dimarts, 30 d’abril del 2013

13.- Orígens






Avui no calen presentacions, anem als orígens...
gam21








Em dic Magda Sinfreu i la meva feina la sento de vocació, de molt petita ja volia ser mestra. Actualment imparteixo classe a Escaldes-Engordany al nivell de Maternal B (nens i nenes de 4 i 5 anys ) i hi disfruto molt. A l’escola es treballa en equip i amb les meves companyes acostumo a estar-hi molt a gust.

L’any 1982 juntament amb la Teresa Ros i la Lídia Magallón totes tres d’Escaldes-Engordany, vam ser les mestres pioneres de l’Escola Andorrana, l’any següent s’hi van incorporar la Rosa Mª Aleix, la Martina Martinez i la Francesca Lanau i cada any s’anaven afegin noves companyes. La nostra feina estava dirigida aleshores per les assessores pedagògiques de la Conselleria d’Educació,  les impulsores de l’escola. sobretot per la Sra. Roser Bastida i la Sra. Martina Camiade, conjuntament amb elles elaboràvem el programa i organitzàvem en aquell moment l’Escola Maternal Andorrana que estava situada al carrer  Ciutat de Valls d’ Andorra la Vella. També hi havia la Sra. Lídia Armengol i la Sra. Mercè Segura. L’escola es va crear bàsicament  amb l’objectiu de que els nens fessin un tronc comú  d’adaptació i integració al català i al país i desprès s’escolaritzessin als altres sistemes educatius existents. Per això es van crear tres classes: la de català que era la meva, la de català - francès que era el grup de la Lídia i la de català - castellà que era el grup de la Teresa.  
Per sobre de les assessores pedagògiques hi havia el  Conseller d’ Educació  el Sr. Antoni Ubach i el Cap de Govern el Sr.  Òscar Ribas Reig.
El que va néixer per ser tan sols una Escola Maternal Andorrana, gràcies a la voluntat i la lluita dels pares d’una societat andorrana més progressista i reivindicativa d’una escola del país, que imparteixi els programes en català i laica es va iniciar l’Escola Andorrana de primera ensenyança i així va ser que l’escola va anar creixent a mesura que anaven creixent els nens. Sense ells, sense els alumnes, l’escola no hauria estat possible. El primer any érem 32 alumnes, 30 anys més tard hi ha una escola de maternal i primera ensenyança per parròquia, tres escoles de segona ensenyança, una de batxillerat, i amb un total de 4.270 alumnes.

Abans d’escriure aquestes paraules i per mirar de fer-ho amb més tecnicismes i de forma més professional, he de dir que he buscat per internet, “el paper del mestre avui”, “ l’ école aujourd’hui”,…he mirat tota la informació en relació a l’escola, i es podrien omplir fulls i fulls molt ben escrits, però també he llegit alguns articles de persones que com jo, estan o han estat relacionades amb l’escola com la nostra estimada cuinera la Sra Cielo, diferents mestres i pares, també l’article d’un bon alumne que el recordo quan era petit el Cerni Escalé i he optat per seguir l’ estil de tots ells, dir allò que  sento desprès de 30 anys que com molt bé diu la Sra. Cielo és tota una vida. Per cert els ordinadors, l’internet, totes aquestes noves tecnologies, són pel mestre una eina extraordinària, imprescindible. No hem de deixar d’invertir en aquest aspecte. En aquell temps  a la classe ens fèiem impremtes de gelatina, també en trèiem el seu profit,

Si em demanessin, si els començaments van ser durs, diria que als 20 anys res ens feia por, part d’ il·lusió, part d’inconsciència, suposo. A més ens encoratjava treballar amb els nens i el projecte de crear una escola pròpia del país. No ens qüestionàvem ni per un moment si fer el transport escolar, era feina nostra o no, el fèiem amb el clípol, un Mercedes vell, petit i arrodonit, per mi i segur que per molta altra gent és un record bucòlic. No ens qüestionàvem si portar les grans olles a l’hora de dinar, d’un edifici a l’altre, perquè les anàvem a buscar a la cuina de l’escola francesa, i no hi havia ascensor i la cuina estava situada a l’àtic i hi anàvem a peu, ho fèiem i punt. Sempre ens va caracteritzar l’optimisme i l’alegria de la primera feina.

He viscut tots els canvis, totes les transformacions de l’escola, tot el creixement ràpid al ritme d’un país que semblava que volia adelantar- se al temps. Sovint tant ràpid que sempre teníem l’ impressió de no arribar-hi a temps, però sempre ens en hem sortit.

El treball en equip ha estat la clau, hem desmuntat i muntat classes, hem estat a Ciutat de Valls, a l’edifici de la Mercedes, de forma provisional, a la casa de colònies de Sispony, de Casa Teixidó, als Barracons del Clot d’Emprivat desprès ja es va fer l’Escola Andorrana d’Escaldes-Engordany, on he volgut estar sempre, es van anar creant escoles a cada parròquia. L’augment d’alumnes va ser espectacular i els nens s’anaven fent grans i els programes havien d’anar a la par. Hem treballat amb diferents metodologies i utilitzat diferents materials. Després d’aquest viscut només puc  que sentir-me una privilegiada.

Quan em demanen què és l’escola per tu, dic que és un espai de VIDA i ho escric amb majúscules, els nens i les nenes són plens d’energia, l’arribes a palpar, olorar i sentir dins la pell. L’escola és dinàmica,  és acció, ensenyes, s’aprèn, es canta, es juga, s’expliquen contes,  es pinta, es recita, es fan representacions, es fa esport, esquí, natació educació física, pisicó, vas a la biblioteca, explores l’entorn, anem d’excursió, de viatge, es celebren festes, es fan reunions de pares, de mestres, fas un munt d’activitats, es un món de creativitat i ple d’emocions …ara riuen, ara ploren, ara s’enfaden, ara fan una trasteria, ara els abraces, ara els renyes, és afecte, sorpresa, paciència, vocació, estimar, valorar, respectar, esperar, dir, callar, parlar, observar, amb molta comprensió es resolen conflictes, es treballen valors i actituds,….
Per mi que tinc els nens de maternal,  és conviure amb entusiasme amb les seves necessitats i especificitats. Els nens i nenes  ho porten tot a dins, el mestre els ha d’ajudar a  créixer i a ser persones. Cal saber escoltar els nens i creure en les seves possibilitats.
Evidentment tota aquesta vida s’emmarca dins uns principis i unes finalitats,  que es concretitzen en uns programes que defineixen tots els aprenentatges instrumentals, socials i culturals. Es té en compte l’aprenentatge de les llengües estrangeres que volen afavorir l’obertura a la cultura universal i una relació fluida amb els altres països. És una escola integradora i activa que té en compte l’atenció a la diversitat i l’aprenentatge significatiu.

El què més preocupació em porta  de tot plegat, en aquests moments, és que els joves d’avui hauran de fer front a un mercat laboral poc encoratjador en tots els àmbits. molta part dels nostres alumnes han arribat molt lluny en els seus estudis, són arquitectes, advocats, enginyers, dissenyadors, metges, mestres,…però encara que ara no sigui fàcil per a ells, m’allibera i em porta optimisme  saber que hem format persones molt competents que estan preparades per recórrer el món. 




dimarts, 23 d’abril del 2013

ESPECIAL MARIA GELI

Sabeu què m'ha passat?


Així és com la Maria iniciava sovint les seves converses.

Des del GAM21, l'Antònia, la Babs, la Marta, la Lídia, la Myriam, la Meri Blasi, la Rosa M Rechi, la Laura Martin i la Meri Palmi estem especialment tristes. 

Era el mes de setembre quan començàvem a pensar en el GAM21 d'aquest curs. Una de les primeres tasques era confeccionar una llista de les persones imprescindibles que ens aportessin el seu viscut en relació als 30 anys d'Escola Andorrana.

La Maria era la primera de la llista. Segurament perquè gran part d'aquests 30 anys no es poden entendre sense la Maria. 




La Maria... la seva passió i dedicació per l'escola, el seu compromís amb els alumnes i les seves famílies, lluitadora, humil, creativa, exigent, divertida amb un punt de timidesa, un sac de nervis,  feliç de fer feliç els altres. 

La Maria...  una dona treballadora, incansable, sempre cercant les solucions més inimaginables allà on ningú les veia.  
Que no teníem material, doncs cap problema!, el fuster del davant el fabricava i els mestres i ella mateixa mans a l'obra per pintar-lo; que havíem d'iniciar els nostres alumnes a esquiar, cap problema!, pujava en  un trineu i ja en tenia prou per aplanar el camp de Xixerella; que feia falta un telesquí? una corda lligada a la cintura de dues persones i som-hi, nens amunt i nens avall... Crec que aquestes situacions i tantes altres, que avui dia ja són anècdotes,  quedaran gravades al llarg de tota la nostra vida.

Mare meva si n'hem après de coses i cosetes amb la Maria! , tot i que en certs moments el seu tarannà i les seves maneres de gestionar podien semblar surrealistes, ha estat  la nostra mestra. La Maria  ens ha ensenyat que allò que volem aconseguir amb feina i dedicació ho podem fer;  la Maria ens ha ensenyat la humilitat,  ens ha ensenyat  l'exigència, ens ha ensenyat la paciència, , la Maria ens ha ensenyat la fermesa, ens ha  ensenyat la devoció i sobretot, i per damunt de tot , la Maria ens ha ensenyat a estimar l'escola.

Des del GAM21 estem treballant des de fa temps en la creació del premi Maria Geli, un premi de  caràcter pedagògic i que, ara més que mai, continuarem treballant per a fer-ho possible.

Aquest escrit ocupa  l'espai que li havíem reservat al blog GAM21, i hi anirem afegint tots els escrits que ens vulgueu fer arribar.

Gràcies Maria per tots aquests moments compartits que, de ben segur, sempre restaren a la nostra memòria.

GAM21, 23 d'abril de 2013



A LA MARIA GELI




















Avui és un dia trist per l'Escola Andorrana, ja que ha marxat una de les persones que més se l'ha estimada.

La Maria sempre ha estat i serà la nostra directora. La primera directora d'una  escola que els alumnes de la primera promoció considerem la nostra família. Una família que ens ha ensenyat abans de tot a ser persones, a somiar, a compartir, a gaudir aprenent i a cantar les cançons que tant li agradaven.

No podrem oblidar les nostres primeres baixades esquiant a la Xixerella, la nostra estada a la borda de la Vall d'Incles, la nostra festa de la primavera..... Com ella ens cantava, i és que n’hem de fer un món molt més humà i és que hem d’acostar-nos molt més a la natura.

Maria, gràcies per haver fet realitat aquest projecte, la petita escola dels somiatruites, una escola on tothom hi era benvingut perquè casa nostra és casa vostra si és que hi ha cases d’algú. Sense tu la història d’aquesta escola no hagués tingut lloc, i la nostra història segur que hagués estat ben diferent.

Gràcies per fer-nos sentir orgullosos de la nostra escola...i sobretot gràcies per formar part de la nostra família.

Alumnes de la Primera Promoció de l’Escola Andorrana

Andorra la Vella, 20 d’abril de 2013


A la Maria, a qui admirava




una de les pioneres del plurilingüisme a l'escola andorrana.
Maria Geli, amb el seu entusiasme, va ser una de les persones més actives i compromeses amb el nou sistema escolar d'Andorra.




Joaquim Dolz
Ginebra,  Suïssa
Tancant els ulls veuré de nou la casa
i l'heura i el xiprer quan , a sol post,
fa de bon seure sota l'olivera;
tancant els ulls i obrint el sentiment.
Tu seràs lluny també, però el record, com un vent molt 
suau ens unirà en una sorprenent esgarrifada.

                                              Miquel Marti i Pol



24 d'abril, 21h. 

Ens arriba aquest article de l'Espe i l'afegim automàticament a l'ESPECIAL MARIA GELI


Esperança Serrano
Mestra. Escola Andorrana d'Encamp

Fa més de trenta anys que la Lidia Armengol Vila ens demanava als que treballavem a la Conselleria d’Educació, Cultura i Esports què en pensàvem de tenir una escola del país... una Escola Andorrana.
En aquella época hi havia “l’Assessoria Pedagògica” on hi treballaven la Maria Geli, la Roser Bastida, la Martina Camiade i la Mercè Segura.
Recordo com es van moure cap a París, Italia.. i van tornar parlant de la Maria Montessori.
Al carrer Ciutat de Valls, d’Andorra la Vella, van fer  la primera aula-escola...
i ja han passat trenta anys!

Us podria explicar moltes anècdotes!
Dir que ser mestra és una de les millors feines.
Dir que compartir  el dia a dia amb els alumnes és molt enriquidor a molts nivells.

El que avui voldria fer-vos arribar amb aquestes quatre ratlles és la meva admiració a aquestes persones que van fer que la nostra escola es fes realitat.
A tots aquells pares que van creure en aquest projecte, als alumnes, i a tothom que va treballar fort per tirar endavant la nostra escola.
A la Maria Geli, que va donar tot i més per aquesta escola.
Per a mí, Escola Andorrana sempre serà Maria Geli.

Us he posat un vídeo que té molts anys. Eren els meus inicis com a mestra... com ha passat el temps... mirant-lo veig tantes coses... com he après... i el què em queda!

Gràcies nens, gràcies companys, gràcies a tothom i sobretot a la Lídia Armengol i a la Maria Geli.

Gràcies!

                                   
Espe.




24 d'abril, 22h. 

Nova aportació que ens arriba del País Basc. 


La teva empremta…Maria.
Mestra i mare de tots.
Arriscada, perseverant i etusiasta.
Rica en sabers, en estima i dedicació.
Imaginativa i creativa fins l’infinit.
Acollidora.

Generosa en sabers, materials curriculars i deliciosos plats.
Exigent.
Lluitadora per les bones causes: la qualitat de l’ensenyamet, els drets dels infants, la democràcia i la llibertat d’expressió.
Imprevisible.

La teva empremta, Maria, resta a l’Escola Andorrana que tant has estimat i en tots nosaltres.
Meritxell Orteu Riba
Abril del 2103










dilluns, 15 d’abril del 2013

12. CONTRASTOS

CONTRASTOS

En aquesta ocasió us presentem dos testimonis ben diferents. En el primer, en Max ens aporta la mirada fresca del que s'ha incorporat fa poc a l'escola i hi aporta el saber fer de tota un saga familiar dedicada a la docència.





En Maxime Taurinyà porta la professió de mestre a la sang (fill de pares mestres a l’escola francesa del Pas de la Casa). A l’escola d’Ordino cada dia regala somriures a xics i grans. S’ha guanyat amb poquet temps el respecte i l’estima d’alumnes, companys i famílies (que l’adoren).









Fa 30 anys….


…..No fa 30 anys que treballo aquí, no, en fa 10 vegades menys de temps. Fa 3 anys que vaig passar per primera vegada per la porta d’entrada de l’Escola Andorrana d’Ordino. Me’n recordo com si fos ahir, els nervis que feia tants anys que no sentía tornaven a mi. Els nervis del primer dia d’escola que tots hem sentit alguna vegada... Però van marxar només vaig sentir la veu de l’Ester. Sabia que m'hi trobaria bé!

Què dir de l’acollida a l’aula de la Montse, a Esquirols, la meva primera classe… No fa 30 anys però quins records…. 

Van seguir 2 anys genials, una altra experiència a Lleons, “de nouvelles rencontres”: Olga, Valérie,  2 anys on vam viure junts moments importants de les nostres vides, com el naixement de la meva filla, per recordar només els bons...

Què dir més? Gràcies. Gràcies Valérie, gràcies Olga. Gràcies a l’equip directiu, als meus companys perquè participeu del fet que vingui feliç a la feina!


Puc dir que estic orgullós de treballar per aquesta escola i espero que d’aquí 30 anys podré dir als meus alumnes fa 30 anys.... vaig escriure això….


Maxime Taurinyà


El segon testimoni ja és un gran reserva! La Laura Civantos, una de les veteranes de l'escola, amb més de 20 anys a les aules ens aporta les vivències de tota una vida professional i personal lligada a l'escola.  Actualment col·labora amb l'escola des de ministeri, des de l'Àrea de Desenvolupament Tecnològic Educatiu.








Estic davant l’ordinador intentant organitzar-me les idees… He de fer un petit escrit sobre alguna vivència meva a l’Escola Andorrana que m’hagi deixat un record entranyable... Alguna?, només alguna?... Què difícil!!!

Vaig arribar a l’escola andorrana l’any 1990. Era jove i amb moltes ganes de fer coses, de provar coses! Aquesta escola em va donar totes les oportunitats que jo havia pensat que una mestra havia de tenir. La possibilitat d’experimentar, de compartir, d’aprendre... 

Vaig trobar una escola oberta a les iniciatives, uns companys increïbles i uns alumnes... uns alumnes que no oblidaré mai, per molts anys que passin. Aquesta és la meva vivència més especial amb l’Escola Andorrana: la relació amb els meus alumnes; amb tots ells.

Encara guardo, com un tresor, les fotos de cadascun dels grups que he tingut. Amb ells he aprés, m’he fet més persona, he madurat i m’he fet gran. M’han acompanyat en els moments més bonics de la meva vida i també en els més difícils. Sempre agrairé a l’Escola Andorrana l’oportunitat que m’ha donat de conviure 20 anys amb els meus alumnes. Veure’ls fer-se grans, evolucionar, convertir-se en homes i dones inquiets..., trobar-te’ls pel carrer i que et reconeguin amb un somriure a la cara i que et diguin: “Encara em recordo d’allò que feies a classe...”. Això és el millor que li pot passar a una
mestra.

Em ve al cap el curs 2000-2001. Jo tenia un grup molt especial de 2n cicle. Eren, curiosos, divertits, amb ganes d’aprendre... El meu company d’aula era l’Esteve Sánchez (més que company, amic entranyable al que mai agrairé prou tot el seu suport) i jo estava en un impàs molt important a la meva vida: amb el meu marit havíem decidit d’anar a buscar la nostra filla. No cal que us digui els patiments i les angoixes que es tenen durant aquest procés. Jo no estava bé. De vegades estava eufòrica, de vegades molt i molt trista... 
I allà estaven ells, el meu grup-classe, els ALIENS! Sempre em feien costat, m’animaven, em cuidaven... Em vaig sentir molt estimada i això em va ajudar molt a suportar el procés. Pels voltants de Nadal tots em van fer un dibuix de com serien els meus propers Nadals amb la nostra filla a casa, per animar-me i que no estigués trista. Els guardo tots i no puc evitar emocionar-me cada cop que els miro. Aquest és un dels meus records més tendres.

Recordo aquest grup amb especial emoció perquè em va acompanyar en un moment personal important però també recordo els altres grups, Hobbits, Alicorns, Sònics, Fènix, Grafittis, Rodamóns, Pinyes... Crec que no em deixo cap i, si ho he fet, disculpeu-me.

N’estic convençuda que en una altra escola que no tingués com a eixos fonamentals els objectius de l’Escola Andorrana aquesta relació amb els meus alumnes, els seus pares i amb els meus companys no hauria estat possible i segur, seguríssim, que si jo no hagués treballat a l’Escola no seria, ni de bon tros, la persona que sóc ara. 
A poc a poc, curs rere curs et vas fent gran amb l’escola i acabes formant-ne part i encara que un dia deixis d’exercir de mestra t’adones que, en el fons, sempre seràs això, una mestra de l’Escola Andorrana i que intentaràs, encara que no sigui de manera conscient, transmetre i impregnar els seus valors a tot allò que facis.

Feliços 30 anys, ESCOLA!

Laura Civantos Guàrdia.


dissabte, 30 de març del 2013

11. Com passa de de pressa el temps! Sembla que fos ahir !






Bibiana Rossa Torres, vocal i presidenta de l'APAEA els anys . ..Una mare lluitadora, implicada i compromesa amb el projecte de l'Escola Andorrana."
GAM21





Sovint pronunciem les frases recurrents de:
Com passa de de pressa el temps!
Sembla que fos ahir !

Però ja han passat trenta anys, i tot i que encara hi hagi qui dubti que l’Escola andorrana, amb tot el seu potencial humà, de generacions d’alumnes, i de personal docent, és una de les realitats més preuades d’aquest País; tot dient a mitja veu que no calia perquè resultava millor de preu quan aquesta Escola no existia; ja s’ha guanyat definitivament la consolidació.

Una consolidació que, com tot, encara pot esdevenir més forta i més ferma, i més qualitativa a nivell material; però una consolidació d’una solidesa humana i institucional ja definitives.

Amb antics companys de juntes recordàvem no fa gaires dies com en aquells principis dels anys 90, amb pocs mitjans i amb molta imaginació, posàvem tot el seny i saber, tota la nostra bona voluntat, i retrobàvem tota la solidaritat, de tots –mestres i pares- que estàvem tan implicats en el Projecte que, de forma dolça, però incansable i amb tenacitat, tot com la nostra simbòlica Tortuga, anàvem avançant. Fins i tot de vegades confrontats no només als ensurts de manques de previsió, o de previsions desbordades,  que ens feien ubicar-nos en “barracons”; sinó a aquells, més greus, que ens portaven a descobrir que les classes dels nostres infants es trobaven en algun edifici que tenia bloquejades les sortides de socors. A tot, però, s’han anat trobant solucions. I fins i tot els records de moments que es van presentar com angoixants, entre els quals els relatius a la continuïtat de l’ensenyament, avui han esdevingut anècdotes.

L’Escola andorrana ha estat pionera en organitzacions materials que, si bé algun cop eren criticades per qui des de fora no entenia com era possible, per als més petits, aprendre, menjar i dormir en un mateix espai, han donat excel·lents resultats, i s’han anat perpetuant.

Aquests trenta anys de trajectòria han confirmat que la confiança i la bona relació entre els alumnes i els mestres no està renyida amb el respecte, la convivència i la tolerància; que ensenyar, aprendre i educar es pot portar a terme vivint el dia a dia, a qualsevol lloc del nostre entorn, a l’escola, s’ubiqui on s’ubiqui, a una borda, a un refugi, o a la natura; i que la naturalesa humana té unes capacitats que no tenen límits de creixement sempre i quan, lluny d’estancar-les, es guiïn, s’acompanyin i s’encoratgin, tot fomentant la comunicació, l’honradesa i l’esperit crític.

Penso sincerament que les incerteses i les dificultats que van afectar l’Escola andorrana i l’ensenyament que impartia cada vegada que s’avançava en un nou cicle, fins obtenir el total reconeixement i projecció, lluny de ser només obstacles, s’han sabut aprofitar per guanyar la solidesa definitiva que avui presenta aquesta Escola.

Una Escola que, estic segura, continuarà rebent i formant els éssers que més estimem i que són la projecció definitiva del nostre País; i que de ben segur aprendran i transmetran els valors que han de fer que Andorra, petita i humil, sigui un País de pau on faci bo viure; tenint present que instruir-se és important, però que educar-se i esdevenir persones, ho és més encara.

divendres, 15 de març del 2013

10.- Referent: Escola Andorrana


Per la gran majoria els referents de l'escola que havien anat de petits sempre han estat estat força allunyats de les propostes agosarades i innovadores que es plantejaven a l'Escola Andorrana.

Des de ja fa uns anys, però, comencem a tenir mestres que han estat alumnes de l'Escola Andorrana...

En aquest  article us en posem dues mostres:
  • una carta a l'Escola Andorrana escrita per l'Anna Artal 
  • el relat ben viu del naixement de la passió per ensenyar de la Vicky Bonavota
Dues mestres que han començat els seus primers anys professionals a l'Escola Andorrana del Pas. De ben segur que arribaran a avantatjar els seus mestres...

GAM21


























dijous, 28 de febrer del 2013

9- La meva història amb l'Escola Andorrana de Segona Ensenyança



Xavier Prunell

Català i gironí de naixement ,andorrà de cor.
El Pruni és professor de llengua catalana a l ' Escola Andorrana de Segona Ensenyança d' Encamp des del curs 2001/2002 i  Aquest curs participa com a autor del PERMSEA.
La visió que ens ofereix és crítica però alhora esperançadora i resumeix el què molts de nosaltres hem viscut o vivim a l ' Escola.

GAM21






LA MEVA HISTÒRIA AMB L’ESCOLA ANDORRANA DE SEGONA ENSENYANÇA
(UN CURT VIATGE D’UN CRÍTIC QUE TÉ ESPERANÇA EN EL FUTUR)


La meva història amb l’Escola Andorrana comença el setembre de 2001, però com si d’una sèrie americana es tractés ara hauríem de posar un cartellet que posés “2 anys abans...”
I és que per explicar aquesta aventura ens hem de remuntar el 1999 quan vaig arribar per treballar a Formació Andorrana. Les meves primeres amistats, els meus primers alumnes i també les primeres pors. L’any clau, però, penso que és el 2001 quan van coincidir dos fets que van marcar el meu amor i desamor amb l’Escola Andorrana dins de la branca de segona ensenyança.

CAPÍTOL 1: LA IL·LUSIÓ

Corria l’any 2001 quan vaig començar un postgrau d’atenció a la diversitat a l’ESO a la universitat de Girona. Ho feia els caps de setmana i ho compaginava amb la meva feina al Col·legi Sant Ermengol. El que recordo més d’aquell postgrau era la quantitat de professors universitaris que parlaven meravelles de l’Escola Andorrana. Eren diferents ponents que ens venien a fer les classes (molts de la Universitat de Vic, però no tots) i la majoria sempre acabaven parlant del Sistema Educatiu Andorrà. Jo, en aquells moments, estava dins del Sistema Educatiu Espanyol però tenia unes ganes immenses de saber com es treballava a l’Escola Andorrana.
El setembre de 2001 ho vaig poder comprovar. Vaig tenir la sort de treure un edicte de professor de català i la meva destinació era l’Escola Andorrana de segona ensenyança d’Encamp. Vaig agafar els trastets i amb tota la il·lusió del món em vaig endinsar en la màgia de l’Escola Andorrana. Centenars de preguntes em venien al cap: Com es treballarà? Hi haurà horaris fixes? Hi haurà àrees que treballaran juntes? Com s’atendrà a la diversitat?... Després d’aquell postgrau em semblava que estava a punt d’entrar dins d’un somni meravellós. Venia del món de l’educació en el lleure i tenia la sensació que la filosofia de l’Escola Andorrana era un apèndix d’aquest tipus d’educació. Evidentment amb matisos, però molt semblant. Molt aviat vaig entendre que en gran part m’havia equivocat.

CAPÍTOL 2: LA REALITAT

Molt aviat vaig entendre que en gran part m’havia equivocat. El meu xoc amb la realitat va ser brutal i alhora descoratjador. Em vaig trobar amb una escola que havia crescut massa ràpid (i encara ho faria molt més en el futur) i amb les presses s’havien oblidat l’ideari  tancat en algun calaix del Ministeri. Una escola sense ideari és una escola com les altres, una escola sense ànima. Per sort, l’ànima la posaven tots els excel·lents professionals que m’he anat trobant durant tots aquests anys. Professors, professores, col·laboradores, equips directius, cuineres... gent que convertia una escola com les altres amb quelcom una mica diferent. L’escola la formem les persones i jo, per sort, en vaig trobar de molt compromeses amb un projecte comú i que alhora em van ensenyar moltes coses. A totes elles el meu sincer agraïment.
 Quin era aquell projecte comú? Aquest segurament era el problema de les escoles de segona ensenyança (la maternal i primera ensenyança anaven per un camí molt més clar i no gaire allunyat de les bases psicopedagògiques). Nosaltres, d’una manera innata ens ho vam agafar amb la responsabilitat d’educar a ciutadans del País. Posant el tret distintiu en l’atenció a la diversitat hem estat treballant tots aquests anys amb la consciència d’estar fent la feina ben feta. Tanmateix, és suficient aquesta manera d’educar per una Escola Andorrana que en el seu ideari aposta per quelcom molt més diferenciador i alhora arriscat? Jo penso que no.

CAPÍTOL 3: L’OPORTUNITAT

M’agrada la meva feina. Tinc molt clar que és la meva vocació i que difícilment sabria fer alguna altra cosa. Des dels 15 anys, que ja era premonitor d’activitats en el lleure, m’he dedicat a educar a infants i joves amb tota la responsabilitat que aquest fet comporta. Ho hauré fet més bé o més malament però el que és evident és que l’Escola Andorrana m’ha donat l’oportunitat de seguir-ho fent i per això li’n dono les gràcies.
Tot i així, dia a dia segueixo veient una escola que funciona, que és viva però que està molt allunyada del seu ideari original. Arribats a aquest punt penso que tenim dues opcions: Canviem l’ideari per actualitzar-lo a la manera d’ensenyar actual? O canviem la manera d’ensenyar per tornar als orígens i ser fidels a nosaltres mateixos i a la filosofia de l’escola?
Dos camins molt diferents, dos realitats molt diferents. El Ministeri, que per sort no entén gaire de rivalitats polítiques, ha estat treballant durant els últims anys per retornar als orígens. El projecte es diu PERMSEA (Pla estratègic per a la renovació i millora del sistema educatiu andorrà) i és l’oportunitat en majúscules per començar a canviar les coses. Tots els professionals que treballem a l’Escola Andorrana (sobretot a segona ensenyança que sovint hem estat els grans oblidats) ens mereixem una escola dinàmica, engrescadora, diferent i de qualitat. Una escola que trenqui esquemes, una escola que marqui la diferència amb les altres. En definitiva, una escola que torni a ser allò que mai hauria deixat de ser.
Ara en tenim l’oportunitat. No serà fàcil perquè es tocaran moltes estructures i dinàmiques de treball en les que ara ens trobem còmodes. Però penso que ha costat molt que aquest tren es posés en marxa i el que no podem fer és que torni a allunyar-se com ja va passar en el passat. Ara és el moment de l’Escola Andorrana, és el nostre moment per marcar la diferència. És el moment de la reconciliació entre l’ideari de l’escola i l’educació a les aules. Espero que ens surti bé.   

Xavi Prunell


divendres, 15 de febrer del 2013

8-Vull ser mestra




Judith Gallinat Morgó
De professió i vocació mestra . Va començar a exercir de mestra a l'Escola Andorrana d'Encamp  l'any 2000 . Ha estat tant a maternal com a primera ensenyança sent sempre una "bona mestra" i una "bona companya" molt exigent però a l'hora molt receptiva i oberta. 
També ha exercit com a educadora en l'Escola Bressol d'Escaldes




VULL SER MESTRA


Vull ser mestra...

Tothom alguna vegada haurà sentit la típica pregunta que et fan els pares o els mestres quan ets petit: què voldràs ser de gran?

Doncs jo a aquesta pregunta des de ben petita sempre responia “mestra”. M’anava fent gran i seguia volen ser mestra. I així ha estat. I ara per ara no em veig fent res més; tot i que en aquest tros de camí que he anat fent, m’hagi trobat amb alegries, penes, inseguretats, pors, conflictes…
Quan vaig entrar a l’Escola Andorrana a treballar, tenia una manera de veure el què és ser mestre o millor dit sabia a grans trets que significava fer de mestre. Perquè no és el mateix ser mestre i fer de mestre. “Ser mestre” engloba moltes més coses que anar a fer una feina i ja està. “Ser mestre” és un aprenentatge permanent.

Així doncs, des de la meva humil opinió, en unes curtes línies, intentaré resumir què és ser mestra per a mi en aquests moments.

Sovint pensem que fer de mestres és transmetre als alumnes tot el què sabem, uns coneixements, explicar tot allò que està al programa i compartir-ho amb els alumnes. Bé una mica aquell model que jo coneixia. I aquesta part és molt important perquè els alumnes venen a l’escola per aprendre matemàtiques, ciències, llengua...

Però aquests anys d’ensenyament, m’han mostrat que ser mestre és molt més que això: és aprendre a estimar els teus alumnes, aprendre a escoltar-los, aprendre a valorar-los, aprendre a compartir emocions, sentiments, inquietuds. Els alumnes també venen a l’escola per aprendre a conviure, a relacionar-se...

En realitat és un ensenyament mutu. No només és el mestre el què ensenya sinó també aquell que aprèn dels seus alumnes i aquell que es va formant i va creixent amb ells.
Per a mi, és la satisfacció d’ensenyar i d’aprendre amb els alumnes.

I perquè se m’entengui millor, he pensat en una anècdota, de les tantes que tinc i que conservo en el meu record. Potser us semblarà una anècdota de poca importància però crec que il·lustra de manera significativa aquesta petita descripció de “ser mestre” que he fet anteriorment.

A l’escola, des de fa molts anys, s’intenta incentivar els alumnes perquè vagin a la muntanya i gaudeixin de les meravellosos paisatges andorrans. A part de treballar conceptes sobre el medi natural, també treballem l’esforç, l’esperit de superació i la satisfacció d’un mateix. Uns valors que ens ajuden a tots cada dia a tirar endavant.

Un any al voltant d’un projecte sobre la salut, vam anar d’excursió al Bony de les Neres. A la meva aula tenia una nena que li costava caminar per la muntanya i que li costava gaudir d’aquest tipus de sortides. Anàvem pujant muntanya amunt i aquesta nena amb un altra anaven al darrere de tot amb mi i una altra mestra. Al final del camí, ja estaven cansades i de cop, uff, l’última pujada. Quan la van veure, ens van dir: “no podem més”. Nosaltres vam respondre per animar-les: “ja queda poc”, “va una mica més”... Amb ajuda i intentant treure ferro a la situació, vam arribar a dalt de tot. Un cop a dalt, les dues nenes se’ns van tirar als braços i ens van dir “gràcies, ho hem aconseguit ”. I ara els hi diria: “gràcies a vosaltres per deixar-me compartir aquest moment de felicitat amb vosaltres” perquè la cara d’alegria i de satisfacció que van fer en arribar a dalt no es paga amb diners. Penso que els nens i nenes ens aporten moltes coses que no es poden explicar. Els mestres som uns privilegiats de poder compartir aquestes emocions...

I per acabar...

Espero seguir caminant en aquest meravellós món d’educar i d’ensenyar...
Ara sóc mestra i faig de mestra. Tot i que un dia la vida em faci canviar de camí seguiré sent mestra tot i que no faci de mestra.

Entre tots, seguirem fent escola!