8-Vull ser mestra

Judith Gallinat Morgó

De professió i vocació mestra . Va començar a exercir de mestra a l'Escola Andorrana d'Encamp  l'any 2000 . Ha estat tant a maternal com a primera ensenyança sent sempre una "bona mestra" i una "bona companya" molt exigent però a l'hora molt receptiva i oberta. 

També ha exercit com a educadora en l'Escola Bressol d'Escaldes

VULL SER MESTRA

Vull ser mestra...

Tothom alguna vegada haurà sentit la típica pregunta que et fan els pares o els mestres quan ets petit: què voldràs ser de gran?

Doncs jo a aquesta pregunta des de ben petita sempre responia “mestra”. M’anava fent gran i seguia volen ser mestra. I així ha estat. I ara per ara no em veig fent res més; tot i que en aquest tros de camí que he anat fent, m’hagi trobat amb alegries, penes, inseguretats, pors, conflictes…

Quan vaig entrar a l’Escola Andorrana a treballar, tenia una manera de veure el què és ser mestre o millor dit sabia a grans trets que significava fer de mestre. Perquè no és el mateix ser mestre i fer de mestre. “Ser mestre” engloba moltes més coses que anar a fer una feina i ja està. “Ser mestre” és un aprenentatge permanent.

Així doncs, des de la meva humil opinió, en unes curtes línies, intentaré resumir què és ser mestra per a mi en aquests moments.

Sovint pensem que fer de mestres és transmetre als alumnes tot el què sabem, uns coneixements, explicar tot allò que està al programa i compartir-ho amb els alumnes. Bé una mica aquell model que jo coneixia. I aquesta part és molt important perquè els alumnes venen a l’escola per aprendre matemàtiques, ciències, llengua...

Però aquests anys d’ensenyament, m’han mostrat que ser mestre és molt més que això: és aprendre a estimar els teus alumnes, aprendre a escoltar-los, aprendre a valorar-los, aprendre a compartir emocions, sentiments, inquietuds. Els alumnes també venen a l’escola per aprendre a conviure, a relacionar-se...

En realitat és un ensenyament mutu. No només és el mestre el què ensenya sinó també aquell que aprèn dels seus alumnes i aquell que es va formant i va creixent amb ells.

Per a mi, és la satisfacció d’ensenyar i d’aprendre amb els alumnes.

I perquè se m’entengui millor, he pensat en una anècdota, de les tantes que tinc i que conservo en el meu record. Potser us semblarà una anècdota de poca importància però crec que il·lustra de manera significativa aquesta petita descripció de “ser mestre” que he fet anteriorment.

A l’escola, des de fa molts anys, s’intenta incentivar els alumnes perquè vagin a la muntanya i gaudeixin de les meravellosos paisatges andorrans. A part de treballar conceptes sobre el medi natural, també treballem l’esforç, l’esperit de superació i la satisfacció d’un mateix. Uns valors que ens ajuden a tots cada dia a tirar endavant.

Un any al voltant d’un projecte sobre la salut, vam anar d’excursió al Bony de les Neres. A la meva aula tenia una nena que li costava caminar per la muntanya i que li costava gaudir d’aquest tipus de sortides. Anàvem pujant muntanya amunt i aquesta nena amb un altra anaven al darrere de tot amb mi i una altra mestra. Al final del camí, ja estaven cansades i de cop, uff, l’última pujada. Quan la van veure, ens van dir: “no podem més”. Nosaltres vam respondre per animar-les: “ja queda poc”, “va una mica més”... Amb ajuda i intentant treure ferro a la situació, vam arribar a dalt de tot. Un cop a dalt, les dues nenes se’ns van tirar als braços i ens van dir “gràcies, ho hem aconseguit ”. I ara els hi diria: “gràcies a vosaltres per deixar-me compartir aquest moment de felicitat amb vosaltres” perquè la cara d’alegria i de satisfacció que van fer en arribar a dalt no es paga amb diners. Penso que els nens i nenes ens aporten moltes coses que no es poden explicar. Els mestres som uns privilegiats de poder compartir aquestes emocions...

I per acabar...

Espero seguir caminant en aquest meravellós món d’educar i d’ensenyar...

Ara sóc mestra i faig de mestra. Tot i que un dia la vida em faci canviar de camí seguiré sent mestra tot i que no faci de mestra.

Entre tots, seguirem fent escola!