3. És tota una vida, no?

La Cielo, cuinera de l’escola andorrana des de gairebé els inicis. Ha passat per diferents centres de diferents nivells. A tot arreu on ha passat ha deixat empremta entre els infants i els adults, a més d’unes panxes ben plenes!

GAM21

En el moment de la celebració dels 30 anys d’Escola Andorrana m’han demanat de fer una reflexió sobre els meus anys com a cuinera de l’Escola. No m’estranya, ja que crec que sóc una de les cuineres més antigues, això no vol dir més velles no us confongueu,  ja que sóc  a l’Escola des del 1986, ja són anys!

Intento recordar quan vaig arribar a l’escola de La Mercedes, l’anomenàvem així perquè estava ubicada a l’ edifici de la Mercedes, a Escaldes,  on ara hi ha Andbanc. Allí  vaig començar a treballar  però no com a cuinera sinó com a rentaplats. A la cuina, com a tot arreu, s’ha de fer mèrits per anar ascendint i per aquesta raó i després de treballar dur  vaig passar a cuinera. En aquella època treballàvem de 11 a 5 de la tarda i la cuina era com la de casa. Evidentment, no hi havia tants alumnes com ara, però de totes maneres fer menjar per un centenar d’alumnes en  una cuina com la de casa no era gens  fàcil.

Uns anys desprès vaig canviar de lloc i també d’horaris que van anar augmentant. Vaig anar als barracons, al Clot d’Emprivat, sempre com a cuinera ,  però  allí vaig tenir una feina de més a més. Feia de traductora. Segur que us estranyarà, doncs no és gens especial, quan hi havia algun portuguès a qui no entenien, em cridaven a mi al despatx de direcció per fer d’intèrpret. Ah! És que no us ho he dit que d’origen sóc portuguesa d’ Angola, i actualment andorrana.  La primera vegada que em van cridar al despatx de direcció, vaig dir-me Cielo quina hauràs fet, i la veritat que hi vaig pujar amb el cor ben encongit, però desprès amb el pas del temps quan em cridaven al despatx de direcció, ja sabia perquè hi  anava.

Seguidament vaig anar a l’escola d’Escaldes-Engordany, molt gran i nova, amb una cuina de cine que vaig estrenar  però amb molta feina ja que l’alumnat anava creixent i paral·lelament el treball de la cuina.  

Com veieu anar d’una escola a una altra ha estat la tònica general en la meva feina, ja que novament vaig canviar i vaig tornar als barracons per ocupar-me de la cuina dels alumnes de batxillerat. El menjar i l’estructura de cuina i menjador era un mica diferent, ja que es tractava d’una escola d’adolescents i d’un servei de self-service. Les relacions amb l’alumnat també eren força diferents, a batxillerat  s’havia de vigilar que tothom mengés de tot, ja que els règims per voler estar primes abundaven i no es podia badar sobretot amb les noies. També les relacions eren diferents a batxillerat quan queia alguna llàgrima era perquè hi havia hagut malestar en una parella o s’havia tingut una mala nota, mentre que amb els petits era un cop al cap o un que havia dit a l’altre que  no volia ser-li amic.

 A partir del moment que vaig passar a la cuina dels més grans vaig seguir variant de cuina,   perquè els alumnes de batxillerat també van anar variant de centre, dels barracons del Clot d’Emprivat, a Escaldes,  al Roc del centre de Ciutat de Valls a Andorra la Vella, fins acabar definitivament a  l’Escola Andorrana de Batxillerat de la Margineda. Aquests anys a batxillerat em van servir per fer moltes amistats ja fos amb els mateixos alumnes, així com amb els professors i càrrecs directius,  amistats que encara perduren, i és per això que quan em van dir que havia de marxar de batxillerat  per anar a l’escola de Sant Julià de primera ensenyança, em van donar un bon disgust. Però bé, a tot s’acostuma un i ara estic molt contenta a Sant Julià voltada d’alumnes de maternal que em diuen:   Hola Cielo  ,  i em fan un petó.

Crec que la majoria de gent veu el treball a les cuines de les escoles com quelcom de molt adjacent, però certament no és així, si les cuineres i el personal de la cuina s’esmeren en la seva feina, el menjar és molt millor i els que se’n beneficien són els alumnes, que estan molt contents,  i ja ho diu el refrany:  panxa plena fa bon so.

Durant tots aquests anys que he treballat a la cuina tinc moltes anècdotes, us n’explicaré una: Una vegada havíem de fer un pica-pica i vam comprar un munt de fuets, a la tarda a l’hora de marxar,  els vam deixar sobre un taulell per tallar-los l’endemà. Quan vam arribar al matí vam trobar tots els fuets mossegats i alguns per terra. Ja sabeu a les escoles sempre hi ha algun graciós, perquè segur que els lladres no havien entrat.

La feina a la cuina encara que variada i interessant és molt dura, s’ha d’arribar de bona hora al matí perquè tot estigui a punt, s’han de revisar les compres, emmagatzemar els aliments, complir amb totes les normes d’higiene, sovint  cal aixecar pesos que algunes vegades provoquen tendinitis o altres malalties i baixes  laborals, sobretot al llarg dels anys de fer aquest tipus de treball.

Tanmateix he de dir que les cuines de les Escoles andorranes han estat la meva vida, he vist passar moltes promocions d’alumnes,  i actualment me’n trobo molts que ja acompanyen els seus fills a l’escola. També hi han anat els meus fills, i ara hi van els meus nets. Què us sembla? És tota una vida, no?

2. Feina d’educar

 

MARISA SANTOS CASTRO

És mestra des de l'any 1987. Ha exercit durant tots aquests anys a l'Escola Andorrana de Canillo.

Actualment és professora de francès a l'Escola Andorrana de segona ensenyança d'Encamp.                                           

                                                                                           

FEINA D'EDUCAR

He triat el títol de l’assaig de Josep Maria Puig Rovira pera  aquest article, perquè va ser el llibre que em va despertar la vocació, que em va ensenyar un camí quan encara no hi veia clar, quan la feina em semblava a voltes desagraïda i dura. Un camí que ha anat omplint les diferents etapes de la meva vida de mestra, de mare i de companya, amb mil experiències, boniques o tristes, sempre profitoses, que m’han ajudat a créixer  i que m’han permès d’ajudar a créixer.

Una vegada, quan tot just feia un parell de cursos que treballava a l’escola, desbordada per una colla de bolets de 4 i 5 anys que et reclamen constantment, va venir a entrevistar-me a la classe un grupet de nens, dels “grans”, per la revista de l’escola.

 Primer em van demanar:   

- “ T’agrada la teva feina?”

Ah... pregunta trampa?

Sense pensar-m’ho massa, vaig respondre:

- “ Sí, molt.”.

Acte seguit:

- “ És una feina fàcil?” ...mmmm...

-“ No, és la feina més difícil del món”, em va sortir, espontaneament

Aquells nois em miraven amb una barreja de diversió i d’incomprensió, com pensant: “ però si només feu que manar, i nosaltres fem i treballem! És fàcil!”...

Ai! Feina d’educar...

Si aquells nois i noies, ara tots majors d’edat, em tornessin a fer les mateixes preguntes, 14 cursos més tard, els tornaria a donar les mateixes respostes...amb la seguretat que dóna l’experiència. Els diria que m’agrada la meva feina, perquè cada dia hi és diferent, perquè mai no m’hi avorreixo, perquè m’agrada veure créixer les personetes i persones que m’envolten, i m’agrada créixer amb elles. És un terreny d’intercanvi , de compartir, d’aprendre a ser, a saber estar i d’aprendre a ensenyar i a aprendre, i aquest terreny és fluid, generós,tendre, ric i de vegades, dur i trist.

És trist adonar-se que algunes personetes creixen insegures, carregades de pors i complexes, sense límits ni normes, i constatar que alguna cosa ha anat canviant al llarg dels anys que a mi em separen d’ells. Alguna cosa que garantia cohesió social, ajuda, cooperació i sentit comú. S’està perdent la “Tribu educativa”, que com un trencaclosques, peça a peça, ens acabava de posar a tots al nostre lloc, amb mesura. Parlo dels veïns que ens renyaven al barri quan fèiem caure un test d’un cop de pilota. Parlo del comerciant del carrer que es fixava en l’hora que era quan et veia passar i et demanava quan havies d’anar a sopar. Parlo també dels pares i mares,avis i tiets, que junts o per torns, ens feien veure les coses tal com eren en moments on nosaltres no les sabíem veure. Tots eren educadors, tots som educadors, i no hi hem de renunciar. No podem passar al costat de colletes de jovenalla que fan allò que no han de fer, i no dir res, per por al que ens puguin dir els seus pares si mai els posem al seu lloc. No podem passar al costat de nens i nenes desorientats, i jutjar-los o jutjar les seves famílies.  La crítica és fàcil.

Educar és feina, feina feixuga, de combatre cada dia per anar guanyant petites batalles als capricis, les males costums, i guiar i deixar créixer els nostres nens i nenes, en els seus errors, els seus aprenentatges del món i dels altres, protegint-los sense ofegar-los o fer-ne una colla d’ assistits... feina difícil, de buscar equilibris entre l’amor i el deure, la llibertat i les normes, les expectatives i el sentit comú. Però feina de tots, al capdavall. Caldria recuperar  aquesta “Tribu”. Diria més: de fet, potser només caldria que ens donéssim la mà. La comunitat educativa, mestres, professors, psicopedagogs, monitors, col·laboradors, caps d’estudi, directors lliuren dia a dia les seves batalles a l’escola. El nucli familiar, estructurat d’una manera o d’una altra, també batalla al seu racó. Cada vegada calen més consultes a especialistes, psicòlegs i psiquiatres per guiar-nos a tots en aquest difícil camí de l’educació. I el que no hem de perdre mai de vista, és que tots tenim un objectiu comú: veure créixer feliços els nostres nens i joves.  Ah... la tribu!...

 La feina d’educar és feina de tots. No només és la suma de les iniciatives de cadascuna de les comunitats implicades, sinó que és feina de diàleg, de comprensió, d’entesa, de negociació, de sentit comú, i sobretot, d’amor.

És feina d’estimar.