Xavier Prunell
Català i gironí de naixement ,andorrà de cor.
El
Pruni és professor de llengua catalana a l ' Escola Andorrana de Segona
Ensenyança d' Encamp des del curs 2001/2002 i Aquest curs participa
com a autor del PERMSEA.
La
visió que ens ofereix és crítica però alhora esperançadora i resumeix
el què molts de nosaltres hem viscut o vivim a l ' Escola.
GAM21
LA MEVA HISTÒRIA AMB L’ESCOLA ANDORRANA DE SEGONA ENSENYANÇA
(UN CURT VIATGE D’UN
CRÍTIC QUE TÉ ESPERANÇA EN EL FUTUR)
La meva història amb l’Escola
Andorrana comença el setembre de 2001, però com si d’una sèrie americana es
tractés ara hauríem de posar un cartellet que posés “2 anys abans...”
I és que per explicar aquesta
aventura ens hem de remuntar el 1999 quan vaig arribar per treballar a Formació
Andorrana. Les meves primeres amistats, els meus primers alumnes i també les
primeres pors. L’any clau, però, penso que és el 2001 quan van coincidir dos
fets que van marcar el meu amor i desamor amb l’Escola Andorrana dins de la
branca de segona ensenyança.
CAPÍTOL 1: LA IL·LUSIÓ
Corria l’any 2001 quan vaig començar
un postgrau d’atenció a la diversitat a l’ESO a la universitat de Girona. Ho
feia els caps de setmana i ho compaginava amb la meva feina al Col·legi Sant
Ermengol. El que recordo més d’aquell postgrau era la quantitat de professors
universitaris que parlaven meravelles de l’Escola Andorrana. Eren diferents ponents
que ens venien a fer les classes (molts de la Universitat de Vic, però no tots)
i la majoria sempre acabaven parlant del Sistema Educatiu Andorrà. Jo, en
aquells moments, estava dins del Sistema Educatiu Espanyol però tenia unes
ganes immenses de saber com es treballava a l’Escola Andorrana.
El setembre de 2001 ho vaig poder
comprovar. Vaig tenir la sort de treure un edicte de professor de català i la
meva destinació era l’Escola Andorrana de segona ensenyança d’Encamp. Vaig
agafar els trastets i amb tota la il·lusió del món em vaig endinsar en la màgia
de l’Escola Andorrana. Centenars de preguntes em venien al cap: Com es
treballarà? Hi haurà horaris fixes? Hi haurà àrees que treballaran juntes? Com
s’atendrà a la diversitat?... Després d’aquell postgrau em semblava que estava
a punt d’entrar dins d’un somni meravellós. Venia del món de l’educació en el
lleure i tenia la sensació que la filosofia de l’Escola Andorrana era un
apèndix d’aquest tipus d’educació. Evidentment amb matisos, però molt semblant.
Molt aviat vaig entendre que en gran part m’havia equivocat.
CAPÍTOL 2: LA REALITAT
Molt aviat vaig entendre que en gran
part m’havia equivocat. El meu xoc amb la realitat va ser brutal i alhora
descoratjador. Em vaig trobar amb una escola que havia crescut massa ràpid (i
encara ho faria molt més en el futur) i amb les presses s’havien oblidat
l’ideari tancat en algun calaix del
Ministeri. Una escola sense ideari és una escola com les altres, una escola
sense ànima. Per sort, l’ànima la posaven tots els excel·lents professionals
que m’he anat trobant durant tots aquests anys. Professors, professores,
col·laboradores, equips directius, cuineres... gent que convertia una escola
com les altres amb quelcom una mica diferent. L’escola la formem les persones i
jo, per sort, en vaig trobar de molt compromeses amb un projecte comú i que
alhora em van ensenyar moltes coses. A totes elles el meu sincer agraïment.
Quin era aquell projecte comú? Aquest
segurament era el problema de les escoles de segona ensenyança (la maternal i primera ensenyança anaven per un camí molt més clar i no gaire allunyat de les bases
psicopedagògiques). Nosaltres, d’una manera innata ens ho vam agafar amb la
responsabilitat d’educar a ciutadans del País. Posant el tret distintiu en
l’atenció a la diversitat hem estat treballant tots aquests anys amb la
consciència d’estar fent la feina ben feta. Tanmateix, és suficient aquesta
manera d’educar per una Escola Andorrana que en el seu ideari aposta per
quelcom molt més diferenciador i alhora arriscat? Jo penso que no.
CAPÍTOL 3:
L’OPORTUNITAT
M’agrada la meva feina. Tinc molt
clar que és la meva vocació i que difícilment sabria fer alguna altra cosa. Des
dels 15 anys, que ja era premonitor d’activitats en el lleure, m’he dedicat a
educar a infants i joves amb tota la responsabilitat que aquest fet comporta.
Ho hauré fet més bé o més malament però el que és evident és que l’Escola
Andorrana m’ha donat l’oportunitat de seguir-ho fent i per això li’n dono les
gràcies.
Tot i així, dia a dia segueixo veient
una escola que funciona, que és viva però que està molt allunyada del seu
ideari original. Arribats a aquest punt penso que tenim dues opcions: Canviem
l’ideari per actualitzar-lo a la manera d’ensenyar actual? O canviem la manera
d’ensenyar per tornar als orígens i ser fidels a nosaltres mateixos i a la
filosofia de l’escola?
Dos camins molt diferents, dos
realitats molt diferents. El Ministeri, que per sort no entén gaire de
rivalitats polítiques, ha estat treballant durant els últims anys per retornar
als orígens. El projecte es diu PERMSEA (Pla estratègic per a la renovació i
millora del sistema educatiu andorrà) i és l’oportunitat en majúscules per
començar a canviar les coses. Tots els professionals que treballem a l’Escola
Andorrana (sobretot a segona ensenyança que sovint hem estat els grans oblidats) ens
mereixem una escola dinàmica, engrescadora, diferent i de qualitat. Una escola
que trenqui esquemes, una escola que marqui la diferència amb les altres. En
definitiva, una escola que torni a ser allò que mai hauria deixat de ser.
Ara en tenim l’oportunitat. No serà
fàcil perquè es tocaran moltes estructures i dinàmiques de treball en les que
ara ens trobem còmodes. Però penso que ha costat molt que aquest tren es posés
en marxa i el que no podem fer és que torni a allunyar-se com ja va passar en
el passat. Ara és el moment de l’Escola Andorrana, és el nostre moment per
marcar la diferència. És el moment de la reconciliació entre l’ideari de
l’escola i l’educació a les aules. Espero que ens surti bé.
Xavi Prunell
Xavi Prunell
