12. CONTRASTOS

CONTRASTOS

En aquesta ocasió us presentem dos testimonis ben diferents. En el primer, en Max ens aporta la mirada fresca del que s'ha incorporat fa poc a l'escola i hi aporta el saber fer de tota un saga familiar dedicada a la docència.

En Maxime Taurinyà porta la professió de mestre a la sang (fill de pares mestres a l’escola francesa del Pas de la Casa). A l’escola d’Ordino cada dia regala somriures a xics i grans. S’ha guanyat amb poquet temps el respecte i l’estima d’alumnes, companys i famílies (que l’adoren).

Fa 30 anys….

…..No fa 30 anys que treballo aquí, no, en fa 10 vegades menys de temps. Fa 3 anys que vaig passar per primera vegada per la porta d’entrada de l’Escola Andorrana d’Ordino. Me’n recordo com si fos ahir, els nervis que feia tants anys que no sentía tornaven a mi. Els nervis del primer dia d’escola que tots hem sentit alguna vegada... Però van marxar només vaig sentir la veu de l’Ester. Sabia que m'hi trobaria bé!

Què dir de l’acollida a l’aula de la Montse, a Esquirols, la meva primera classe… No fa 30 anys però quins records…. 

Van seguir 2 anys genials, una altra experiència a Lleons, “de nouvelles rencontres”: Olga, Valérie,  2 anys on vam viure junts moments importants de les nostres vides, com el naixement de la meva filla, per recordar només els bons...

Què dir més? Gràcies. Gràcies Valérie, gràcies Olga. Gràcies a l’equip directiu, als meus companys perquè participeu del fet que vingui feliç a la feina!

Puc dir que estic orgullós de treballar per aquesta escola i espero que d’aquí 30 anys podré dir als meus alumnes fa 30 anys.... vaig escriure això….

Maxime Taurinyà

El segon testimoni ja és un gran reserva! La Laura Civantos, una de les veteranes de l'escola, amb més de 20 anys a les aules ens aporta les vivències de tota una vida professional i personal lligada a l'escola.  Actualment col·labora amb l'escola des de ministeri, des de l'Àrea de Desenvolupament Tecnològic Educatiu.








Estic davant l’ordinador intentant organitzar-me les idees… He de fer un petit escrit sobre alguna vivència meva a l’Escola Andorrana que m’hagi deixat un record entranyable... Alguna?, només alguna?... Què difícil!!!

Vaig arribar a l’escola andorrana l’any 1990. Era jove i amb moltes ganes de fer coses, de provar coses! Aquesta escola em va donar totes les oportunitats que jo havia pensat que una mestra havia de tenir. La possibilitat d’experimentar, de compartir, d’aprendre... 

Vaig trobar una escola oberta a les iniciatives, uns companys increïbles i uns alumnes... uns alumnes que no oblidaré mai, per molts anys que passin. Aquesta és la meva vivència més especial amb l’Escola Andorrana: la relació amb els meus alumnes; amb tots ells.

Encara guardo, com un tresor, les fotos de cadascun dels grups que he tingut. Amb ells he aprés, m’he fet més persona, he madurat i m’he fet gran. M’han acompanyat en els moments més bonics de la meva vida i també en els més difícils. Sempre agrairé a l’Escola Andorrana l’oportunitat que m’ha donat de conviure 20 anys amb els meus alumnes. Veure’ls fer-se grans, evolucionar, convertir-se en homes i dones inquiets..., trobar-te’ls pel carrer i que et reconeguin amb un somriure a la cara i que et diguin: “Encara em recordo d’allò que feies a classe...”. Això és el millor que li pot passar a una
mestra.

Em ve al cap el curs 2000-2001. Jo tenia un grup molt especial de 2n cicle. Eren, curiosos, divertits, amb ganes d’aprendre... El meu company d’aula era l’Esteve Sánchez (més que company, amic entranyable al que mai agrairé prou tot el seu suport) i jo estava en un impàs molt important a la meva vida: amb el meu marit havíem decidit d’anar a buscar la nostra filla. No cal que us digui els patiments i les angoixes que es tenen durant aquest procés. Jo no estava bé. De vegades estava eufòrica, de vegades molt i molt trista... 
I allà estaven ells, el meu grup-classe, els ALIENS! Sempre em feien costat, m’animaven, em cuidaven... Em vaig sentir molt estimada i això em va ajudar molt a suportar el procés. Pels voltants de Nadal tots em van fer un dibuix de com serien els meus propers Nadals amb la nostra filla a casa, per animar-me i que no estigués trista. Els guardo tots i no puc evitar emocionar-me cada cop que els miro. Aquest és un dels meus records més tendres.

Recordo aquest grup amb especial emoció perquè em va acompanyar en un moment personal important però també recordo els altres grups, Hobbits, Alicorns, Sònics, Fènix, Grafittis, Rodamóns, Pinyes... Crec que no em deixo cap i, si ho he fet, disculpeu-me.

N’estic convençuda que en una altra escola que no tingués com a eixos fonamentals els objectius de l’Escola Andorrana aquesta relació amb els meus alumnes, els seus pares i amb els meus companys no hauria estat possible i segur, seguríssim, que si jo no hagués treballat a l’Escola no seria, ni de bon tros, la persona que sóc ara. 
A poc a poc, curs rere curs et vas fent gran amb l’escola i acabes formant-ne part i encara que un dia deixis d’exercir de mestra t’adones que, en el fons, sempre seràs això, una mestra de l’Escola Andorrana i que intentaràs, encara que no sigui de manera conscient, transmetre i impregnar els seus valors a tot allò que facis.

Feliços 30 anys, ESCOLA!

Laura Civantos Guàrdia.

11. Com passa de de pressa el temps! Sembla que fos ahir !

Bibiana Rossa Torres, vocal i presidenta de l'APAEA els anys . ..Una mare lluitadora, implicada i compromesa amb el projecte de l'Escola Andorrana."
GAM21

Sovint pronunciem les frases recurrents de:

Com passa de de pressa el temps!

Sembla que fos ahir !

Però ja han passat trenta anys, i tot i que encara hi hagi qui dubti que l’Escola andorrana, amb tot el seu potencial humà, de generacions d’alumnes, i de personal docent, és una de les realitats més preuades d’aquest País; tot dient a mitja veu que no calia perquè resultava millor de preu quan aquesta Escola no existia; ja s’ha guanyat definitivament la consolidació.

Una consolidació que, com tot, encara pot esdevenir més forta i més ferma, i més qualitativa a nivell material; però una consolidació d’una solidesa humana i institucional ja definitives.

Amb antics companys de juntes recordàvem no fa gaires dies com en aquells principis dels anys 90, amb pocs mitjans i amb molta imaginació, posàvem tot el seny i saber, tota la nostra bona voluntat, i retrobàvem tota la solidaritat, de tots –mestres i pares- que estàvem tan implicats en el Projecte que, de forma dolça, però incansable i amb tenacitat, tot com la nostra simbòlica Tortuga, anàvem avançant. Fins i tot de vegades confrontats no només als ensurts de manques de previsió, o de previsions desbordades,  que ens feien ubicar-nos en “barracons”; sinó a aquells, més greus, que ens portaven a descobrir que les classes dels nostres infants es trobaven en algun edifici que tenia bloquejades les sortides de socors. A tot, però, s’han anat trobant solucions. I fins i tot els records de moments que es van presentar com angoixants, entre els quals els relatius a la continuïtat de l’ensenyament, avui han esdevingut anècdotes.

L’Escola andorrana ha estat pionera en organitzacions materials que, si bé algun cop eren criticades per qui des de fora no entenia com era possible, per als més petits, aprendre, menjar i dormir en un mateix espai, han donat excel·lents resultats, i s’han anat perpetuant.

Aquests trenta anys de trajectòria han confirmat que la confiança i la bona relació entre els alumnes i els mestres no està renyida amb el respecte, la convivència i la tolerància; que ensenyar, aprendre i educar es pot portar a terme vivint el dia a dia, a qualsevol lloc del nostre entorn, a l’escola, s’ubiqui on s’ubiqui, a una borda, a un refugi, o a la natura; i que la naturalesa humana té unes capacitats que no tenen límits de creixement sempre i quan, lluny d’estancar-les, es guiïn, s’acompanyin i s’encoratgin, tot fomentant la comunicació, l’honradesa i l’esperit crític.

Penso sincerament que les incerteses i les dificultats que van afectar l’Escola andorrana i l’ensenyament que impartia cada vegada que s’avançava en un nou cicle, fins obtenir el total reconeixement i projecció, lluny de ser només obstacles, s’han sabut aprofitar per guanyar la solidesa definitiva que avui presenta aquesta Escola.

Una Escola que, estic segura, continuarà rebent i formant els éssers que més estimem i que són la projecció definitiva del nostre País; i que de ben segur aprendran i transmetran els valors que han de fer que Andorra, petita i humil, sigui un País de pau on faci bo viure; tenint present que instruir-se és important, però que educar-se i esdevenir persones, ho és més encara.

10.- Referent: Escola Andorrana

Per la gran majoria els referents de l'escola que havien anat de petits sempre han estat estat força allunyats de les propostes agosarades i innovadores que es plantejaven a l'Escola Andorrana.

Des de ja fa uns anys, però, comencem a tenir mestres que han estat alumnes de l'Escola Andorrana...

En aquest  article us en posem dues mostres:

• una carta a l'Escola Andorrana escrita per l'Anna Artal 

• el relat ben viu del naixement de la passió per ensenyar de la Vicky Bonavota

Dues mestres que han començat els seus primers anys professionals a l'Escola Andorrana del Pas. De ben segur que arribaran a avantatjar els seus mestres...

GAM21

9- La meva història amb l'Escola Andorrana de Segona Ensenyança

Xavier Prunell

Català i gironí de naixement ,andorrà de cor.

El Pruni és professor de llengua catalana a l ' Escola Andorrana de Segona Ensenyança d' Encamp des del curs 2001/2002 i  Aquest curs participa com a autor del PERMSEA.

La visió que ens ofereix és crítica però alhora esperançadora i resumeix el què molts de nosaltres hem viscut o vivim a l ' Escola.

GAM21

LA MEVA HISTÒRIA AMB L’ESCOLA ANDORRANA DE SEGONA ENSENYANÇA

(UN CURT VIATGE D’UN CRÍTIC QUE TÉ ESPERANÇA EN EL FUTUR)

La meva història amb l’Escola Andorrana comença el setembre de 2001, però com si d’una sèrie americana es tractés ara hauríem de posar un cartellet que posés “2 anys abans...”

I és que per explicar aquesta aventura ens hem de remuntar el 1999 quan vaig arribar per treballar a Formació Andorrana. Les meves primeres amistats, els meus primers alumnes i també les primeres pors. L’any clau, però, penso que és el 2001 quan van coincidir dos fets que van marcar el meu amor i desamor amb l’Escola Andorrana dins de la branca de segona ensenyança.

CAPÍTOL 1: LA IL·LUSIÓ

Corria l’any 2001 quan vaig començar un postgrau d’atenció a la diversitat a l’ESO a la universitat de Girona. Ho feia els caps de setmana i ho compaginava amb la meva feina al Col·legi Sant Ermengol. El que recordo més d’aquell postgrau era la quantitat de professors universitaris que parlaven meravelles de l’Escola Andorrana. Eren diferents ponents que ens venien a fer les classes (molts de la Universitat de Vic, però no tots) i la majoria sempre acabaven parlant del Sistema Educatiu Andorrà. Jo, en aquells moments, estava dins del Sistema Educatiu Espanyol però tenia unes ganes immenses de saber com es treballava a l’Escola Andorrana.

El setembre de 2001 ho vaig poder comprovar. Vaig tenir la sort de treure un edicte de professor de català i la meva destinació era l’Escola Andorrana de segona ensenyança d’Encamp. Vaig agafar els trastets i amb tota la il·lusió del món em vaig endinsar en la màgia de l’Escola Andorrana. Centenars de preguntes em venien al cap: Com es treballarà? Hi haurà horaris fixes? Hi haurà àrees que treballaran juntes? Com s’atendrà a la diversitat?... Després d’aquell postgrau em semblava que estava a punt d’entrar dins d’un somni meravellós. Venia del món de l’educació en el lleure i tenia la sensació que la filosofia de l’Escola Andorrana era un apèndix d’aquest tipus d’educació. Evidentment amb matisos, però molt semblant. Molt aviat vaig entendre que en gran part m’havia equivocat.

CAPÍTOL 2: LA REALITAT

Molt aviat vaig entendre que en gran part m’havia equivocat. El meu xoc amb la realitat va ser brutal i alhora descoratjador. Em vaig trobar amb una escola que havia crescut massa ràpid (i encara ho faria molt més en el futur) i amb les presses s’havien oblidat l’ideari  tancat en algun calaix del Ministeri. Una escola sense ideari és una escola com les altres, una escola sense ànima. Per sort, l’ànima la posaven tots els excel·lents professionals que m’he anat trobant durant tots aquests anys. Professors, professores, col·laboradores, equips directius, cuineres... gent que convertia una escola com les altres amb quelcom una mica diferent. L’escola la formem les persones i jo, per sort, en vaig trobar de molt compromeses amb un projecte comú i que alhora em van ensenyar moltes coses. A totes elles el meu sincer agraïment.

 Quin era aquell projecte comú? Aquest segurament era el problema de les escoles de segona ensenyança (la maternal i primera ensenyança anaven per un camí molt més clar i no gaire allunyat de les bases psicopedagògiques). Nosaltres, d’una manera innata ens ho vam agafar amb la responsabilitat d’educar a ciutadans del País. Posant el tret distintiu en l’atenció a la diversitat hem estat treballant tots aquests anys amb la consciència d’estar fent la feina ben feta. Tanmateix, és suficient aquesta manera d’educar per una Escola Andorrana que en el seu ideari aposta per quelcom molt més diferenciador i alhora arriscat? Jo penso que no.

CAPÍTOL 3: L’OPORTUNITAT

M’agrada la meva feina. Tinc molt clar que és la meva vocació i que difícilment sabria fer alguna altra cosa. Des dels 15 anys, que ja era premonitor d’activitats en el lleure, m’he dedicat a educar a infants i joves amb tota la responsabilitat que aquest fet comporta. Ho hauré fet més bé o més malament però el que és evident és que l’Escola Andorrana m’ha donat l’oportunitat de seguir-ho fent i per això li’n dono les gràcies.

Tot i així, dia a dia segueixo veient una escola que funciona, que és viva però que està molt allunyada del seu ideari original. Arribats a aquest punt penso que tenim dues opcions: Canviem l’ideari per actualitzar-lo a la manera d’ensenyar actual? O canviem la manera d’ensenyar per tornar als orígens i ser fidels a nosaltres mateixos i a la filosofia de l’escola?

Dos camins molt diferents, dos realitats molt diferents. El Ministeri, que per sort no entén gaire de rivalitats polítiques, ha estat treballant durant els últims anys per retornar als orígens. El projecte es diu PERMSEA (Pla estratègic per a la renovació i millora del sistema educatiu andorrà) i és l’oportunitat en majúscules per començar a canviar les coses. Tots els professionals que treballem a l’Escola Andorrana (sobretot a segona ensenyança que sovint hem estat els grans oblidats) ens mereixem una escola dinàmica, engrescadora, diferent i de qualitat. Una escola que trenqui esquemes, una escola que marqui la diferència amb les altres. En definitiva, una escola que torni a ser allò que mai hauria deixat de ser.

Ara en tenim l’oportunitat. No serà fàcil perquè es tocaran moltes estructures i dinàmiques de treball en les que ara ens trobem còmodes. Però penso que ha costat molt que aquest tren es posés en marxa i el que no podem fer és que torni a allunyar-se com ja va passar en el passat. Ara és el moment de l’Escola Andorrana, és el nostre moment per marcar la diferència. És el moment de la reconciliació entre l’ideari de l’escola i l’educació a les aules. Espero que ens surti bé.   

Xavi Prunell

8-Vull ser mestra

Judith Gallinat Morgó

De professió i vocació mestra . Va començar a exercir de mestra a l'Escola Andorrana d'Encamp  l'any 2000 . Ha estat tant a maternal com a primera ensenyança sent sempre una "bona mestra" i una "bona companya" molt exigent però a l'hora molt receptiva i oberta. 

També ha exercit com a educadora en l'Escola Bressol d'Escaldes

VULL SER MESTRA

Vull ser mestra...

Tothom alguna vegada haurà sentit la típica pregunta que et fan els pares o els mestres quan ets petit: què voldràs ser de gran?

Doncs jo a aquesta pregunta des de ben petita sempre responia “mestra”. M’anava fent gran i seguia volen ser mestra. I així ha estat. I ara per ara no em veig fent res més; tot i que en aquest tros de camí que he anat fent, m’hagi trobat amb alegries, penes, inseguretats, pors, conflictes…

Quan vaig entrar a l’Escola Andorrana a treballar, tenia una manera de veure el què és ser mestre o millor dit sabia a grans trets que significava fer de mestre. Perquè no és el mateix ser mestre i fer de mestre. “Ser mestre” engloba moltes més coses que anar a fer una feina i ja està. “Ser mestre” és un aprenentatge permanent.

Així doncs, des de la meva humil opinió, en unes curtes línies, intentaré resumir què és ser mestra per a mi en aquests moments.

Sovint pensem que fer de mestres és transmetre als alumnes tot el què sabem, uns coneixements, explicar tot allò que està al programa i compartir-ho amb els alumnes. Bé una mica aquell model que jo coneixia. I aquesta part és molt important perquè els alumnes venen a l’escola per aprendre matemàtiques, ciències, llengua...

Però aquests anys d’ensenyament, m’han mostrat que ser mestre és molt més que això: és aprendre a estimar els teus alumnes, aprendre a escoltar-los, aprendre a valorar-los, aprendre a compartir emocions, sentiments, inquietuds. Els alumnes també venen a l’escola per aprendre a conviure, a relacionar-se...

En realitat és un ensenyament mutu. No només és el mestre el què ensenya sinó també aquell que aprèn dels seus alumnes i aquell que es va formant i va creixent amb ells.

Per a mi, és la satisfacció d’ensenyar i d’aprendre amb els alumnes.

I perquè se m’entengui millor, he pensat en una anècdota, de les tantes que tinc i que conservo en el meu record. Potser us semblarà una anècdota de poca importància però crec que il·lustra de manera significativa aquesta petita descripció de “ser mestre” que he fet anteriorment.

A l’escola, des de fa molts anys, s’intenta incentivar els alumnes perquè vagin a la muntanya i gaudeixin de les meravellosos paisatges andorrans. A part de treballar conceptes sobre el medi natural, també treballem l’esforç, l’esperit de superació i la satisfacció d’un mateix. Uns valors que ens ajuden a tots cada dia a tirar endavant.

Un any al voltant d’un projecte sobre la salut, vam anar d’excursió al Bony de les Neres. A la meva aula tenia una nena que li costava caminar per la muntanya i que li costava gaudir d’aquest tipus de sortides. Anàvem pujant muntanya amunt i aquesta nena amb un altra anaven al darrere de tot amb mi i una altra mestra. Al final del camí, ja estaven cansades i de cop, uff, l’última pujada. Quan la van veure, ens van dir: “no podem més”. Nosaltres vam respondre per animar-les: “ja queda poc”, “va una mica més”... Amb ajuda i intentant treure ferro a la situació, vam arribar a dalt de tot. Un cop a dalt, les dues nenes se’ns van tirar als braços i ens van dir “gràcies, ho hem aconseguit ”. I ara els hi diria: “gràcies a vosaltres per deixar-me compartir aquest moment de felicitat amb vosaltres” perquè la cara d’alegria i de satisfacció que van fer en arribar a dalt no es paga amb diners. Penso que els nens i nenes ens aporten moltes coses que no es poden explicar. Els mestres som uns privilegiats de poder compartir aquestes emocions...

I per acabar...

Espero seguir caminant en aquest meravellós món d’educar i d’ensenyar...

Ara sóc mestra i faig de mestra. Tot i que un dia la vida em faci canviar de camí seguiré sent mestra tot i que no faci de mestra.

Entre tots, seguirem fent escola!

7. Nou Misteri d'Educació

Josep Vilaplana Martínez

En Josep, pare de la Violeta -alumna de l'Escola Andorrana-, ha estat president  de l'APAEA durant  alguns anys i actualment membre de la junta directiva. 
En aquesta ocasió ens ofereix una visió molt especial de l'educació actual i  dels seus anhels. Com sempre, les reflexions d'aquest malalt de curiositat ens aporta un valor afegit a la nostra escola.
GAM21

Educar per la tendresa

Educar per l'esperança

Educar per l'alegria

Educar per la felicitat

Per mi, per nosaltres, l'Escola Andorrana és una il·lusió amb prou espai com per encabir-hi tot això i molt més. 

Josep Vilaplana Martínez

6. Acudits tecnològics

De vegades hom s'adona que la noció del temps sol ser molt subjectiva. Un sistema educatiu de 30 anys es defineix com a jove;   un ordinador el situem a la prehistòria. L'Escola Andorrana va néixer sense ordinadors i en aquest nou article us presentem el testimoni d'una de les persones que més ha seguit la seva evolució a les aules, el Jaume Tadeo.

GAM 21

Ja fa uns dies que les companyes del grup GAM21 van contactar amb mi, com antic mestre de l’escola andorrana i em van demanar d’escriure quelcom sobre la nostra escola.

Qui em coneix sap que no podia ser d’una altra manera, i he intentat donar una visió  positiva i divertida del dia a dia de l’escola.

Després d’anys de treballar com a mestre a  l’escola andorrana, us voldria explicar un dels episodis més simpàtics que em ve a la memòria, n’hi ha d’altres, però aquest uneix dos mons que sempre m’han entusiasmat, l’educació i la informàtica.

Fa uns anyets que els ordinadors van començar a introduir-se als col·legis. La nostra escola va gaudir de 4 o 5 ordinadors, ara no ho recordo exactament, dels que en aquells temps es deien PC d’IBM. Unes màquines portentoses i caríssimes, que ens tenien meravellats a nens i adults.

Ve, al que anàvem, la nostra escola disposava d’aquests ordinadors però en una incipient informàtica educativa, bàsicament sols podíem treballar amb programació de BASIC, cosa bastant impensable amb nens de maternal. Afortunadament ens van mostrar un nou programa que ens permetia fer les primers passes en informàtica.

LOGO, va ser el programa que ens va obrir les portes a introduir la informàtica a l’alumnat. L’activitat que es feia en aquell moment era la següent:

Primer, l’alumne dibuixava i pintava en un paper de quadres grossos (0,8x0,8) un dibuix, que recordava als models de punt de creu que es veuen en les merceries.

Després, anàvem en petits grups als ordinadors on cadascun d’ells reproduïa el dibuix seguint les famoses instruccions de: dreta 90, avança 15, esquerra90,….

I a poc a poc, amb molta paciència i temps reproduïen el seu dibuix.

Així un dia, després de realitzar el primer pas vam anar als ordinadors amb un grupet dels alumnes  més grans, 5 anys, i vam començar a connectar els ordinadors. Mentre els hi anava obrint la sessió i posava el programa per treballar, els infants esperàven pacientment. Però una nena ja no va poder més i quan va veure una llumeta a la pantalla va cridar: “Jaume, li ensenyo, li ensenyo.” Em vaig girar i vaig veure que amb molta fe tenia posat el seu dibuix de paper davant de la pantalla perquè fos aquesta qui el copiés.

Qui ho diria, que anys més tard, l’Alba tindria raó, i que actualment qualsevol portàtil pot capturar les imatges que li mostrem.

Jaume Tadeo