9- La meva història amb l'Escola Andorrana de Segona Ensenyança

Xavier Prunell

Català i gironí de naixement ,andorrà de cor.

El Pruni és professor de llengua catalana a l ' Escola Andorrana de Segona Ensenyança d' Encamp des del curs 2001/2002 i  Aquest curs participa com a autor del PERMSEA.

La visió que ens ofereix és crítica però alhora esperançadora i resumeix el què molts de nosaltres hem viscut o vivim a l ' Escola.

GAM21

LA MEVA HISTÒRIA AMB L’ESCOLA ANDORRANA DE SEGONA ENSENYANÇA

(UN CURT VIATGE D’UN CRÍTIC QUE TÉ ESPERANÇA EN EL FUTUR)

La meva història amb l’Escola Andorrana comença el setembre de 2001, però com si d’una sèrie americana es tractés ara hauríem de posar un cartellet que posés “2 anys abans...”

I és que per explicar aquesta aventura ens hem de remuntar el 1999 quan vaig arribar per treballar a Formació Andorrana. Les meves primeres amistats, els meus primers alumnes i també les primeres pors. L’any clau, però, penso que és el 2001 quan van coincidir dos fets que van marcar el meu amor i desamor amb l’Escola Andorrana dins de la branca de segona ensenyança.

CAPÍTOL 1: LA IL·LUSIÓ

Corria l’any 2001 quan vaig començar un postgrau d’atenció a la diversitat a l’ESO a la universitat de Girona. Ho feia els caps de setmana i ho compaginava amb la meva feina al Col·legi Sant Ermengol. El que recordo més d’aquell postgrau era la quantitat de professors universitaris que parlaven meravelles de l’Escola Andorrana. Eren diferents ponents que ens venien a fer les classes (molts de la Universitat de Vic, però no tots) i la majoria sempre acabaven parlant del Sistema Educatiu Andorrà. Jo, en aquells moments, estava dins del Sistema Educatiu Espanyol però tenia unes ganes immenses de saber com es treballava a l’Escola Andorrana.

El setembre de 2001 ho vaig poder comprovar. Vaig tenir la sort de treure un edicte de professor de català i la meva destinació era l’Escola Andorrana de segona ensenyança d’Encamp. Vaig agafar els trastets i amb tota la il·lusió del món em vaig endinsar en la màgia de l’Escola Andorrana. Centenars de preguntes em venien al cap: Com es treballarà? Hi haurà horaris fixes? Hi haurà àrees que treballaran juntes? Com s’atendrà a la diversitat?... Després d’aquell postgrau em semblava que estava a punt d’entrar dins d’un somni meravellós. Venia del món de l’educació en el lleure i tenia la sensació que la filosofia de l’Escola Andorrana era un apèndix d’aquest tipus d’educació. Evidentment amb matisos, però molt semblant. Molt aviat vaig entendre que en gran part m’havia equivocat.

CAPÍTOL 2: LA REALITAT

Molt aviat vaig entendre que en gran part m’havia equivocat. El meu xoc amb la realitat va ser brutal i alhora descoratjador. Em vaig trobar amb una escola que havia crescut massa ràpid (i encara ho faria molt més en el futur) i amb les presses s’havien oblidat l’ideari  tancat en algun calaix del Ministeri. Una escola sense ideari és una escola com les altres, una escola sense ànima. Per sort, l’ànima la posaven tots els excel·lents professionals que m’he anat trobant durant tots aquests anys. Professors, professores, col·laboradores, equips directius, cuineres... gent que convertia una escola com les altres amb quelcom una mica diferent. L’escola la formem les persones i jo, per sort, en vaig trobar de molt compromeses amb un projecte comú i que alhora em van ensenyar moltes coses. A totes elles el meu sincer agraïment.

 Quin era aquell projecte comú? Aquest segurament era el problema de les escoles de segona ensenyança (la maternal i primera ensenyança anaven per un camí molt més clar i no gaire allunyat de les bases psicopedagògiques). Nosaltres, d’una manera innata ens ho vam agafar amb la responsabilitat d’educar a ciutadans del País. Posant el tret distintiu en l’atenció a la diversitat hem estat treballant tots aquests anys amb la consciència d’estar fent la feina ben feta. Tanmateix, és suficient aquesta manera d’educar per una Escola Andorrana que en el seu ideari aposta per quelcom molt més diferenciador i alhora arriscat? Jo penso que no.

CAPÍTOL 3: L’OPORTUNITAT

M’agrada la meva feina. Tinc molt clar que és la meva vocació i que difícilment sabria fer alguna altra cosa. Des dels 15 anys, que ja era premonitor d’activitats en el lleure, m’he dedicat a educar a infants i joves amb tota la responsabilitat que aquest fet comporta. Ho hauré fet més bé o més malament però el que és evident és que l’Escola Andorrana m’ha donat l’oportunitat de seguir-ho fent i per això li’n dono les gràcies.

Tot i així, dia a dia segueixo veient una escola que funciona, que és viva però que està molt allunyada del seu ideari original. Arribats a aquest punt penso que tenim dues opcions: Canviem l’ideari per actualitzar-lo a la manera d’ensenyar actual? O canviem la manera d’ensenyar per tornar als orígens i ser fidels a nosaltres mateixos i a la filosofia de l’escola?

Dos camins molt diferents, dos realitats molt diferents. El Ministeri, que per sort no entén gaire de rivalitats polítiques, ha estat treballant durant els últims anys per retornar als orígens. El projecte es diu PERMSEA (Pla estratègic per a la renovació i millora del sistema educatiu andorrà) i és l’oportunitat en majúscules per començar a canviar les coses. Tots els professionals que treballem a l’Escola Andorrana (sobretot a segona ensenyança que sovint hem estat els grans oblidats) ens mereixem una escola dinàmica, engrescadora, diferent i de qualitat. Una escola que trenqui esquemes, una escola que marqui la diferència amb les altres. En definitiva, una escola que torni a ser allò que mai hauria deixat de ser.

Ara en tenim l’oportunitat. No serà fàcil perquè es tocaran moltes estructures i dinàmiques de treball en les que ara ens trobem còmodes. Però penso que ha costat molt que aquest tren es posés en marxa i el que no podem fer és que torni a allunyar-se com ja va passar en el passat. Ara és el moment de l’Escola Andorrana, és el nostre moment per marcar la diferència. És el moment de la reconciliació entre l’ideari de l’escola i l’educació a les aules. Espero que ens surti bé.   

Xavi Prunell