptes contemporanis al Principat i si aquest és sostenible per enfilar els desafiaments dels anys que vindran. És una manera especialment bona d’observar l’escola andorrana, que enguany compleix trenta anys.

Jo he estat alumne de l’escola andorrana i en comparteixo el projecte educatiu. Trobo molt interessant com aquest naix precisament d’una vocació transformadora, una que va trencar amb les lleis clàssiques de la física educativa. L’educació pública nacional és tradicionalment fruit d’una llarga dinàmica històrica i del paternalisme de les institucions de l’Estat. Aquest no va ser el cas al nostre país. El sistema educatiu andorrà deriva de la voluntat ciutadana per promoure un projecte de compromís amb la identitat i la història de les nostres valls. És una mostra de no conformitat amb l’oferta educativa del moment en el que es va crear. En el fons, es tracta d’una iniciativa que per créixer va requerir que actors socials molt diversos col·laboressin per la mateixa idea. Potser al nucli del país estava ancorat en algunes famílies, però aquestes van necessitar la complicitat d’alguns educadors i polítics pioners al nostre país. Entre tots varen trenar un projecte –a poc a poc i amb cura- que progressivament atrauria la inversió pública necessària per fer-lo créixer.

És molt important no oblidar-nos d’aquesta empenta; no resignar-nos a deixar de crear, i fer-ho amb les persones de la nostra comunitat. És precisament el que el nostre país necessita. Tot aniria molt millor si aquest esperit fos extensible al sector privat i a les organitzacions de la societat civil.

Al meu entendre, les qualitats de l’escola andorrana perllonguen de les circumstàncies de la seva creació. Encara avui trobem una ànsia per a l’experimentació, una aproximació pràctica a les matèries de coneixement, i una vocació integradora que recrea l’entorn social. Ara és un bon moment per a que aquestes propietats poncellin. Necessitem joves sense por a qüestionar l’ordre de les coses, emprenedors, i responsables socialment. Aquestes qualitats són les que han de salvar Andorra de la pauperització econòmica.

A més, la concepció clàssica del coneixement com a mera acumulació de continguts té ben poc sentit a l’era digital. Avui, el més capaç no és aquell preparat per recitar de memòria una cronologia de l’antic règim, sinó el que en sap inferir el significat i adoptar una perspectiva crítica. Perquè els canvis a venir siguin maximitzadors d’utilitat per al nostre model econòmic i social han d’anar orientats a enfortir els estendards vigents de l’escola i dotar el tractament dels continguts d’un caràcter més pragmàtic. Potser el que ens cal a aquest efecte és trencar amb la concepció monolítica de l’escola com a institució aïllada del teixit productiu i de les organitzacions socials del país. Seria fantàstic poder imaginar l’escola del segle vint-i-u vinculada mitjançant projectes amb les empreses i amb organitzacions de la societat civil; tot mantenint la llibertat de càtedra i la independència en el disseny curricular.

El grup Gam21 és un bon fòrum de reflexió per a plantejar un debat ampli sobre el rol de l’escola andorrana. Sovint ens falten laboratoris d’idees amb aquest caràcter. De fet, gaudeix de l’embat i de les ganes de col·laborar que representen l’esperit originari del projecte.

M’agrada pensar que tenim la responsabilitat de cuidar allò del que ens sentim orgullosos. És doncs més aviat un deure pels que ens sentim satisfets del paper de la nostra escola, almenys, de participar en el debat.

4. Sóc un privilegiat

Miquel Àngel Arnal, 

25 anys de dedicació a l'escola andorrana, uns quants com a mestre i uns altres com a cap d'estudis de l'escola de La Massana.

   Sóc un privilegiat. 

Començo amb 22 

Gent jove, fem de tot

Carregar taules, clavar claus, elaborar material.

Sóc un privilegiat. He complert 48

Fa 24, quan tenia 24, em van diagnosticar una malaltia greu. 

Per curar-me, vaig haver d’anar lluny, molt lluny.

Dos companys s’hi van desplaçar i em van portar, emmarcades, 

les fotos de grup dels meus companys de l’escola. 

Penjades a la paret de l’habitació de l’hospital, 

cridaven l’atenció de tothom que hi entrava.

Sóc un privilegiat. D’altres s’han quedat pel camí 

la Montse, la Deborah, l’Àngels, el Santi… 

Amb tots he compartit moments que recordaré.

Sóc un privilegiat. 

Anys com a cap d’estudis de l’escola de La Massana

Mestres que comencen dels que també s’aprèn 

Com van creixent compartint amb la gent experta 

Observant la rotllana

Vull tenir 4 anys i obrir la caixa de les sorpreses!!

Sóc un privilegiat

Com una planta que floreix a la primavera 

Sorgeix la idea d’un col·lectiu de l’escola 

La Maria es retira i cal fer-li un homenatge 

La directora, la companya, l’amiga…Brutal.

 La família, els companys, els pares…

Sóc un privilegiat. Ara no estic a l’escola. 

M’ho miro de fora (segur?)

Un dia vaig a dinar i em trobo un grup de companys 

El pedagog i assessor m’ofereix seure amb ells 

Compartim un dinar de conversa, vivencial 

L’Andorra d’abans, l’escola d’ara…

Sóc un privilegiat

He passat de la joventut a la maduresa 

Envoltat d’escola, envoltat de nens.

Nota de l’autor:
Conscient de les meves capacitats i sense més voluntat que escriure allò que em venia al cap, la poesia, si se li pot dir així, ha sortit com ha sortit. Els lectors perdonareu el meu atreviment amb l’excels art de la literatura lírica. Estic convençut que, si mai teniu necessitat, trobareu millors exemples per il·lustrar els conceptes de mètrica, rima i estructura. La resta de valoracions, opinions o impressions les deixo a la vostra consideració.

 Ordino,novembre del 2012 

3. És tota una vida, no?

La Cielo, cuinera de l’escola andorrana des de gairebé els inicis. Ha passat per diferents centres de diferents nivells. A tot arreu on ha passat ha deixat empremta entre els infants i els adults, a més d’unes panxes ben plenes!

GAM21

En el moment de la celebració dels 30 anys d’Escola Andorrana m’han demanat de fer una reflexió sobre els meus anys com a cuinera de l’Escola. No m’estranya, ja que crec que sóc una de les cuineres més antigues, això no vol dir més velles no us confongueu,  ja que sóc  a l’Escola des del 1986, ja són anys!

Intento recordar quan vaig arribar a l’escola de La Mercedes, l’anomenàvem així perquè estava ubicada a l’ edifici de la Mercedes, a Escaldes,  on ara hi ha Andbanc. Allí  vaig començar a treballar  però no com a cuinera sinó com a rentaplats. A la cuina, com a tot arreu, s’ha de fer mèrits per anar ascendint i per aquesta raó i després de treballar dur  vaig passar a cuinera. En aquella època treballàvem de 11 a 5 de la tarda i la cuina era com la de casa. Evidentment, no hi havia tants alumnes com ara, però de totes maneres fer menjar per un centenar d’alumnes en  una cuina com la de casa no era gens  fàcil.

Uns anys desprès vaig canviar de lloc i també d’horaris que van anar augmentant. Vaig anar als barracons, al Clot d’Emprivat, sempre com a cuinera ,  però  allí vaig tenir una feina de més a més. Feia de traductora. Segur que us estranyarà, doncs no és gens especial, quan hi havia algun portuguès a qui no entenien, em cridaven a mi al despatx de direcció per fer d’intèrpret. Ah! És que no us ho he dit que d’origen sóc portuguesa d’ Angola, i actualment andorrana.  La primera vegada que em van cridar al despatx de direcció, vaig dir-me Cielo quina hauràs fet, i la veritat que hi vaig pujar amb el cor ben encongit, però desprès amb el pas del temps quan em cridaven al despatx de direcció, ja sabia perquè hi  anava.

Seguidament vaig anar a l’escola d’Escaldes-Engordany, molt gran i nova, amb una cuina de cine que vaig estrenar  però amb molta feina ja que l’alumnat anava creixent i paral·lelament el treball de la cuina.  

Com veieu anar d’una escola a una altra ha estat la tònica general en la meva feina, ja que novament vaig canviar i vaig tornar als barracons per ocupar-me de la cuina dels alumnes de batxillerat. El menjar i l’estructura de cuina i menjador era un mica diferent, ja que es tractava d’una escola d’adolescents i d’un servei de self-service. Les relacions amb l’alumnat també eren força diferents, a batxillerat  s’havia de vigilar que tothom mengés de tot, ja que els règims per voler estar primes abundaven i no es podia badar sobretot amb les noies. També les relacions eren diferents a batxillerat quan queia alguna llàgrima era perquè hi havia hagut malestar en una parella o s’havia tingut una mala nota, mentre que amb els petits era un cop al cap o un que havia dit a l’altre que  no volia ser-li amic.

 A partir del moment que vaig passar a la cuina dels més grans vaig seguir variant de cuina,   perquè els alumnes de batxillerat també van anar variant de centre, dels barracons del Clot d’Emprivat, a Escaldes,  al Roc del centre de Ciutat de Valls a Andorra la Vella, fins acabar definitivament a  l’Escola Andorrana de Batxillerat de la Margineda. Aquests anys a batxillerat em van servir per fer moltes amistats ja fos amb els mateixos alumnes, així com amb els professors i càrrecs directius,  amistats que encara perduren, i és per això que quan em van dir que havia de marxar de batxillerat  per anar a l’escola de Sant Julià de primera ensenyança, em van donar un bon disgust. Però bé, a tot s’acostuma un i ara estic molt contenta a Sant Julià voltada d’alumnes de maternal que em diuen:   Hola Cielo  ,  i em fan un petó.

Crec que la majoria de gent veu el treball a les cuines de les escoles com quelcom de molt adjacent, però certament no és així, si les cuineres i el personal de la cuina s’esmeren en la seva feina, el menjar és molt millor i els que se’n beneficien són els alumnes, que estan molt contents,  i ja ho diu el refrany:  panxa plena fa bon so.

Durant tots aquests anys que he treballat a la cuina tinc moltes anècdotes, us n’explicaré una: Una vegada havíem de fer un pica-pica i vam comprar un munt de fuets, a la tarda a l’hora de marxar,  els vam deixar sobre un taulell per tallar-los l’endemà. Quan vam arribar al matí vam trobar tots els fuets mossegats i alguns per terra. Ja sabeu a les escoles sempre hi ha algun graciós, perquè segur que els lladres no havien entrat.

La feina a la cuina encara que variada i interessant és molt dura, s’ha d’arribar de bona hora al matí perquè tot estigui a punt, s’han de revisar les compres, emmagatzemar els aliments, complir amb totes les normes d’higiene, sovint  cal aixecar pesos que algunes vegades provoquen tendinitis o altres malalties i baixes  laborals, sobretot al llarg dels anys de fer aquest tipus de treball.

Tanmateix he de dir que les cuines de les Escoles andorranes han estat la meva vida, he vist passar moltes promocions d’alumnes,  i actualment me’n trobo molts que ja acompanyen els seus fills a l’escola. També hi han anat els meus fills, i ara hi van els meus nets. Què us sembla? És tota una vida, no?