diumenge, 15 de desembre de 2013

1.- No Molesteu (estem a Pisicó)



          Jose Molina. Mestre a l'Escola Andorrana de Maternal i Primera Ensenyança d'Ordino





diumenge, 30 de juny de 2013

19. TRACA FINAL!

Ja ho deiem fa pocs mesos, el temps passa volant  i ara toca tancar aquest viatge fascinant que, junts, hem estat fent per la història de la nostra escola. Gràcies pels vostres relats, experiències i reflexions que ens han enriquit, divertit, entendrit... 

Ens heu encomanat l’entusiasme i el Gam 21 ens hi volem afegir, tot desitjant que aquest llarg viatge continuï endavant...

















(Felicitació elaborada per l'Aurora Palau)














dimarts, 25 de juny de 2013

18. He après

L'Antònia, la psicopedagoga, per a nosaltres més l'amiga, la consellera.
Ha crescut amb totes i cada una de nosaltres i ens ha acompanyat en molts moments dins aquest recorregut, moments molt bons i també els no tan bons.
L'Antònia, plena de recursos, creativa, amb les idees clares i sempre disposada a donar un cop de mà. Propera a les persones i sensible a tot allò que passa a l'escola.
L'Antònia amb la mirada cap als alumnes i les famílies més vulnerables ha contribuït de forma molt activa a fer créixer  l'escola en el més ampli sentit de la paraula.

GAM21



dijous, 20 de juny de 2013

17. El conte de la Joana Obiols

El Gam21 estem de sort, la Joana Obiols ens regala un conte. 


La Joana ha ensenyat a descobrir la màgia de la lectura a molts nens i  nenes de primer cicle de l'Escola Andorrana de Sant Julià. A partir de la publicació del conte "El poblet de les lletres" la seva passió per les lletres ha sobrepassat les parets de la classe, de l'escola i, fins i tot, d'Andorra.


Davant d'aquest regal, des de Gam21 hem volgut trobar una manera de correspondre la seva generositat, una il·lustració que simbolitzi allò que tantes vegades ha provocat la Joana: el despertar de les lletres!


A l'Escola Andorrana abunden les persones generoses, que s'emocionen i s'apassionen en tot el què fan, i que quan se'ls demana col·laboració no ho dubten ni un moment i més per una companya... encara que no la conegui personalment!

Així és la Cristina Gavaldà, que ens proposa aquesta producció plàstica on posa en imatges allò que difícilment podríem expressar!

Gràcies Joana
Gràcies Cristina

GAM21





dilluns, 10 de juny de 2013

16 - Vull ser pagès

TONI LÒPEZ

Després d’obtenir el Graduat escolar, el Toni va decidir començar el primer curs de Batxillerat. Però no era allò que esperava i va decidir encaminar el seu futur a la Formació Professional d’esports de lleure. Un cop finalitzat el curs, va decidir enfocar la seva vida cap allò que més l’apassionava: la pagesia. Tot i saber que  l’inici de tot projecte és dur i complicat, el Toni juntament amb un dels seus millors amics, el Julià Loan va decidir formar una societat dedicada a la pagesia.

Les mestres, professors i companys que s’ enrecorden del Toni no se sorprendran del camí que ha escollit.






IMG 0352 (1) from gam21 on Vimeo.

dijous, 30 de maig de 2013

15.- Planificació o improvisació

La Martina de l'Escola
Mestra de vocació, devoció per l'educació i passió per l'Escola Andorrana.
Per nosaltres, una de les referències pedagògiques de l'escola, que ens proposa la utopia, tan necessària en educació.
GAM21




Quan ara fa 30 anys es posava en marxa la Maternal Andorrana, vaig tenir l’oportunitat de poder participar en l’elaboració del projecte. Les  mestres ja les tenien contractades, però em van  proposar de ser en l'elaboració dels principis.

El mes d’agost d’aquell any vam anar a Girona a fer uns cursos de formació: Pisicó, observació i experimentació, com explicar contes...etc. Quan al vespre acabàvem els cursets, ens posàvem mans a l’obra i intentàvem fer la llista dels ingredients necessaris per començar a cuinar una bona escudella anomenada “Maternal Andorrana”.

Quina és l’educació que volem? Què necessitem? Per tal que sigui una escola diferent, amb un innovador  enfocament   pedagògic  des d’una perspectiva enriquida per les experiències i els estudis que havíem realitzat . Vam realitzar un esbós i el vam presentar a les Assessores , ens van donar el vistiplau i ens van dir endavant !!

Una de les  primeres claus per tirar endavant els  principis del projecte era la col·laboració de totes aquelles persones que formarien part  de l’educació d’aquells nen@s, mares i  pares, padrins, padrines, assessores, ajudants ,cuineres,  polítics, comuns, etc.   TOTS aquells agents socials que farien que l’escola fos una realitat.

Teníem la taula de treball plena de llibres per situar-nos en un context teòric i agafar referències per  elaborar els principis que ens ajudarien a realitzar el projecte. Piaget, Freinet, Illich, Montessori, Neill, Maturana... llibres per conèixer millor el desenvolupament físic  i psicològic. Llibres de psicomotricitat,  Berger, Aucouturier  (vaig tenir la sort durant molts anys de tenir-lo de profe juntament amb Lapierre ). Llibres per l’organització de la classe per racons, llibres d’activitats,  etc...  No faré més llista o ja m’ocuparia tota la pàgina!!

Els principis de laïcitat i d’inclusió que van inspirar l’escola han fet i fan que tothom hi tingui cabuda, en contraposició a aquelles opcions que poden  comportar exclusió, que generalment recaurà sobre els més febles.
Potser m’hauria pogut estalviar aquesta part, però com la idea és explicar anècdotes, reflexions  i vivències, us asseguro que a mi em va marcar molt aquesta primera part, doncs a partir de llavors ja vaig veure molt clar  que la nostra Maternal tenia futur i un futur cap a la creació de ‘L’ESCOLA ANDORRANA” des de la Maternal al Batxillerat.

Planificació o improvisació? Us ben asseguro que durant molts anys vam fer  reunions maratonianes  dia sí i dia també,  al vespre , moltes nits i molts i molts caps de setmana, per tal de reflexionar sobre quina educació volíem, quines metodologies,  tècniques i programant activitats etc.. per donar respostes d’ensenyament i aprenentatge més efectives i significatives.
Ara, això sí, ens vam convertir en professionals de la improvisació, però d’ESPAIS!!

Any 1982, faltaven 24 hores per rebre als primers alumnes de l’escoleta i encara no havien arribat les cadires i les taules. Uns fusters en un matí van construir els mobles per posar el material . La moqueta i el sorral ens van salvar la vida aquell primer dia. Improvisació!!

Any 1983, Ciutat de Valls, segon any de “ l’escoleta “: dues classes en una botiga , planta baixa menjador i office , primer pis les dues classes amb els seus banys corresponents. No teníem pati ... IMPROVISACIÓ! Doncs al carrer d’accés a les escoles veïnes . El millor pati del món mundial, el jardí del conserge per poder regar les plantetes , escales per poder pujar i saltar, una roca que sobresortia, el lloc preferit dels nen@s, la creativitat i imaginació, joc simbòlic: caça de lleons, escalaven l’Everest etc... Si feia fred o plovia, al menjador, explicant contes, escoltant música, ballant  i la nostra puça Malibú. Com ens veien des del carrer una vegada van entrar una família preguntant pel preu de menú, pensant que era un restaurant per a peques. Bona idea no?Emprenedors, apunteu la idea!!

Any 1984, ole, ole, ja tenim  “escoleta” a la Mercedes però fins després de Nadal . IMPROVISACIÓ :  vam treballar tots els dies de Nadal muntant les classes, així els nen@s no notarien que, com sempre, érem els  professionals de la IMPROVISACIÓ D’ESPAIS.

Any 1985/1986, ara sí, però vam tornar a IMPROVISAR per tal d'optimitzar recursos, de dues classes en vam fer una de molt i molt gran!! Els dos  millors anys, a partir d’aquí  ja érem especialistes en IMPROVISAR!!

Any 1987, no, no NO ens havíem oblidat d’IMPROVISAR! , aquest any va ser el millor, havíem de començar el curs i ni la primera generació ni la segona teníem CLASSES. Doncs tornem a IMPROVISAR, uns cap  a la VALL D’INCLES a la borda de la Meri Palmi  i després a la Biblioteca nacional i els altres a la casa de colònies  de Sispony .

Els altres anys pujàvem de pis però ja no vam haver d'IMPROVISAR espais.

L’educació és una tasca complexa però apassionant. L’escola juntament amb les mares i pares , i els agents socials hi vam posar moltes esperances per donar resposta a les necessitats dels ciutadans d’aquell moment i del futur . Ens parlaven d’idiomes, nosaltres de llenguatges. Ens deien més esforç i nosaltres també volíem plaer. Quina tècnica, quin mètode, nosaltres també parlàvem de moral. Ens parlaven de competitivitat i nosaltres reivindicàvem la sostenibilitat. En dèiem llenguatges perquè la vida és comunicació; de moral perquè volíem que l’actuació dels nostres futurs ciutadans estigués  carregada d’intencions; de sostenibilitat , perquè el que construïm avui ho hem de fer pensant en el demà per no hipotecar-lo. Parlàvem  d’emocions i d’actituds, d’esperança i de confiança... D’aprendre a  aprendre, de metodologies noves i escenaris més plurals, de l’educació dintre i fora de l’escola, de la formació permanent que ha d’abraçar tota la nostra vida en un procés continu que no es pot aturar ... Són paraules i conceptes que donen una dimensió  al fet d’ensenyar i educar.

Nosaltres vam tenir la sort de NO haver de fer reformes, ni retocs, doncs havíem de construir programes i era la nostra gran oportunitat de no caure en vells esquemes i maneres de fer de sempre. Trencar inèrcies, canviar rutines, fer coses diferents de les que sempre s’han fet... És difícil i en l’àmbit educatiu encara més. Per això va ser molt important  el conjunt d’ agents socials que van  intervenir  aportant  les seves percepcions, reflexions, demandes i  idees per ajudar a dibuixar un nou model, una nova manera d’entendre l’educació en una perspectiva més emancipadora. No volíem sentenciar a ningú. La tria va ser suggestiva per a tothom però us asseguro que vam provocar somriures, aplaudiments, negacions, estranyeses, dubtes, incerteses, interrogants... però van servir per ajudar a trobar les paraules per definir el projecte educatiu que volíem per als nostres futurs Andorr@ns. Una escola una mica agosarada, un esbós del que podria ser un model coherent , no des d’un punt de vista absolut del què vol dir educació. Tothom vol la millor educació per als seu fills. Però com identificar-la? A partir de quins continguts? 

Entre les diferents ofertes aparentment homogènies que observàvem,  hi havia molta diferència entre els projectes . És quan es  parla d’anglès, d'informàtica,  etc.. quan més aviat millor, de treball i esforç i disciplina ... de llengua, de mates... de moltes activitats, d’horaris organitzats i compartimentats, d’agendes i motxilles ben plenes. D’informació a dojo i de materials per l’escola, per les vacances,  per casa i no posar la tele ... No fos cas que perdessin el tren de l’educació. Tothom vol la millor educació per als seus fills, però si es feia necessari tenir en compte altres paràmetres per ajudar-nos, sobretot, a encarar el futur amb una mirada neta, engrescada, esperançada i confiada. No hi podia haver futur -ni de l’escola, ni de la societat- sense aquesta visió utòpica que ens fa veure més enllà d’aquells que predicaven i prediquen arguments segregadors i raonaments molt sentits per tothom .


Les utopies demanen una dosi de coratge per fer realitat propostes i accions que trenquin allò que està massa establert i assentat. Va caldre un gran esforç de creativitat i també de gosadia perquè teníem els recursos i les capacitats de fer una educació diferent.

Viure, conviure,saber i  fer  (aprenentatge significatiu). Tot aprenentatge ha de tenir lligam amb la realitat. Fent, construïm aprenentatges. Igualtat i diversitat: tenir en compte les habilitats, els interessos i les capacitats individuals i específiques de cada persona, no tallar tothom amb el mateix patró, no jutjar-los pel coneixements en relació a un suposat nivell. La diversitat  havia de ser la base, ja que és la gran oportunitat de creixement individual i col·lectiu. És una gran riquesa però necessita aprenentatge i acceptació. Socialitzar, educar críticament i rebel·lar-se contra les injustícies. Observació –experimentació : si som capaços d’observar podrem veure més enllà de les formes i aparences.
Aprendre a ser autònom:   l’educació també requereix l’acompanyament constant per arribar a aquest camí . L’equilibri entre autonomia i acompanyament és una manifestació de l’art d’educar. Els bons educadors són aquells que tenen l’habilitat de deixar que l’alumne fracassi, just perquè estigui en disposició de fer un aprenentatge nou. Si el  nivell d’autonomia és excessiu el seu procés d’aprenentatge no esdevé  oportunitat de creixement personal. Saber deixar la mà en el moment precís forma part de les destreses educatives d’un bon educador.

Però l’educació és planificació i a la vegada adaptació a unes circumstàncies que canvien i no es tornen a repetir, i la mestria d’educar consisteix a equilibrar justament PLANIFICACIÓ i  IMPROVISACIÓ. Els processos en els qual es donen els aprenentatges no s’aprenen en cap universitat, i tant que necessitem molta i molta formació! Però aquesta formació ha de ser flexible i adaptable. Ha de donar resposta a TOTES LES SITUACIONS EDUCATIVES que es donen de forma quotidiana i potser, IRREPETIBLE. La planificació dóna seguretat per preveure situacions generals i respostes individualitzades per fer propostes de quins són els aprenentatges que van primer i per què. 

Però després cal una feina molt en detall que consisteix en la IMPROVISACIÓ, precisament perquè existeixen una multiplicitat de situacions en les quals la intervenció és impossible de planificar.
Per aconseguir aquest difícil equilibri cal experiència i reflexió. Vaig tenir la sort de treballar en una escola a la Mina a Barcelona, on planificació i improvisació eren sempre la quotidianitat!
L’espontaneïtat necessita també planificació. A la vida i a l’educació, TOT no pot estar regulat per normes, doncs llavors no podríem haver gaudit de la VALL D’INCLES, de la borda de la família PALMITJAVILA NAUDÍ, de l’aigua de la font, del gas per escalfar les menges, de l'era amb els seus matalassos que el pare i la mare  de la Meri van voler instal·lar perquè, un dia dormir a la palla van dir vale és divertit !! però com no sabem quants dies tindrem l’escoleta aquí, cal condicionar l’espai!!,  de la furgo del Lluís i del meu Renault, per traslladar canalla cansada o perquè plovia, dels plats de terrissa, regal del meu sogre Antoni Santacreu, dels pares que ens pujaven el dinar i sopar  fet per les millors cuineres de l’escola, de les culleres,  forquilles i gots  de cal Lamouroux, del Carlos de l’autobús que sempre ens deia em truqueu a qualsevol hora i jo us vinc a recollir en cas d’alguna situació complicada, del meu marit que em portava el Guillem per poder-li fer una bona abraçada abans d’anar a dormir i de pas ens pujava alguna llangonissa o bull del seu pare. El contacte amb totes aquestes generacions va legitimar l’esperança!! 

dimecres, 15 de maig de 2013

14.-Entre enyorança i esperança ...

La Meri Palmi, la nostra Meri, s'ha engrescat a escriure un article i aportar-nos l'enyorança i nostàlgia del qui ha viscut una les experiències educatives més recordada dels orígens de l'escola, l'estada a la Vall d'Incles. 

Del seu paisatge és segurament d'on la Meri agafa la seva força, la seva passió per la professió i la seva fermesa per assolir qualsevol cim que es proposi.

Però sobretot, ens mostra la seva lluita constant per aconseguir una escola viva, on els nens i nenes s'hi sentin tan bé que aprenguin tot allò que es proposin, amb nosaltres al seu costat.

 

GAM21




Després de 27 anys treballant a l’Escola Andorrana sento un sentiment d’enyorança del passat i, alhora, il·lusió i esperança al mirar cap al futur.



Quan parlo d’enyorança del passat, em refereixo que quan vaig començar a treballar, no es parlava de competències, però les circumstàncies i els contextos d’aquells inicis feien que treballéssim en aquesta direcció. Van haver-hi un munt de problemes a resoldre però ràpidament aquelles situacions les convertíem en oportunitats d’aprenentatge significatiu i funcional pels nostres alumnes, molt relacionats amb la vida quotidiana d’aquells inicis.

I d'això no se’n diu competències?


Podria explicar unes quantes experiències, però n’hi ha una,especialment, que em va marcar de forma molt significativa, i crec que als meus companys i alumnes també. El setembre 86-87, vam iniciar l’escola sense un espai físic per l’aula, però amb el convenciment que els nens i nenes no podien allargar les vacances d’estiu per manca de previsió. Vam pensar que havíem de buscar una solució a aquell problema i vaig proposar treballar a la borda de la Vall d'Incles. Als meus companys, la Martina, el Miquel, la Babs  i el Lluís els va mancar temps per arremangar-se i posar mans a l'obra; i així vam pensar en totes les possibilitats d’aprenentatge real que ens oferia aquella situació  per anar dissenyant i organitzant les activitats.











Quan recordo aquests moments ho faig amb nostàlgia però també amb alegria i emoció, ja que després de 24 anys, molts dels meus alumnes encara recorden aquesta experiència.  Quins moments tan intensos!


Va ser en aquests 3 primers anys de feina, que vaig confirmar que l’escola andorrana era l’escola que havia somiat i desitjat, era l’escola que m’agradava i on volia  dedicar la meva vocació i passió. I em va agradar perquè s’ensenyava diferent del que jo havia viscut, l’alumne era realment el centre de l’ensenyament.

Dic nostàlgia perquè en aquells temps ens adaptàvem a la realitat del moment. Avui dia tenim un munt de recursos, materials, humans i econòmics, i massa sovint, no som  capaços de respondre i ajustar-nos a les necessitats dels alumnes i del context.

A l’escola, construïm i avancem a un ritme  lent, en relació a l’evolució frenètica que pateix la societat, amb tendència a reproduir models d’ensenyament que vam conèixer nosaltres mateixos, i que sovint ja no s’adapten a les necessitats dels joves i infants d’avui dia. Sovint ens entretenim a buscar materials i activitats en lloc de compartir reflexions pedagògiques profundes que ens permetin analitzar críticament i millor les necessitats d’aquestes generacions futures per donar respostes d’ensenyament i aprenentatge més efectives i significatives.

Quan parlo d’esperança és perquè, finalment, sembla que tenim una segona oportunitat per “revisitar l’escola”. M’agrada utlitzar aquest verb, no sé si existeix!, tot i que està molt d’actualitat en el món de la cuina i defineix molt bé el què pretenem aconseguir a l’escola; significa utilitzar els productes bàsics d’un plat típic per transformar-los de manera innovadora, creativa, i alhora qualitativa.  Això em desperta un nou repte, motivador, engrescador, i ho faig, com sempre, amb ganes, dedicació i il·lusió.

La societat evoluciona i cada dia ens exigeix i ens requereix ser millors. L’escola no pot restar al marge d’aquest creixement. No és una tasca fàcil. Revisitar l’escola implica canvis en los nostres pràctiques educatives, i tot canvi provoca inseguretat i pors. Jose Luis Sampedro deia "el miedo hace que no se reacione, el miedo hace que no se siga adelante, el miedo es desgraciadamente más fuerte que la verdad, que el amor..." i no hem de deixar que la por venci l’estimació que tenim per als nostres alumnes. L’èxit de la nostra professió passa per estimar els nostres alumnes, com no es cansa de dir-ho Mossèn Ramon de Canillo, educar és estimar. I estimar vol dir, reprenent algunes  de les seves paraules, escoltar, comprendre, respectar, orientar, guiar, tolerar, dialogar, adaptar, ajustar, canviar, etc. Sens dubte, quan apreciem els nostres alumnes, tenim la voluntat i les ganes d’aprendre i voler fer-ho millor.

Un mestre no pot fer-ho de cap més altra manera, si no, mai podrà ser un bon mestre, i revisitar l’escola només és possible amb la implicació de bons professionals.


Meritxell Palmitjavila




dimarts, 30 d’abril de 2013

13.- Orígens






Avui no calen presentacions, anem als orígens...
gam21








Em dic Magda Sinfreu i la meva feina la sento de vocació, de molt petita ja volia ser mestra. Actualment imparteixo classe a Escaldes-Engordany al nivell de Maternal B (nens i nenes de 4 i 5 anys ) i hi disfruto molt. A l’escola es treballa en equip i amb les meves companyes acostumo a estar-hi molt a gust.

L’any 1982 juntament amb la Teresa Ros i la Lídia Magallón totes tres d’Escaldes-Engordany, vam ser les mestres pioneres de l’Escola Andorrana, l’any següent s’hi van incorporar la Rosa Mª Aleix, la Martina Martinez i la Francesca Lanau i cada any s’anaven afegin noves companyes. La nostra feina estava dirigida aleshores per les assessores pedagògiques de la Conselleria d’Educació,  les impulsores de l’escola. sobretot per la Sra. Roser Bastida i la Sra. Martina Camiade, conjuntament amb elles elaboràvem el programa i organitzàvem en aquell moment l’Escola Maternal Andorrana que estava situada al carrer  Ciutat de Valls d’ Andorra la Vella. També hi havia la Sra. Lídia Armengol i la Sra. Mercè Segura. L’escola es va crear bàsicament  amb l’objectiu de que els nens fessin un tronc comú  d’adaptació i integració al català i al país i desprès s’escolaritzessin als altres sistemes educatius existents. Per això es van crear tres classes: la de català que era la meva, la de català - francès que era el grup de la Lídia i la de català - castellà que era el grup de la Teresa.  
Per sobre de les assessores pedagògiques hi havia el  Conseller d’ Educació  el Sr. Antoni Ubach i el Cap de Govern el Sr.  Òscar Ribas Reig.
El que va néixer per ser tan sols una Escola Maternal Andorrana, gràcies a la voluntat i la lluita dels pares d’una societat andorrana més progressista i reivindicativa d’una escola del país, que imparteixi els programes en català i laica es va iniciar l’Escola Andorrana de primera ensenyança i així va ser que l’escola va anar creixent a mesura que anaven creixent els nens. Sense ells, sense els alumnes, l’escola no hauria estat possible. El primer any érem 32 alumnes, 30 anys més tard hi ha una escola de maternal i primera ensenyança per parròquia, tres escoles de segona ensenyança, una de batxillerat, i amb un total de 4.270 alumnes.

Abans d’escriure aquestes paraules i per mirar de fer-ho amb més tecnicismes i de forma més professional, he de dir que he buscat per internet, “el paper del mestre avui”, “ l’ école aujourd’hui”,…he mirat tota la informació en relació a l’escola, i es podrien omplir fulls i fulls molt ben escrits, però també he llegit alguns articles de persones que com jo, estan o han estat relacionades amb l’escola com la nostra estimada cuinera la Sra Cielo, diferents mestres i pares, també l’article d’un bon alumne que el recordo quan era petit el Cerni Escalé i he optat per seguir l’ estil de tots ells, dir allò que  sento desprès de 30 anys que com molt bé diu la Sra. Cielo és tota una vida. Per cert els ordinadors, l’internet, totes aquestes noves tecnologies, són pel mestre una eina extraordinària, imprescindible. No hem de deixar d’invertir en aquest aspecte. En aquell temps  a la classe ens fèiem impremtes de gelatina, també en trèiem el seu profit,

Si em demanessin, si els començaments van ser durs, diria que als 20 anys res ens feia por, part d’ il·lusió, part d’inconsciència, suposo. A més ens encoratjava treballar amb els nens i el projecte de crear una escola pròpia del país. No ens qüestionàvem ni per un moment si fer el transport escolar, era feina nostra o no, el fèiem amb el clípol, un Mercedes vell, petit i arrodonit, per mi i segur que per molta altra gent és un record bucòlic. No ens qüestionàvem si portar les grans olles a l’hora de dinar, d’un edifici a l’altre, perquè les anàvem a buscar a la cuina de l’escola francesa, i no hi havia ascensor i la cuina estava situada a l’àtic i hi anàvem a peu, ho fèiem i punt. Sempre ens va caracteritzar l’optimisme i l’alegria de la primera feina.

He viscut tots els canvis, totes les transformacions de l’escola, tot el creixement ràpid al ritme d’un país que semblava que volia adelantar- se al temps. Sovint tant ràpid que sempre teníem l’ impressió de no arribar-hi a temps, però sempre ens en hem sortit.

El treball en equip ha estat la clau, hem desmuntat i muntat classes, hem estat a Ciutat de Valls, a l’edifici de la Mercedes, de forma provisional, a la casa de colònies de Sispony, de Casa Teixidó, als Barracons del Clot d’Emprivat desprès ja es va fer l’Escola Andorrana d’Escaldes-Engordany, on he volgut estar sempre, es van anar creant escoles a cada parròquia. L’augment d’alumnes va ser espectacular i els nens s’anaven fent grans i els programes havien d’anar a la par. Hem treballat amb diferents metodologies i utilitzat diferents materials. Després d’aquest viscut només puc  que sentir-me una privilegiada.

Quan em demanen què és l’escola per tu, dic que és un espai de VIDA i ho escric amb majúscules, els nens i les nenes són plens d’energia, l’arribes a palpar, olorar i sentir dins la pell. L’escola és dinàmica,  és acció, ensenyes, s’aprèn, es canta, es juga, s’expliquen contes,  es pinta, es recita, es fan representacions, es fa esport, esquí, natació educació física, pisicó, vas a la biblioteca, explores l’entorn, anem d’excursió, de viatge, es celebren festes, es fan reunions de pares, de mestres, fas un munt d’activitats, es un món de creativitat i ple d’emocions …ara riuen, ara ploren, ara s’enfaden, ara fan una trasteria, ara els abraces, ara els renyes, és afecte, sorpresa, paciència, vocació, estimar, valorar, respectar, esperar, dir, callar, parlar, observar, amb molta comprensió es resolen conflictes, es treballen valors i actituds,….
Per mi que tinc els nens de maternal,  és conviure amb entusiasme amb les seves necessitats i especificitats. Els nens i nenes  ho porten tot a dins, el mestre els ha d’ajudar a  créixer i a ser persones. Cal saber escoltar els nens i creure en les seves possibilitats.
Evidentment tota aquesta vida s’emmarca dins uns principis i unes finalitats,  que es concretitzen en uns programes que defineixen tots els aprenentatges instrumentals, socials i culturals. Es té en compte l’aprenentatge de les llengües estrangeres que volen afavorir l’obertura a la cultura universal i una relació fluida amb els altres països. És una escola integradora i activa que té en compte l’atenció a la diversitat i l’aprenentatge significatiu.

El què més preocupació em porta  de tot plegat, en aquests moments, és que els joves d’avui hauran de fer front a un mercat laboral poc encoratjador en tots els àmbits. molta part dels nostres alumnes han arribat molt lluny en els seus estudis, són arquitectes, advocats, enginyers, dissenyadors, metges, mestres,…però encara que ara no sigui fàcil per a ells, m’allibera i em porta optimisme  saber que hem format persones molt competents que estan preparades per recórrer el món. 




dimarts, 23 d’abril de 2013

ESPECIAL MARIA GELI

Sabeu què m'ha passat?


Així és com la Maria iniciava sovint les seves converses.

Des del GAM21, l'Antònia, la Babs, la Marta, la Lídia, la Myriam, la Meri Blasi, la Rosa M Rechi, la Laura Martin i la Meri Palmi estem especialment tristes. 

Era el mes de setembre quan començàvem a pensar en el GAM21 d'aquest curs. Una de les primeres tasques era confeccionar una llista de les persones imprescindibles que ens aportessin el seu viscut en relació als 30 anys d'Escola Andorrana.

La Maria era la primera de la llista. Segurament perquè gran part d'aquests 30 anys no es poden entendre sense la Maria. 




La Maria... la seva passió i dedicació per l'escola, el seu compromís amb els alumnes i les seves famílies, lluitadora, humil, creativa, exigent, divertida amb un punt de timidesa, un sac de nervis,  feliç de fer feliç els altres. 

La Maria...  una dona treballadora, incansable, sempre cercant les solucions més inimaginables allà on ningú les veia.  
Que no teníem material, doncs cap problema!, el fuster del davant el fabricava i els mestres i ella mateixa mans a l'obra per pintar-lo; que havíem d'iniciar els nostres alumnes a esquiar, cap problema!, pujava en  un trineu i ja en tenia prou per aplanar el camp de Xixerella; que feia falta un telesquí? una corda lligada a la cintura de dues persones i som-hi, nens amunt i nens avall... Crec que aquestes situacions i tantes altres, que avui dia ja són anècdotes,  quedaran gravades al llarg de tota la nostra vida.

Mare meva si n'hem après de coses i cosetes amb la Maria! , tot i que en certs moments el seu tarannà i les seves maneres de gestionar podien semblar surrealistes, ha estat  la nostra mestra. La Maria  ens ha ensenyat que allò que volem aconseguir amb feina i dedicació ho podem fer;  la Maria ens ha ensenyat la humilitat,  ens ha ensenyat  l'exigència, ens ha ensenyat la paciència, , la Maria ens ha ensenyat la fermesa, ens ha  ensenyat la devoció i sobretot, i per damunt de tot , la Maria ens ha ensenyat a estimar l'escola.

Des del GAM21 estem treballant des de fa temps en la creació del premi Maria Geli, un premi de  caràcter pedagògic i que, ara més que mai, continuarem treballant per a fer-ho possible.

Aquest escrit ocupa  l'espai que li havíem reservat al blog GAM21, i hi anirem afegint tots els escrits que ens vulgueu fer arribar.

Gràcies Maria per tots aquests moments compartits que, de ben segur, sempre restaren a la nostra memòria.

GAM21, 23 d'abril de 2013



A LA MARIA GELI




















Avui és un dia trist per l'Escola Andorrana, ja que ha marxat una de les persones que més se l'ha estimada.

La Maria sempre ha estat i serà la nostra directora. La primera directora d'una  escola que els alumnes de la primera promoció considerem la nostra família. Una família que ens ha ensenyat abans de tot a ser persones, a somiar, a compartir, a gaudir aprenent i a cantar les cançons que tant li agradaven.

No podrem oblidar les nostres primeres baixades esquiant a la Xixerella, la nostra estada a la borda de la Vall d'Incles, la nostra festa de la primavera..... Com ella ens cantava, i és que n’hem de fer un món molt més humà i és que hem d’acostar-nos molt més a la natura.

Maria, gràcies per haver fet realitat aquest projecte, la petita escola dels somiatruites, una escola on tothom hi era benvingut perquè casa nostra és casa vostra si és que hi ha cases d’algú. Sense tu la història d’aquesta escola no hagués tingut lloc, i la nostra història segur que hagués estat ben diferent.

Gràcies per fer-nos sentir orgullosos de la nostra escola...i sobretot gràcies per formar part de la nostra família.

Alumnes de la Primera Promoció de l’Escola Andorrana

Andorra la Vella, 20 d’abril de 2013


A la Maria, a qui admirava




una de les pioneres del plurilingüisme a l'escola andorrana.
Maria Geli, amb el seu entusiasme, va ser una de les persones més actives i compromeses amb el nou sistema escolar d'Andorra.




Joaquim Dolz
Ginebra,  Suïssa
Tancant els ulls veuré de nou la casa
i l'heura i el xiprer quan , a sol post,
fa de bon seure sota l'olivera;
tancant els ulls i obrint el sentiment.
Tu seràs lluny també, però el record, com un vent molt 
suau ens unirà en una sorprenent esgarrifada.

                                              Miquel Marti i Pol



24 d'abril, 21h. 

Ens arriba aquest article de l'Espe i l'afegim automàticament a l'ESPECIAL MARIA GELI


Esperança Serrano
Mestra. Escola Andorrana d'Encamp

Fa més de trenta anys que la Lidia Armengol Vila ens demanava als que treballavem a la Conselleria d’Educació, Cultura i Esports què en pensàvem de tenir una escola del país... una Escola Andorrana.
En aquella época hi havia “l’Assessoria Pedagògica” on hi treballaven la Maria Geli, la Roser Bastida, la Martina Camiade i la Mercè Segura.
Recordo com es van moure cap a París, Italia.. i van tornar parlant de la Maria Montessori.
Al carrer Ciutat de Valls, d’Andorra la Vella, van fer  la primera aula-escola...
i ja han passat trenta anys!

Us podria explicar moltes anècdotes!
Dir que ser mestra és una de les millors feines.
Dir que compartir  el dia a dia amb els alumnes és molt enriquidor a molts nivells.

El que avui voldria fer-vos arribar amb aquestes quatre ratlles és la meva admiració a aquestes persones que van fer que la nostra escola es fes realitat.
A tots aquells pares que van creure en aquest projecte, als alumnes, i a tothom que va treballar fort per tirar endavant la nostra escola.
A la Maria Geli, que va donar tot i més per aquesta escola.
Per a mí, Escola Andorrana sempre serà Maria Geli.

Us he posat un vídeo que té molts anys. Eren els meus inicis com a mestra... com ha passat el temps... mirant-lo veig tantes coses... com he après... i el què em queda!

Gràcies nens, gràcies companys, gràcies a tothom i sobretot a la Lídia Armengol i a la Maria Geli.

Gràcies!

                                   
Espe.




24 d'abril, 22h. 

Nova aportació que ens arriba del País Basc. 


La teva empremta…Maria.
Mestra i mare de tots.
Arriscada, perseverant i etusiasta.
Rica en sabers, en estima i dedicació.
Imaginativa i creativa fins l’infinit.
Acollidora.

Generosa en sabers, materials curriculars i deliciosos plats.
Exigent.
Lluitadora per les bones causes: la qualitat de l’ensenyamet, els drets dels infants, la democràcia i la llibertat d’expressió.
Imprevisible.

La teva empremta, Maria, resta a l’Escola Andorrana que tant has estimat i en tots nosaltres.
Meritxell Orteu Riba
Abril del 2103










dilluns, 15 d’abril de 2013

12. CONTRASTOS

CONTRASTOS

En aquesta ocasió us presentem dos testimonis ben diferents. En el primer, en Max ens aporta la mirada fresca del que s'ha incorporat fa poc a l'escola i hi aporta el saber fer de tota un saga familiar dedicada a la docència.





En Maxime Taurinyà porta la professió de mestre a la sang (fill de pares mestres a l’escola francesa del Pas de la Casa). A l’escola d’Ordino cada dia regala somriures a xics i grans. S’ha guanyat amb poquet temps el respecte i l’estima d’alumnes, companys i famílies (que l’adoren).









Fa 30 anys….


…..No fa 30 anys que treballo aquí, no, en fa 10 vegades menys de temps. Fa 3 anys que vaig passar per primera vegada per la porta d’entrada de l’Escola Andorrana d’Ordino. Me’n recordo com si fos ahir, els nervis que feia tants anys que no sentía tornaven a mi. Els nervis del primer dia d’escola que tots hem sentit alguna vegada... Però van marxar només vaig sentir la veu de l’Ester. Sabia que m'hi trobaria bé!

Què dir de l’acollida a l’aula de la Montse, a Esquirols, la meva primera classe… No fa 30 anys però quins records…. 

Van seguir 2 anys genials, una altra experiència a Lleons, “de nouvelles rencontres”: Olga, Valérie,  2 anys on vam viure junts moments importants de les nostres vides, com el naixement de la meva filla, per recordar només els bons...

Què dir més? Gràcies. Gràcies Valérie, gràcies Olga. Gràcies a l’equip directiu, als meus companys perquè participeu del fet que vingui feliç a la feina!


Puc dir que estic orgullós de treballar per aquesta escola i espero que d’aquí 30 anys podré dir als meus alumnes fa 30 anys.... vaig escriure això….


Maxime Taurinyà


El segon testimoni ja és un gran reserva! La Laura Civantos, una de les veteranes de l'escola, amb més de 20 anys a les aules ens aporta les vivències de tota una vida professional i personal lligada a l'escola.  Actualment col·labora amb l'escola des de ministeri, des de l'Àrea de Desenvolupament Tecnològic Educatiu.








Estic davant l’ordinador intentant organitzar-me les idees… He de fer un petit escrit sobre alguna vivència meva a l’Escola Andorrana que m’hagi deixat un record entranyable... Alguna?, només alguna?... Què difícil!!!

Vaig arribar a l’escola andorrana l’any 1990. Era jove i amb moltes ganes de fer coses, de provar coses! Aquesta escola em va donar totes les oportunitats que jo havia pensat que una mestra havia de tenir. La possibilitat d’experimentar, de compartir, d’aprendre... 

Vaig trobar una escola oberta a les iniciatives, uns companys increïbles i uns alumnes... uns alumnes que no oblidaré mai, per molts anys que passin. Aquesta és la meva vivència més especial amb l’Escola Andorrana: la relació amb els meus alumnes; amb tots ells.

Encara guardo, com un tresor, les fotos de cadascun dels grups que he tingut. Amb ells he aprés, m’he fet més persona, he madurat i m’he fet gran. M’han acompanyat en els moments més bonics de la meva vida i també en els més difícils. Sempre agrairé a l’Escola Andorrana l’oportunitat que m’ha donat de conviure 20 anys amb els meus alumnes. Veure’ls fer-se grans, evolucionar, convertir-se en homes i dones inquiets..., trobar-te’ls pel carrer i que et reconeguin amb un somriure a la cara i que et diguin: “Encara em recordo d’allò que feies a classe...”. Això és el millor que li pot passar a una
mestra.

Em ve al cap el curs 2000-2001. Jo tenia un grup molt especial de 2n cicle. Eren, curiosos, divertits, amb ganes d’aprendre... El meu company d’aula era l’Esteve Sánchez (més que company, amic entranyable al que mai agrairé prou tot el seu suport) i jo estava en un impàs molt important a la meva vida: amb el meu marit havíem decidit d’anar a buscar la nostra filla. No cal que us digui els patiments i les angoixes que es tenen durant aquest procés. Jo no estava bé. De vegades estava eufòrica, de vegades molt i molt trista... 
I allà estaven ells, el meu grup-classe, els ALIENS! Sempre em feien costat, m’animaven, em cuidaven... Em vaig sentir molt estimada i això em va ajudar molt a suportar el procés. Pels voltants de Nadal tots em van fer un dibuix de com serien els meus propers Nadals amb la nostra filla a casa, per animar-me i que no estigués trista. Els guardo tots i no puc evitar emocionar-me cada cop que els miro. Aquest és un dels meus records més tendres.

Recordo aquest grup amb especial emoció perquè em va acompanyar en un moment personal important però també recordo els altres grups, Hobbits, Alicorns, Sònics, Fènix, Grafittis, Rodamóns, Pinyes... Crec que no em deixo cap i, si ho he fet, disculpeu-me.

N’estic convençuda que en una altra escola que no tingués com a eixos fonamentals els objectius de l’Escola Andorrana aquesta relació amb els meus alumnes, els seus pares i amb els meus companys no hauria estat possible i segur, seguríssim, que si jo no hagués treballat a l’Escola no seria, ni de bon tros, la persona que sóc ara. 
A poc a poc, curs rere curs et vas fent gran amb l’escola i acabes formant-ne part i encara que un dia deixis d’exercir de mestra t’adones que, en el fons, sempre seràs això, una mestra de l’Escola Andorrana i que intentaràs, encara que no sigui de manera conscient, transmetre i impregnar els seus valors a tot allò que facis.

Feliços 30 anys, ESCOLA!

Laura Civantos Guàrdia.


dissabte, 30 de març de 2013

11. Com passa de de pressa el temps! Sembla que fos ahir !






Bibiana Rossa Torres, vocal i presidenta de l'APAEA els anys . ..Una mare lluitadora, implicada i compromesa amb el projecte de l'Escola Andorrana."
GAM21





Sovint pronunciem les frases recurrents de:
Com passa de de pressa el temps!
Sembla que fos ahir !

Però ja han passat trenta anys, i tot i que encara hi hagi qui dubti que l’Escola andorrana, amb tot el seu potencial humà, de generacions d’alumnes, i de personal docent, és una de les realitats més preuades d’aquest País; tot dient a mitja veu que no calia perquè resultava millor de preu quan aquesta Escola no existia; ja s’ha guanyat definitivament la consolidació.

Una consolidació que, com tot, encara pot esdevenir més forta i més ferma, i més qualitativa a nivell material; però una consolidació d’una solidesa humana i institucional ja definitives.

Amb antics companys de juntes recordàvem no fa gaires dies com en aquells principis dels anys 90, amb pocs mitjans i amb molta imaginació, posàvem tot el seny i saber, tota la nostra bona voluntat, i retrobàvem tota la solidaritat, de tots –mestres i pares- que estàvem tan implicats en el Projecte que, de forma dolça, però incansable i amb tenacitat, tot com la nostra simbòlica Tortuga, anàvem avançant. Fins i tot de vegades confrontats no només als ensurts de manques de previsió, o de previsions desbordades,  que ens feien ubicar-nos en “barracons”; sinó a aquells, més greus, que ens portaven a descobrir que les classes dels nostres infants es trobaven en algun edifici que tenia bloquejades les sortides de socors. A tot, però, s’han anat trobant solucions. I fins i tot els records de moments que es van presentar com angoixants, entre els quals els relatius a la continuïtat de l’ensenyament, avui han esdevingut anècdotes.

L’Escola andorrana ha estat pionera en organitzacions materials que, si bé algun cop eren criticades per qui des de fora no entenia com era possible, per als més petits, aprendre, menjar i dormir en un mateix espai, han donat excel·lents resultats, i s’han anat perpetuant.

Aquests trenta anys de trajectòria han confirmat que la confiança i la bona relació entre els alumnes i els mestres no està renyida amb el respecte, la convivència i la tolerància; que ensenyar, aprendre i educar es pot portar a terme vivint el dia a dia, a qualsevol lloc del nostre entorn, a l’escola, s’ubiqui on s’ubiqui, a una borda, a un refugi, o a la natura; i que la naturalesa humana té unes capacitats que no tenen límits de creixement sempre i quan, lluny d’estancar-les, es guiïn, s’acompanyin i s’encoratgin, tot fomentant la comunicació, l’honradesa i l’esperit crític.

Penso sincerament que les incerteses i les dificultats que van afectar l’Escola andorrana i l’ensenyament que impartia cada vegada que s’avançava en un nou cicle, fins obtenir el total reconeixement i projecció, lluny de ser només obstacles, s’han sabut aprofitar per guanyar la solidesa definitiva que avui presenta aquesta Escola.

Una Escola que, estic segura, continuarà rebent i formant els éssers que més estimem i que són la projecció definitiva del nostre País; i que de ben segur aprendran i transmetran els valors que han de fer que Andorra, petita i humil, sigui un País de pau on faci bo viure; tenint present que instruir-se és important, però que educar-se i esdevenir persones, ho és més encara.

divendres, 15 de març de 2013

10.- Referent: Escola Andorrana


Per la gran majoria els referents de l'escola que havien anat de petits sempre han estat estat força allunyats de les propostes agosarades i innovadores que es plantejaven a l'Escola Andorrana.

Des de ja fa uns anys, però, comencem a tenir mestres que han estat alumnes de l'Escola Andorrana...

En aquest  article us en posem dues mostres:
  • una carta a l'Escola Andorrana escrita per l'Anna Artal 
  • el relat ben viu del naixement de la passió per ensenyar de la Vicky Bonavota
Dues mestres que han començat els seus primers anys professionals a l'Escola Andorrana del Pas. De ben segur que arribaran a avantatjar els seus mestres...

GAM21


























dijous, 28 de febrer de 2013

9- La meva història amb l'Escola Andorrana de Segona Ensenyança



Xavier Prunell

Català i gironí de naixement ,andorrà de cor.
El Pruni és professor de llengua catalana a l ' Escola Andorrana de Segona Ensenyança d' Encamp des del curs 2001/2002 i  Aquest curs participa com a autor del PERMSEA.
La visió que ens ofereix és crítica però alhora esperançadora i resumeix el què molts de nosaltres hem viscut o vivim a l ' Escola.

GAM21






LA MEVA HISTÒRIA AMB L’ESCOLA ANDORRANA DE SEGONA ENSENYANÇA
(UN CURT VIATGE D’UN CRÍTIC QUE TÉ ESPERANÇA EN EL FUTUR)


La meva història amb l’Escola Andorrana comença el setembre de 2001, però com si d’una sèrie americana es tractés ara hauríem de posar un cartellet que posés “2 anys abans...”
I és que per explicar aquesta aventura ens hem de remuntar el 1999 quan vaig arribar per treballar a Formació Andorrana. Les meves primeres amistats, els meus primers alumnes i també les primeres pors. L’any clau, però, penso que és el 2001 quan van coincidir dos fets que van marcar el meu amor i desamor amb l’Escola Andorrana dins de la branca de segona ensenyança.

CAPÍTOL 1: LA IL·LUSIÓ

Corria l’any 2001 quan vaig començar un postgrau d’atenció a la diversitat a l’ESO a la universitat de Girona. Ho feia els caps de setmana i ho compaginava amb la meva feina al Col·legi Sant Ermengol. El que recordo més d’aquell postgrau era la quantitat de professors universitaris que parlaven meravelles de l’Escola Andorrana. Eren diferents ponents que ens venien a fer les classes (molts de la Universitat de Vic, però no tots) i la majoria sempre acabaven parlant del Sistema Educatiu Andorrà. Jo, en aquells moments, estava dins del Sistema Educatiu Espanyol però tenia unes ganes immenses de saber com es treballava a l’Escola Andorrana.
El setembre de 2001 ho vaig poder comprovar. Vaig tenir la sort de treure un edicte de professor de català i la meva destinació era l’Escola Andorrana de segona ensenyança d’Encamp. Vaig agafar els trastets i amb tota la il·lusió del món em vaig endinsar en la màgia de l’Escola Andorrana. Centenars de preguntes em venien al cap: Com es treballarà? Hi haurà horaris fixes? Hi haurà àrees que treballaran juntes? Com s’atendrà a la diversitat?... Després d’aquell postgrau em semblava que estava a punt d’entrar dins d’un somni meravellós. Venia del món de l’educació en el lleure i tenia la sensació que la filosofia de l’Escola Andorrana era un apèndix d’aquest tipus d’educació. Evidentment amb matisos, però molt semblant. Molt aviat vaig entendre que en gran part m’havia equivocat.

CAPÍTOL 2: LA REALITAT

Molt aviat vaig entendre que en gran part m’havia equivocat. El meu xoc amb la realitat va ser brutal i alhora descoratjador. Em vaig trobar amb una escola que havia crescut massa ràpid (i encara ho faria molt més en el futur) i amb les presses s’havien oblidat l’ideari  tancat en algun calaix del Ministeri. Una escola sense ideari és una escola com les altres, una escola sense ànima. Per sort, l’ànima la posaven tots els excel·lents professionals que m’he anat trobant durant tots aquests anys. Professors, professores, col·laboradores, equips directius, cuineres... gent que convertia una escola com les altres amb quelcom una mica diferent. L’escola la formem les persones i jo, per sort, en vaig trobar de molt compromeses amb un projecte comú i que alhora em van ensenyar moltes coses. A totes elles el meu sincer agraïment.
 Quin era aquell projecte comú? Aquest segurament era el problema de les escoles de segona ensenyança (la maternal i primera ensenyança anaven per un camí molt més clar i no gaire allunyat de les bases psicopedagògiques). Nosaltres, d’una manera innata ens ho vam agafar amb la responsabilitat d’educar a ciutadans del País. Posant el tret distintiu en l’atenció a la diversitat hem estat treballant tots aquests anys amb la consciència d’estar fent la feina ben feta. Tanmateix, és suficient aquesta manera d’educar per una Escola Andorrana que en el seu ideari aposta per quelcom molt més diferenciador i alhora arriscat? Jo penso que no.

CAPÍTOL 3: L’OPORTUNITAT

M’agrada la meva feina. Tinc molt clar que és la meva vocació i que difícilment sabria fer alguna altra cosa. Des dels 15 anys, que ja era premonitor d’activitats en el lleure, m’he dedicat a educar a infants i joves amb tota la responsabilitat que aquest fet comporta. Ho hauré fet més bé o més malament però el que és evident és que l’Escola Andorrana m’ha donat l’oportunitat de seguir-ho fent i per això li’n dono les gràcies.
Tot i així, dia a dia segueixo veient una escola que funciona, que és viva però que està molt allunyada del seu ideari original. Arribats a aquest punt penso que tenim dues opcions: Canviem l’ideari per actualitzar-lo a la manera d’ensenyar actual? O canviem la manera d’ensenyar per tornar als orígens i ser fidels a nosaltres mateixos i a la filosofia de l’escola?
Dos camins molt diferents, dos realitats molt diferents. El Ministeri, que per sort no entén gaire de rivalitats polítiques, ha estat treballant durant els últims anys per retornar als orígens. El projecte es diu PERMSEA (Pla estratègic per a la renovació i millora del sistema educatiu andorrà) i és l’oportunitat en majúscules per començar a canviar les coses. Tots els professionals que treballem a l’Escola Andorrana (sobretot a segona ensenyança que sovint hem estat els grans oblidats) ens mereixem una escola dinàmica, engrescadora, diferent i de qualitat. Una escola que trenqui esquemes, una escola que marqui la diferència amb les altres. En definitiva, una escola que torni a ser allò que mai hauria deixat de ser.
Ara en tenim l’oportunitat. No serà fàcil perquè es tocaran moltes estructures i dinàmiques de treball en les que ara ens trobem còmodes. Però penso que ha costat molt que aquest tren es posés en marxa i el que no podem fer és que torni a allunyar-se com ja va passar en el passat. Ara és el moment de l’Escola Andorrana, és el nostre moment per marcar la diferència. És el moment de la reconciliació entre l’ideari de l’escola i l’educació a les aules. Espero que ens surti bé.   

Xavi Prunell