5 .El paper de l’Escola Andorrana en el benestar econòmic i social d’Andorra

Cerni Escalé Cabré, alumne de l'escola andorrana

Llicenciatura en Ciències Polítiques - Universitat Pompeu Fabra 

Diplomat del Màster 1 en Dret Comunitari i Afers Europeu - Institut d’Études Politiques - Sciences Po (Paris).

Màster en Polítiques Públiques - Hertie School of Governance (Berlín).

Màster en Afers Públics - Columbia University (Nova York).

El paper de l’Escola Andorrana en el benestar econòmic i social d’Andorra

Al temps que escric aquestes ratlles Andorra es troba en un moment de transformació, amb canvis de conjuntura que no es restringeixen al Principat, sinó que més aviat compartim amb les nacions del Sud d’Europa. La gran majoria d’estudis sobre capital social registren una constricció notable de la confiança interpersonal, acoblada a una baixa productivitat del treball i a una manca d’emprenedoria al sector privat. No és poca cosa: persones allunyades i una economia alesiada. Sembla clar també que aquests són reptes que persistiran en el temps, perquè les variacions en els valors ciutadans sempre són de lent forjar.

Al meu entendre és un bon moment per preguntar-nos quines són les estratègies propicies per fer front a la situació en la que ens trobem. Un bon punt de partida és estudiar l’efectivitat del nostre model educatiu. Podem fer-ho valorant fins a quin punt el sistema nacional d’ensenyament ha estat útil per respondre als reptes contemporanis al Principat i si aquest és sostenible per enfilar els desafiaments dels anys que vindran. És una manera especialment bona d’observar l’escola andorrana, que enguany compleix trenta anys.

Jo he estat alumne de l’escola andorrana i en comparteixo el projecte educatiu. Trobo molt interessant com aquest naix precisament d’una vocació transformadora, una que va trencar amb les lleis clàssiques de la física educativa. L’educació pública nacional és tradicionalment fruit d’una llarga dinàmica històrica i del paternalisme de les institucions de l’Estat. Aquest no va ser el cas al nostre país. El sistema educatiu andorrà deriva de la voluntat ciutadana per promoure un projecte de compromís amb la identitat i la història de les nostres valls. És una mostra de no conformitat amb l’oferta educativa del moment en el que es va crear. En el fons, es tracta d’una iniciativa que per créixer va requerir que actors socials molt diversos col·laboressin per la mateixa idea. Potser al nucli del país estava ancorat en algunes famílies, però aquestes van necessitar la complicitat d’alguns educadors i polítics pioners al nostre país. Entre tots varen trenar un projecte –a poc a poc i amb cura- que progressivament atrauria la inversió pública necessària per fer-lo créixer.

És molt important no oblidar-nos d’aquesta empenta; no resignar-nos a deixar de crear, i fer-ho amb les persones de la nostra comunitat. És precisament el que el nostre país necessita. Tot aniria molt millor si aquest esperit fos extensible al sector privat i a les organitzacions de la societat civil.

Al meu entendre, les qualitats de l’escola andorrana perllonguen de les circumstàncies de la seva creació. Encara avui trobem una ànsia per a l’experimentació, una aproximació pràctica a les matèries de coneixement, i una vocació integradora que recrea l’entorn social. Ara és un bon moment per a que aquestes propietats poncellin. Necessitem joves sense por a qüestionar l’ordre de les coses, emprenedors, i responsables socialment. Aquestes qualitats són les que han de salvar Andorra de la pauperització econòmica.

A més, la concepció clàssica del coneixement com a mera acumulació de continguts té ben poc sentit a l’era digital. Avui, el més capaç no és aquell preparat per recitar de memòria una cronologia de l’antic règim, sinó el que en sap inferir el significat i adoptar una perspectiva crítica. Perquè els canvis a venir siguin maximitzadors d’utilitat per al nostre model econòmic i social han d’anar orientats a enfortir els estendards vigents de l’escola i dotar el tractament dels continguts d’un caràcter més pragmàtic. Potser el que ens cal a aquest efecte és trencar amb la concepció monolítica de l’escola com a institució aïllada del teixit productiu i de les organitzacions socials del país. Seria fantàstic poder imaginar l’escola del segle vint-i-u vinculada mitjançant projectes amb les empreses i amb organitzacions de la societat civil; tot mantenint la llibertat de càtedra i la independència en el disseny curricular.

El grup Gam21 és un bon fòrum de reflexió per a plantejar un debat ampli sobre el rol de l’escola andorrana. Sovint ens falten laboratoris d’idees amb aquest caràcter. De fet, gaudeix de l’embat i de les ganes de col·laborar que representen l’esperit originari del projecte.

M’agrada pensar que tenim la responsabilitat de cuidar allò del que ens sentim orgullosos. És doncs més aviat un deure pels que ens sentim satisfets del paper de la nostra escola, almenys, de participar en el debat.