14.-Entre enyorança i esperança ...

La Meri Palmi, la nostra Meri, s'ha engrescat a escriure un article i aportar-nos l'enyorança i nostàlgia del qui ha viscut una les experiències educatives més recordada dels orígens de l'escola, l'estada a la Vall d'Incles. 

Del seu paisatge és segurament d'on la Meri agafa la seva força, la seva passió per la professió i la seva fermesa per assolir qualsevol cim que es proposi.

Però sobretot, ens mostra la seva lluita constant per aconseguir una escola viva, on els nens i nenes s'hi sentin tan bé que aprenguin tot allò que es proposin, amb nosaltres al seu costat.

 

GAM21

Després de 27 anys treballant a l’Escola Andorrana sento un sentiment d’enyorança del passat i, alhora, il·lusió i esperança al mirar cap al futur.

Quan parlo d’enyorança del passat, em refereixo que quan vaig començar a treballar, no es parlava de competències, però les circumstàncies i els contextos d’aquells inicis feien que treballéssim en aquesta direcció. Van haver-hi un munt de problemes a resoldre però ràpidament aquelles situacions les convertíem en oportunitats d’aprenentatge significatiu i funcional pels nostres alumnes, molt relacionats amb la vida quotidiana d’aquells inicis.

I d'això no se’n diu competències?

Podria explicar unes quantes experiències, però n’hi ha una,especialment, que em va marcar de forma molt significativa, i crec que als meus companys i alumnes també. El setembre 86-87, vam iniciar l’escola sense un espai físic per l’aula, però amb el convenciment que els nens i nenes no podien allargar les vacances d’estiu per manca de previsió. Vam pensar que havíem de buscar una solució a aquell problema i vaig proposar treballar a la borda de la Vall d'Incles. Als meus companys, la Martina, el Miquel, la Babs  i el Lluís els va mancar temps per arremangar-se i posar mans a l'obra; i així vam pensar en totes les possibilitats d’aprenentatge real que ens oferia aquella situació  per anar dissenyant i organitzant les activitats.

Quan recordo aquests moments ho faig amb nostàlgia però també amb alegria i emoció, ja que després de 24 anys, molts dels meus alumnes encara recorden aquesta experiència.  Quins moments tan intensos!

Va ser en aquests 3 primers anys de feina, que vaig confirmar que l’escola andorrana era l’escola que havia somiat i desitjat, era l’escola que m’agradava i on volia  dedicar la meva vocació i passió. I em va agradar perquè s’ensenyava diferent del que jo havia viscut, l’alumne era realment el centre de l’ensenyament.

Dic nostàlgia perquè en aquells temps ens adaptàvem a la realitat del moment. Avui dia tenim un munt de recursos, materials, humans i econòmics, i massa sovint, no som  capaços de respondre i ajustar-nos a les necessitats dels alumnes i del context.

A l’escola, construïm i avancem a un ritme  lent, en relació a l’evolució frenètica que pateix la societat, amb tendència a reproduir models d’ensenyament que vam conèixer nosaltres mateixos, i que sovint ja no s’adapten a les necessitats dels joves i infants d’avui dia. Sovint ens entretenim a buscar materials i activitats en lloc de compartir reflexions pedagògiques profundes que ens permetin analitzar críticament i millor les necessitats d’aquestes generacions futures per donar respostes d’ensenyament i aprenentatge més efectives i significatives.

Quan parlo d’esperança és perquè, finalment, sembla que tenim una segona oportunitat per “revisitar l’escola”. M’agrada utlitzar aquest verb, no sé si existeix!, tot i que està molt d’actualitat en el món de la cuina i defineix molt bé el què pretenem aconseguir a l’escola; significa utilitzar els productes bàsics d’un plat típic per transformar-los de manera innovadora, creativa, i alhora qualitativa.  Això em desperta un nou repte, motivador, engrescador, i ho faig, com sempre, amb ganes, dedicació i il·lusió.

La societat evoluciona i cada dia ens exigeix i ens requereix ser millors. L’escola no pot restar al marge d’aquest creixement. No és una tasca fàcil. Revisitar l’escola implica canvis en los nostres pràctiques educatives, i tot canvi provoca inseguretat i pors. Jose Luis Sampedro deia "el miedo hace que no se reacione, el miedo hace que no se siga adelante, el miedo es desgraciadamente más fuerte que la verdad, que el amor..." i no hem de deixar que la por venci l’estimació que tenim per als nostres alumnes. L’èxit de la nostra professió passa per estimar els nostres alumnes, com no es cansa de dir-ho Mossèn Ramon de Canillo, educar és estimar. I estimar vol dir, reprenent algunes  de les seves paraules, escoltar, comprendre, respectar, orientar, guiar, tolerar, dialogar, adaptar, ajustar, canviar, etc. Sens dubte, quan apreciem els nostres alumnes, tenim la voluntat i les ganes d’aprendre i voler fer-ho millor.

Un mestre no pot fer-ho de cap més altra manera, si no, mai podrà ser un bon mestre, i revisitar l’escola només és possible amb la implicació de bons professionals.

Meritxell Palmitjavila