Equip de Maternal B. Escola Andorrana d'Encamp (MATPE)
dimecres, 25 de desembre del 2013
diumenge, 15 de desembre del 2013
dimecres, 27 de novembre del 2013
dimecres, 9 d’octubre del 2013
diumenge, 30 de juny del 2013
19. TRACA FINAL!
Ja ho deiem fa pocs mesos, el temps passa volant i ara toca tancar aquest viatge fascinant que, junts, hem estat fent per la història de la nostra escola. Gràcies pels vostres relats, experiències i reflexions que ens han enriquit, divertit, entendrit...
Ens heu encomanat l’entusiasme i el Gam 21 ens hi volem afegir, tot desitjant que aquest llarg viatge continuï endavant...
(Felicitació elaborada per l'Aurora Palau)
dimarts, 25 de juny del 2013
18. He après
L'Antònia, la psicopedagoga, per a nosaltres més l'amiga, la consellera.
Ha crescut amb totes i cada una de nosaltres i ens ha acompanyat en molts moments dins aquest recorregut, moments molt bons i també els no tan bons.
L'Antònia, plena de recursos, creativa, amb les idees clares i sempre disposada a donar un cop de mà. Propera a les persones i sensible a tot allò que passa a l'escola.
L'Antònia amb la mirada cap als alumnes i les famílies més vulnerables ha contribuït de forma molt activa a fer créixer l'escola en el més ampli sentit de la paraula.
GAM21
Ha crescut amb totes i cada una de nosaltres i ens ha acompanyat en molts moments dins aquest recorregut, moments molt bons i també els no tan bons.
L'Antònia, plena de recursos, creativa, amb les idees clares i sempre disposada a donar un cop de mà. Propera a les persones i sensible a tot allò que passa a l'escola.
L'Antònia amb la mirada cap als alumnes i les famílies més vulnerables ha contribuït de forma molt activa a fer créixer l'escola en el més ampli sentit de la paraula.
GAM21
dijous, 20 de juny del 2013
17. El conte de la Joana Obiols
El Gam21 estem de sort, la Joana Obiols ens regala un conte.
La Joana ha ensenyat a descobrir la màgia de la lectura a molts nens i nenes de primer cicle de l'Escola Andorrana de Sant Julià. A partir de la publicació del conte "El poblet de les lletres" la seva passió per les lletres ha sobrepassat les parets de la classe, de l'escola i, fins i tot, d'Andorra.
Davant d'aquest regal, des de Gam21 hem volgut trobar una manera de correspondre la seva generositat, una il·lustració que simbolitzi allò que tantes vegades ha provocat la Joana: el despertar de les lletres!
A l'Escola Andorrana abunden les persones generoses, que s'emocionen i s'apassionen en tot el què fan, i que quan se'ls demana col·laboració no ho dubten ni un moment i més per una companya... encara que no la conegui personalment!
Així és la Cristina Gavaldà, que ens proposa aquesta producció plàstica on posa en imatges allò que difícilment podríem expressar!
Gràcies Joana
Gràcies Cristina
GAM21
dilluns, 10 de juny del 2013
16 - Vull ser pagès
TONI LÒPEZ
IMG 0352 (1) from gam21 on Vimeo.
Després d’obtenir el Graduat escolar, el Toni va decidir
començar el primer curs de Batxillerat. Però no era allò que esperava i va
decidir encaminar el seu futur a la Formació Professional d’esports de lleure.
Un cop finalitzat el curs, va decidir enfocar la seva vida cap allò que més
l’apassionava: la pagesia. Tot i saber que
l’inici de tot projecte és dur i complicat, el Toni juntament amb un
dels seus millors amics, el Julià Loan va decidir formar una societat dedicada
a la pagesia.
Les mestres, professors i companys que s’ enrecorden del
Toni no se sorprendran del camí que ha escollit.
IMG 0352 (1) from gam21 on Vimeo.
dijous, 30 de maig del 2013
15.- Planificació o improvisació
La Martina de l'Escola
Mestra de vocació, devoció per l'educació i passió per l'Escola Andorrana.
Per nosaltres, una de les referències pedagògiques de l'escola, que ens proposa la utopia, tan necessària en educació.
GAM21
Quan ara fa 30 anys
es posava en marxa la Maternal Andorrana, vaig tenir l’oportunitat de poder
participar en l’elaboració del projecte. Les mestres ja les tenien contractades, però em van proposar de ser en l'elaboració
dels principis.
El mes d’agost
d’aquell any vam anar a Girona a fer uns cursos de formació: Pisicó, observació
i experimentació, com explicar contes...etc. Quan al vespre acabàvem els
cursets, ens posàvem mans a l’obra i intentàvem fer la llista dels ingredients
necessaris per començar a cuinar una bona escudella anomenada “Maternal
Andorrana”.
Quina és l’educació
que volem? Què necessitem? Per tal que sigui una escola diferent, amb un
innovador enfocament pedagògic des d’una perspectiva enriquida per les
experiències i els estudis que havíem realitzat . Vam realitzar un esbós i el
vam presentar a les Assessores , ens van donar el vistiplau i ens van dir
endavant !!
Una de les primeres claus per tirar endavant
els principis del projecte era la
col·laboració de totes aquelles persones que formarien part de l’educació d’aquells nen@s, mares i pares, padrins, padrines, assessores, ajudants ,cuineres, polítics, comuns, etc. TOTS aquells agents socials que farien que l’escola
fos una realitat.
Teníem la taula de
treball plena de llibres per situar-nos en un context teòric i agafar
referències per elaborar els
principis que ens ajudarien a realitzar el projecte. Piaget, Freinet, Illich,
Montessori, Neill, Maturana... llibres per conèixer millor el desenvolupament
físic i psicològic. Llibres de
psicomotricitat, Berger, Aucouturier
(vaig tenir la sort durant molts anys de tenir-lo de profe juntament amb
Lapierre ). Llibres per l’organització de la classe per
racons, llibres d’activitats, etc... No faré més llista o ja m’ocuparia tota
la pàgina!!
Els principis de
laïcitat i d’inclusió que van inspirar l’escola han fet i fan que tothom hi
tingui cabuda, en contraposició a aquelles opcions que poden comportar exclusió, que generalment
recaurà sobre els més febles.
Potser m’hauria
pogut estalviar aquesta part, però com la idea és explicar anècdotes, reflexions i vivències, us asseguro que a mi em va marcar molt aquesta
primera part, doncs a partir de llavors ja vaig veure molt clar que la nostra Maternal tenia futur i un
futur cap a la creació de ‘L’ESCOLA ANDORRANA” des de la Maternal al Batxillerat.
Planificació o
improvisació? Us ben asseguro que durant molts anys vam fer reunions maratonianes dia sí i dia també, al vespre , moltes nits i molts i molts caps de setmana, per tal de reflexionar sobre quina educació volíem, quines metodologies, tècniques i programant activitats etc.. per donar respostes d’ensenyament i
aprenentatge més efectives i significatives.
Ara, això sí, ens
vam convertir en professionals de la improvisació, però d’ESPAIS!!
Any 1982, faltaven
24 hores per rebre als primers alumnes de l’escoleta i encara no havien arribat
les cadires i les taules. Uns fusters en un matí van construir els mobles per
posar el material . La moqueta i el sorral ens van salvar la vida aquell
primer dia. Improvisació!!
Any 1983, Ciutat de
Valls, segon any de “ l’escoleta “: dues classes en una botiga , planta baixa menjador i office , primer pis
les dues classes amb els seus banys corresponents. No teníem pati ...
IMPROVISACIÓ! Doncs al carrer d’accés a les escoles veïnes . El millor pati del
món mundial, el jardí del conserge per poder regar les plantetes , escales per poder pujar i saltar, una
roca que sobresortia, el lloc preferit dels nen@s, la creativitat i imaginació,
joc simbòlic: caça de lleons, escalaven l’Everest etc... Si feia fred o plovia, al menjador, explicant contes, escoltant música, ballant i la nostra puça Malibú. Com ens veien
des del carrer una vegada van entrar una família preguntant pel preu de menú, pensant que era un restaurant per a peques. Bona idea no?Emprenedors, apunteu
la idea!!
Any 1984, ole, ole,
ja tenim “escoleta” a la Mercedes
però fins després de Nadal . IMPROVISACIÓ : vam treballar tots els dies de Nadal muntant les classes,
així els nen@s no notarien que, com sempre, érem els professionals de la IMPROVISACIÓ D’ESPAIS.
Any 1985/1986, ara sí, però vam tornar a
IMPROVISAR per tal d'optimitzar recursos, de dues classes en vam fer una de molt
i molt gran!! Els dos millors
anys, a partir d’aquí ja érem
especialistes en IMPROVISAR!!
Any 1987, no, no NO
ens havíem oblidat d’IMPROVISAR! , aquest any va ser el millor, havíem de
començar el curs i ni la primera generació ni la segona teníem CLASSES. Doncs
tornem a IMPROVISAR, uns cap a la
VALL D’INCLES a la borda de la Meri Palmi
i després a la Biblioteca nacional i els altres a la casa de colònies de Sispony .
Els altres anys
pujàvem de pis però ja no vam haver d'IMPROVISAR espais.
L’educació és una
tasca complexa però apassionant. L’escola juntament amb les mares i pares , i
els agents socials hi vam posar moltes esperances per donar resposta a les
necessitats dels ciutadans d’aquell moment i del futur . Ens parlaven d’idiomes, nosaltres de llenguatges. Ens deien més esforç i nosaltres també volíem plaer.
Quina tècnica, quin mètode, nosaltres també parlàvem de moral. Ens parlaven de
competitivitat i nosaltres reivindicàvem la sostenibilitat. En dèiem
llenguatges perquè la vida és comunicació; de moral perquè volíem que
l’actuació dels nostres futurs ciutadans estigués carregada d’intencions; de sostenibilitat , perquè el que
construïm avui ho hem de fer pensant en el demà per no hipotecar-lo. Parlàvem d’emocions i d’actituds, d’esperança i
de confiança... D’aprendre a
aprendre, de metodologies noves i escenaris més plurals, de l’educació
dintre i fora de l’escola, de la formació permanent que ha d’abraçar tota la
nostra vida en un procés continu que no es pot aturar ... Són paraules i conceptes
que donen una dimensió al fet
d’ensenyar i educar.
Nosaltres vam tenir
la sort de NO haver de fer
reformes, ni retocs, doncs havíem de construir programes i era la
nostra gran oportunitat de no caure en vells esquemes i maneres de fer de
sempre. Trencar inèrcies, canviar rutines, fer coses diferents de les que
sempre s’han fet... És difícil i en l’àmbit educatiu encara més. Per això va
ser molt important el conjunt d’
agents socials que van
intervenir aportant les seves percepcions, reflexions,
demandes i idees per ajudar a
dibuixar un nou model, una nova manera d’entendre l’educació en una
perspectiva més emancipadora. No volíem sentenciar a ningú. La tria va ser
suggestiva per a tothom però us asseguro que vam provocar somriures, aplaudiments,
negacions, estranyeses, dubtes, incerteses, interrogants... però van servir
per ajudar a trobar les paraules per definir el projecte educatiu que volíem
per als nostres futurs Andorr@ns. Una escola una mica agosarada, un esbós del
que podria ser un model coherent , no des d’un punt de vista absolut del què
vol dir educació. Tothom vol la millor
educació per als seu fills. Però com identificar-la? A partir de quins
continguts?
Entre les diferents ofertes aparentment homogènies que observàvem, hi havia molta diferència entre els projectes . És quan es parla d’anglès, d'informàtica, etc.. quan més aviat millor, de treball i esforç i disciplina ... de llengua, de mates... de moltes activitats, d’horaris organitzats i compartimentats, d’agendes i motxilles ben plenes. D’informació a dojo i de materials per l’escola, per les vacances, per casa i no posar la tele ... No fos cas que perdessin el tren de l’educació. Tothom vol la millor educació per als seus fills, però si es feia necessari tenir en compte altres paràmetres per ajudar-nos, sobretot, a encarar el futur amb una mirada neta, engrescada, esperançada i confiada. No hi podia haver futur -ni de l’escola, ni de la societat- sense aquesta visió utòpica que ens fa veure més enllà d’aquells que predicaven i prediquen arguments segregadors i raonaments molt sentits per tothom .
Entre les diferents ofertes aparentment homogènies que observàvem, hi havia molta diferència entre els projectes . És quan es parla d’anglès, d'informàtica, etc.. quan més aviat millor, de treball i esforç i disciplina ... de llengua, de mates... de moltes activitats, d’horaris organitzats i compartimentats, d’agendes i motxilles ben plenes. D’informació a dojo i de materials per l’escola, per les vacances, per casa i no posar la tele ... No fos cas que perdessin el tren de l’educació. Tothom vol la millor educació per als seus fills, però si es feia necessari tenir en compte altres paràmetres per ajudar-nos, sobretot, a encarar el futur amb una mirada neta, engrescada, esperançada i confiada. No hi podia haver futur -ni de l’escola, ni de la societat- sense aquesta visió utòpica que ens fa veure més enllà d’aquells que predicaven i prediquen arguments segregadors i raonaments molt sentits per tothom .
Les utopies demanen
una dosi de coratge per fer realitat propostes i accions que trenquin allò que
està massa establert i assentat. Va caldre un gran esforç de creativitat i també de gosadia perquè teníem els recursos i les capacitats de fer una
educació diferent.
Viure, conviure,saber i fer (aprenentatge significatiu). Tot
aprenentatge ha de tenir lligam amb la realitat. Fent, construïm aprenentatges.
Igualtat i diversitat: tenir en compte les habilitats, els interessos i les
capacitats individuals i específiques de cada persona, no tallar tothom amb el
mateix patró, no jutjar-los pel coneixements en relació a un suposat nivell. La
diversitat havia de ser la base,
ja que és la gran oportunitat de creixement individual i col·lectiu. És una
gran riquesa però necessita aprenentatge i acceptació. Socialitzar, educar
críticament i rebel·lar-se contra les injustícies. Observació –experimentació :
si som capaços d’observar podrem veure més enllà de les formes i aparences.
Aprendre a ser
autònom: l’educació també
requereix l’acompanyament constant per arribar a aquest camí . L’equilibri entre
autonomia i acompanyament és una manifestació de l’art d’educar. Els bons
educadors són aquells que tenen l’habilitat de deixar que l’alumne fracassi,
just perquè estigui en disposició de fer un aprenentatge nou. Si el nivell d’autonomia és excessiu el seu
procés d’aprenentatge no esdevé oportunitat de creixement personal. Saber deixar la mà en el
moment precís forma part de les destreses educatives d’un bon educador.
Però l’educació és
planificació i a la vegada adaptació a unes circumstàncies que canvien i no es
tornen a repetir, i la mestria d’educar consisteix a equilibrar justament
PLANIFICACIÓ i IMPROVISACIÓ. Els
processos en els qual es donen els aprenentatges no s’aprenen en cap
universitat, i tant que necessitem molta i molta formació! Però aquesta
formació ha de ser flexible i adaptable. Ha de donar resposta a TOTES LES
SITUACIONS EDUCATIVES que es donen de forma quotidiana i potser, IRREPETIBLE.
La planificació dóna seguretat per preveure situacions generals i respostes
individualitzades per fer propostes de quins són els aprenentatges que van
primer i per què.
Però després cal una feina molt en detall que consisteix en la IMPROVISACIÓ, precisament perquè existeixen una multiplicitat de situacions en les quals la intervenció és impossible de planificar.
Però després cal una feina molt en detall que consisteix en la IMPROVISACIÓ, precisament perquè existeixen una multiplicitat de situacions en les quals la intervenció és impossible de planificar.
Per aconseguir
aquest difícil equilibri cal experiència i reflexió. Vaig tenir la sort de
treballar en una escola a la Mina a Barcelona, on planificació i improvisació eren
sempre la quotidianitat!
L’espontaneïtat necessita també planificació. A la vida i a l’educació, TOT no pot estar regulat per normes, doncs llavors no podríem haver gaudit de la VALL D’INCLES, de la borda de la família PALMITJAVILA NAUDÍ, de l’aigua de la font, del gas per escalfar les menges, de l'era amb els seus matalassos que el pare i la mare de la Meri van voler instal·lar perquè, un dia dormir a la palla van dir vale és divertit !! però com no sabem quants dies tindrem l’escoleta aquí, cal condicionar l’espai!!, de la furgo del Lluís i del meu Renault, per traslladar canalla cansada o perquè plovia, dels plats de terrissa, regal del meu sogre Antoni Santacreu, dels pares que ens pujaven el dinar i sopar fet per les millors cuineres de l’escola, de les culleres, forquilles i gots de cal Lamouroux, del Carlos de l’autobús que sempre ens deia em truqueu a qualsevol hora i jo us vinc a recollir en cas d’alguna situació complicada, del meu marit que em portava el Guillem per poder-li fer una bona abraçada abans d’anar a dormir i de pas ens pujava alguna llangonissa o bull del seu pare. El contacte amb totes aquestes generacions va legitimar l’esperança!!
L’espontaneïtat necessita també planificació. A la vida i a l’educació, TOT no pot estar regulat per normes, doncs llavors no podríem haver gaudit de la VALL D’INCLES, de la borda de la família PALMITJAVILA NAUDÍ, de l’aigua de la font, del gas per escalfar les menges, de l'era amb els seus matalassos que el pare i la mare de la Meri van voler instal·lar perquè, un dia dormir a la palla van dir vale és divertit !! però com no sabem quants dies tindrem l’escoleta aquí, cal condicionar l’espai!!, de la furgo del Lluís i del meu Renault, per traslladar canalla cansada o perquè plovia, dels plats de terrissa, regal del meu sogre Antoni Santacreu, dels pares que ens pujaven el dinar i sopar fet per les millors cuineres de l’escola, de les culleres, forquilles i gots de cal Lamouroux, del Carlos de l’autobús que sempre ens deia em truqueu a qualsevol hora i jo us vinc a recollir en cas d’alguna situació complicada, del meu marit que em portava el Guillem per poder-li fer una bona abraçada abans d’anar a dormir i de pas ens pujava alguna llangonissa o bull del seu pare. El contacte amb totes aquestes generacions va legitimar l’esperança!!
dimecres, 15 de maig del 2013
14.-Entre enyorança i esperança ...
La Meri Palmi, la nostra Meri, s'ha engrescat a escriure un article i aportar-nos l'enyorança i nostàlgia del qui ha viscut una les experiències educatives més recordada dels orígens de l'escola, l'estada a la Vall d'Incles.
Del seu paisatge és segurament d'on la Meri agafa la seva força, la seva passió per la professió i la seva fermesa per assolir qualsevol cim que es proposi.
Però sobretot, ens mostra la seva lluita constant per aconseguir una escola viva, on els nens i nenes s'hi sentin tan bé que aprenguin tot allò que es proposin, amb nosaltres al seu costat.
GAM21
Després de 27 anys treballant a l’Escola Andorrana sento un sentiment d’enyorança del passat i, alhora, il·lusió i esperança al mirar cap al futur.
Quan parlo d’enyorança del passat, em refereixo que quan vaig començar a treballar, no es parlava de competències, però les circumstàncies i els contextos d’aquells inicis feien que treballéssim en aquesta direcció. Van haver-hi un munt de problemes a resoldre però ràpidament aquelles situacions les convertíem en oportunitats d’aprenentatge significatiu i funcional pels nostres alumnes, molt relacionats amb la vida quotidiana d’aquells inicis.
I d'això no se’n diu competències?
Podria explicar unes quantes experiències, però n’hi ha una,especialment, que em va marcar de forma molt significativa, i crec que als meus companys i alumnes també. El setembre 86-87, vam iniciar l’escola sense un espai físic per l’aula, però amb el convenciment que els nens i nenes no podien allargar les vacances d’estiu per manca de previsió. Vam pensar que havíem de buscar una solució a aquell problema i vaig proposar treballar a la borda de la Vall d'Incles. Als meus companys, la Martina, el Miquel, la Babs i el Lluís els va mancar temps per arremangar-se i posar mans a l'obra; i així vam pensar en totes les possibilitats d’aprenentatge real que ens oferia aquella situació per anar dissenyant i organitzant les activitats.
Quan recordo aquests moments ho
faig amb nostàlgia però també amb alegria i emoció, ja que després de 24 anys,
molts dels meus alumnes encara recorden aquesta experiència. Quins
moments tan intensos!
Va ser en aquests 3 primers anys
de feina, que vaig confirmar que l’escola andorrana era l’escola que havia
somiat i desitjat, era l’escola que m’agradava i on volia dedicar la meva
vocació i passió. I em va agradar perquè s’ensenyava diferent del que jo havia
viscut, l’alumne era realment el centre de l’ensenyament.
Dic nostàlgia perquè en aquells
temps ens adaptàvem a la realitat del moment. Avui dia tenim un munt de
recursos, materials, humans i econòmics, i massa sovint, no som capaços
de respondre i ajustar-nos a les necessitats dels alumnes i del context.
A l’escola, construïm i avancem a
un ritme lent, en relació a l’evolució frenètica que pateix la societat,
amb tendència a reproduir models d’ensenyament que vam conèixer nosaltres
mateixos, i que sovint ja no s’adapten a les necessitats dels joves i infants
d’avui dia. Sovint ens entretenim a buscar materials i activitats en lloc de
compartir reflexions pedagògiques profundes que ens permetin analitzar
críticament i millor les necessitats d’aquestes generacions futures per donar
respostes d’ensenyament i aprenentatge més efectives i significatives.
Quan parlo d’esperança és perquè,
finalment, sembla que tenim una segona oportunitat per “revisitar l’escola”.
M’agrada utlitzar aquest verb, no sé si existeix!, tot i que està molt
d’actualitat en el món de la cuina i defineix molt bé el què pretenem
aconseguir a l’escola; significa utilitzar els productes bàsics d’un plat típic
per transformar-los de manera innovadora, creativa, i alhora qualitativa.
Això em desperta un nou repte, motivador, engrescador, i ho faig, com sempre,
amb ganes, dedicació i il·lusió.
La societat evoluciona i cada dia
ens exigeix i ens requereix ser millors. L’escola no pot restar al marge
d’aquest creixement. No és una tasca fàcil. Revisitar l’escola implica canvis
en los nostres pràctiques educatives, i tot canvi provoca inseguretat i pors.
Jose Luis Sampedro deia "el miedo hace que no se reacione, el miedo
hace que no se siga adelante, el miedo es desgraciadamente más fuerte que la
verdad, que el amor..." i
no hem de deixar que la por venci l’estimació que tenim per als nostres
alumnes. L’èxit de la nostra professió passa per estimar els nostres alumnes,
com no es cansa de dir-ho Mossèn Ramon de Canillo, educar és estimar. I estimar
vol dir, reprenent algunes de les seves paraules, escoltar, comprendre,
respectar, orientar, guiar, tolerar, dialogar, adaptar, ajustar, canviar, etc.
Sens dubte, quan apreciem els nostres alumnes, tenim la voluntat i les ganes
d’aprendre i voler fer-ho millor.
Un mestre no pot fer-ho de cap
més altra manera, si no, mai podrà ser un bon mestre, i revisitar l’escola
només és possible amb la implicació de bons professionals.
Meritxell Palmitjavila
dimarts, 30 d’abril del 2013
13.- Orígens
Avui no calen presentacions, anem als orígens...
gam21
Em dic Magda Sinfreu i la meva feina la sento de
vocació, de molt petita ja volia ser mestra. Actualment imparteixo classe a
Escaldes-Engordany al nivell de Maternal B (nens i nenes de 4 i 5 anys ) i hi
disfruto molt. A l’escola es treballa en equip i amb les meves companyes
acostumo a estar-hi molt a gust.
L’any 1982 juntament amb la Teresa Ros i la Lídia
Magallón totes tres d’Escaldes-Engordany, vam ser les mestres pioneres de
l’Escola Andorrana, l’any següent s’hi van incorporar la Rosa Mª Aleix, la
Martina Martinez i la Francesca Lanau i cada any s’anaven afegin noves
companyes. La nostra feina estava dirigida aleshores per les assessores
pedagògiques de la Conselleria d’Educació,
les impulsores de l’escola. sobretot per la Sra. Roser Bastida i la Sra.
Martina Camiade, conjuntament amb elles elaboràvem el programa i organitzàvem
en aquell moment l’Escola Maternal Andorrana que estava situada al carrer Ciutat de Valls d’ Andorra la Vella. També hi
havia la Sra. Lídia Armengol i la Sra. Mercè Segura. L’escola es va crear
bàsicament amb l’objectiu de que els
nens fessin un tronc comú d’adaptació i
integració al català i al país i desprès s’escolaritzessin als altres sistemes
educatius existents. Per això es van crear tres classes: la de català que era
la meva, la de català - francès que era el grup de la Lídia i la de català - castellà
que era el grup de la Teresa.
Per sobre de les assessores pedagògiques hi havia
el Conseller d’ Educació el Sr. Antoni Ubach i el Cap de Govern el Sr. Òscar Ribas Reig.
El que va néixer per ser tan sols una Escola
Maternal Andorrana, gràcies a la voluntat i la lluita dels pares d’una societat
andorrana més progressista i reivindicativa d’una escola del país, que
imparteixi els programes en català i laica es va iniciar l’Escola Andorrana de
primera ensenyança i així va ser que l’escola va anar creixent a mesura que
anaven creixent els nens. Sense ells, sense els alumnes, l’escola no hauria
estat possible. El primer any érem 32 alumnes, 30 anys més tard hi ha una
escola de maternal i primera ensenyança per parròquia, tres escoles de segona
ensenyança, una de batxillerat, i amb un total de 4.270 alumnes.
Abans d’escriure aquestes paraules i per mirar de
fer-ho amb més tecnicismes i de forma més professional, he de dir que he buscat
per internet, “el paper del mestre avui”, “ l’ école aujourd’hui”,…he mirat
tota la informació en relació a l’escola, i es podrien omplir fulls i fulls
molt ben escrits, però també he llegit alguns articles de persones que com jo,
estan o han estat relacionades amb l’escola com la nostra estimada cuinera la
Sra Cielo, diferents mestres i pares, també l’article d’un bon alumne que el
recordo quan era petit el Cerni Escalé i he optat per seguir l’ estil de tots
ells, dir allò que sento desprès de 30
anys que com molt bé diu la Sra. Cielo és tota una vida. Per cert els
ordinadors, l’internet, totes aquestes noves tecnologies, són pel mestre una eina
extraordinària, imprescindible. No hem de deixar d’invertir en aquest aspecte.
En aquell temps a la classe ens fèiem
impremtes de gelatina, també en trèiem el seu profit,
Si em demanessin, si els començaments van ser durs,
diria que als 20 anys res ens feia por, part d’ il·lusió, part d’inconsciència,
suposo. A més ens encoratjava treballar amb els nens i el projecte de crear una
escola pròpia del país. No ens qüestionàvem ni per un moment si fer el
transport escolar, era feina nostra o no, el fèiem amb el clípol, un Mercedes
vell, petit i arrodonit, per mi i segur que per molta altra gent és un record
bucòlic. No ens qüestionàvem si portar les grans olles a l’hora de dinar, d’un
edifici a l’altre, perquè les anàvem a buscar a la cuina de l’escola francesa,
i no hi havia ascensor i la cuina estava situada a l’àtic i hi anàvem a peu, ho
fèiem i punt. Sempre ens va caracteritzar l’optimisme i l’alegria de la primera
feina.
He viscut tots els canvis, totes les transformacions
de l’escola, tot el creixement ràpid al ritme d’un país que semblava que volia
adelantar- se al temps. Sovint tant ràpid que sempre teníem l’ impressió de no
arribar-hi a temps, però sempre ens en hem sortit.
El treball en equip ha estat la clau, hem desmuntat
i muntat classes, hem estat a Ciutat de Valls, a l’edifici de la Mercedes, de
forma provisional, a la casa de colònies de Sispony, de Casa Teixidó, als
Barracons del Clot d’Emprivat desprès ja es va fer l’Escola Andorrana
d’Escaldes-Engordany, on he volgut estar sempre, es van anar creant escoles a
cada parròquia. L’augment d’alumnes va ser espectacular i els nens s’anaven
fent grans i els programes havien d’anar a la par. Hem treballat amb diferents
metodologies i utilitzat diferents materials. Després d’aquest viscut només
puc que sentir-me una privilegiada.
Quan em demanen què és l’escola per tu, dic que és
un espai de VIDA i ho escric amb majúscules, els nens i les nenes són plens
d’energia, l’arribes a palpar, olorar i sentir dins la pell. L’escola és
dinàmica, és acció, ensenyes, s’aprèn,
es canta, es juga, s’expliquen contes,
es pinta, es recita, es fan representacions, es fa esport, esquí,
natació educació física, pisicó, vas a la biblioteca, explores l’entorn, anem
d’excursió, de viatge, es celebren festes, es fan reunions de pares, de
mestres, fas un munt d’activitats, es un món de creativitat i ple d’emocions
…ara riuen, ara ploren, ara s’enfaden, ara fan una trasteria, ara els abraces,
ara els renyes, és afecte, sorpresa, paciència, vocació, estimar, valorar,
respectar, esperar, dir, callar, parlar, observar, amb molta comprensió es
resolen conflictes, es treballen valors i actituds,….
Per mi que tinc els nens de maternal, és conviure amb entusiasme amb les seves
necessitats i especificitats. Els nens i nenes
ho porten tot a dins, el mestre els ha d’ajudar a créixer i a ser persones. Cal saber escoltar
els nens i creure en les seves possibilitats.
Evidentment tota aquesta vida s’emmarca dins uns
principis i unes finalitats, que es
concretitzen en uns programes que defineixen tots els aprenentatges instrumentals,
socials i culturals. Es té en compte l’aprenentatge de les llengües estrangeres
que volen afavorir l’obertura a la cultura universal i una relació fluida amb
els altres països. És una escola integradora i activa que té en compte
l’atenció a la diversitat i l’aprenentatge significatiu.
El què més preocupació em porta de tot plegat, en aquests moments, és que els
joves d’avui hauran de fer front a un mercat laboral poc encoratjador en tots
els àmbits. molta part dels nostres alumnes han arribat molt lluny en els seus
estudis, són arquitectes, advocats, enginyers, dissenyadors, metges,
mestres,…però encara que ara no sigui fàcil per a ells, m’allibera i em porta
optimisme saber que hem format persones
molt competents que estan preparades per recórrer el món.
dimarts, 23 d’abril del 2013
ESPECIAL MARIA GELI
Sabeu què m'ha passat?
Així és com la Maria iniciava sovint les seves converses.
Des del GAM21, l'Antònia, la Babs, la Marta, la Lídia, la Myriam, la Meri Blasi, la Rosa M Rechi, la Laura Martin i la Meri Palmi estem especialment tristes.
Era el mes de setembre quan començàvem a pensar en el GAM21 d'aquest curs. Una de les primeres tasques era confeccionar una llista de les persones imprescindibles que ens aportessin el seu viscut en relació als 30 anys d'Escola Andorrana.
La Maria era la primera de la llista. Segurament perquè gran part d'aquests 30 anys no es poden entendre sense la Maria.
La Maria... la seva passió i dedicació per l'escola, el seu compromís amb els alumnes i les seves famílies, lluitadora, humil, creativa, exigent, divertida amb un punt de timidesa, un sac de nervis, feliç de fer feliç els altres.
La Maria... una dona treballadora, incansable, sempre cercant les solucions més inimaginables allà on ningú les veia.
Que no teníem material, doncs cap problema!, el fuster del davant el fabricava i els mestres i ella mateixa mans a l'obra per pintar-lo; que havíem d'iniciar els nostres alumnes a esquiar, cap problema!, pujava en un trineu i ja en tenia prou per aplanar el camp de Xixerella; que feia falta un telesquí? una corda lligada a la cintura de dues persones i som-hi, nens amunt i nens avall... Crec que aquestes situacions i tantes altres, que avui dia ja són anècdotes, quedaran gravades al llarg de tota la nostra vida.
Mare meva si n'hem après de coses i cosetes amb la Maria! , tot i que en certs moments el seu tarannà i les seves maneres de gestionar podien semblar surrealistes, ha estat la nostra mestra. La Maria ens ha ensenyat que allò que volem aconseguir amb feina i dedicació ho podem fer; la Maria ens ha ensenyat la humilitat, ens ha ensenyat l'exigència, ens ha ensenyat la paciència, , la Maria ens ha ensenyat la fermesa, ens ha ensenyat la devoció i sobretot, i per damunt de tot , la Maria ens ha ensenyat a estimar l'escola.
Des del GAM21 estem treballant des de fa temps en la creació del premi Maria Geli, un premi de caràcter pedagògic i que, ara més que mai, continuarem treballant per a fer-ho possible.
Aquest escrit ocupa l'espai que li havíem reservat al blog GAM21, i hi anirem afegint tots els escrits que ens vulgueu fer arribar.
Gràcies Maria per tots aquests moments compartits que, de ben segur, sempre restaren a la nostra memòria.
GAM21, 23 d'abril de 2013
A LA MARIA GELI
Avui és un dia trist per l'Escola Andorrana, ja que ha marxat una de les persones que més se l'ha estimada.
La Maria sempre ha estat i serà la nostra directora. La primera directora d'una escola que els alumnes de la primera promoció considerem la nostra família. Una família que ens ha ensenyat abans de tot a ser persones, a somiar, a compartir, a gaudir aprenent i a cantar les cançons que tant li agradaven.
No podrem oblidar les nostres primeres baixades esquiant a la Xixerella, la nostra estada a la borda de la Vall d'Incles, la nostra festa de la primavera..... Com ella ens cantava, i és que n’hem de fer un món molt més humà i és que hem d’acostar-nos molt més a la natura.
Maria, gràcies per haver fet realitat aquest projecte, la petita escola dels somiatruites, una escola on tothom hi era benvingut perquè casa nostra és casa vostra si és que hi ha cases d’algú. Sense tu la història d’aquesta escola no hagués tingut lloc, i la nostra història segur que hagués estat ben diferent.
Gràcies per fer-nos sentir orgullosos de la nostra escola...i sobretot gràcies per formar part de la nostra família.
Alumnes de la Primera Promoció de l’Escola Andorrana
Andorra la Vella, 20 d’abril de 2013
A la Maria, a qui admirava
A una de les pioneres del plurilingüisme a l'escola andorrana.
Maria Geli, amb el seu entusiasme, va ser una
de les persones més actives i compromeses amb el nou sistema escolar
d'Andorra.
Joaquim Dolz
Ginebra, Suïssa
Tancant els ulls veuré de nou la casa
i l'heura i el xiprer quan , a sol post,
fa de bon seure sota l'olivera;
tancant els ulls i obrint el sentiment.
Tu seràs lluny també, però el record, com un vent molt
suau ens unirà en una sorprenent esgarrifada.
Miquel Marti i Pol
Joaquim Dolz
Ginebra, Suïssa
Tancant els ulls veuré de nou la casa
Miquel Marti i Pol
24 d'abril, 21h.
Ens arriba aquest article de l'Espe i l'afegim automàticament a l'ESPECIAL MARIA GELI
Esperança Serrano
Mestra. Escola Andorrana d'Encamp
Fa més de trenta anys que la Lidia Armengol Vila ens demanava als que treballavem a la Conselleria d’Educació, Cultura i Esports què en pensàvem de tenir una escola del país... una Escola Andorrana.
En aquella época hi havia
“l’Assessoria Pedagògica” on hi treballaven la Maria Geli, la Roser Bastida, la
Martina Camiade i la Mercè Segura.
Recordo com es van moure cap a
París, Italia.. i van tornar parlant de la Maria Montessori.
Al carrer Ciutat de Valls,
d’Andorra la Vella, van fer la primera
aula-escola...
i ja han passat trenta anys!
Us podria explicar moltes
anècdotes!
Dir que ser mestra és una de les
millors feines.
Dir que compartir el dia a dia amb els alumnes és molt
enriquidor a molts nivells.
El que avui voldria fer-vos
arribar amb aquestes quatre ratlles és la meva admiració a aquestes persones
que van fer que la nostra escola es fes realitat.
A tots aquells pares que van
creure en aquest projecte, als alumnes, i a tothom que va treballar fort per
tirar endavant la nostra escola.
A la Maria Geli, que va donar tot
i més per aquesta escola.
Per a mí, Escola Andorrana sempre
serà Maria Geli.
Us he posat un vídeo que té molts
anys. Eren els meus inicis com a mestra... com ha passat el temps... mirant-lo
veig tantes coses... com he après... i el què em queda!
Gràcies nens, gràcies companys,
gràcies a tothom i sobretot a la Lídia Armengol i a la Maria Geli.
Gràcies!
Espe.
24 d'abril, 22h.
Nova aportació que ens arriba del País Basc.
La teva empremta…Maria.
Mestra i
mare de tots.
Arriscada, perseverant i etusiasta.
Rica en sabers, en estima i dedicació.
Imaginativa i creativa fins l’infinit.
Acollidora.
Generosa en sabers, materials curriculars i deliciosos plats.
Exigent.
Lluitadora per les bones
causes: la qualitat de l’ensenyamet, els drets dels infants, la democràcia i la llibertat d’expressió.
Imprevisible.
La teva empremta, Maria, resta a l’Escola Andorrana que tant has estimat i en tots nosaltres.
Meritxell Orteu Riba
Abril del 2103
dilluns, 15 d’abril del 2013
12. CONTRASTOS
CONTRASTOS
En aquesta ocasió us presentem dos testimonis ben diferents. En el primer, en Max ens aporta la mirada fresca del que s'ha incorporat fa poc a l'escola i hi aporta el saber fer de tota un saga familiar dedicada a la docència.
En Maxime Taurinyà porta la professió de mestre a la sang (fill de pares mestres a l’escola francesa del Pas de la Casa). A l’escola d’Ordino cada dia regala somriures a xics i grans. S’ha guanyat amb poquet temps el respecte i l’estima d’alumnes, companys i famílies (que l’adoren).
Fa 30 anys….
…..No fa 30 anys que treballo aquí, no, en fa 10 vegades menys de temps. Fa 3 anys que vaig passar per primera vegada per la porta d’entrada de l’Escola Andorrana d’Ordino. Me’n recordo com si fos ahir, els nervis que feia tants anys que no sentía tornaven a mi. Els nervis del primer dia d’escola que tots hem sentit alguna vegada... Però van marxar només vaig sentir la veu de l’Ester. Sabia que m'hi trobaria bé!
Què dir de l’acollida a l’aula de la Montse, a Esquirols, la meva primera classe… No fa 30 anys però quins records….
Van seguir 2 anys genials, una altra experiència a Lleons, “de nouvelles rencontres”: Olga, Valérie, 2 anys on vam viure junts moments importants de les nostres vides, com el naixement de la meva filla, per recordar només els bons...
Què dir més? Gràcies. Gràcies Valérie, gràcies Olga. Gràcies a l’equip directiu, als meus companys perquè participeu del fet que vingui feliç a la feina!
Puc dir que estic orgullós de treballar per aquesta escola i espero que d’aquí 30 anys podré dir als meus alumnes fa 30 anys.... vaig escriure això….
Maxime Taurinyà
El segon testimoni ja és un gran reserva! La Laura Civantos, una de les veteranes de l'escola, amb més de 20 anys a les aules ens aporta les vivències de tota una vida professional i personal lligada a l'escola. Actualment col·labora amb l'escola des de ministeri, des de l'Àrea de Desenvolupament Tecnològic Educatiu.
Estic davant l’ordinador intentant organitzar-me les idees… He de fer un petit escrit sobre alguna vivència meva a l’Escola Andorrana que m’hagi deixat un record entranyable... Alguna?, només alguna?... Què difícil!!!
Vaig arribar a l’escola andorrana l’any 1990. Era jove i amb moltes ganes de fer coses, de provar coses! Aquesta escola em va donar totes les oportunitats que jo havia pensat que una mestra havia de tenir. La possibilitat d’experimentar, de compartir, d’aprendre...
Vaig trobar una escola oberta a les iniciatives, uns companys increïbles i uns alumnes... uns alumnes que no oblidaré mai, per molts anys que passin. Aquesta és la meva vivència més especial amb l’Escola Andorrana: la relació amb els meus alumnes; amb tots ells.
Encara guardo, com un tresor, les fotos de cadascun dels grups que he tingut. Amb ells he aprés, m’he fet més persona, he madurat i m’he fet gran. M’han acompanyat en els moments més bonics de la meva vida i també en els més difícils. Sempre agrairé a l’Escola Andorrana l’oportunitat que m’ha donat de conviure 20 anys amb els meus alumnes. Veure’ls fer-se grans, evolucionar, convertir-se en homes i dones inquiets..., trobar-te’ls pel carrer i que et reconeguin amb un somriure a la cara i que et diguin: “Encara em recordo d’allò que feies a classe...”. Això és el millor que li pot passar a una
mestra.
Em ve al cap el curs 2000-2001. Jo tenia un grup molt especial de 2n cicle. Eren, curiosos, divertits, amb ganes d’aprendre... El meu company d’aula era l’Esteve Sánchez (més que company, amic entranyable al que mai agrairé prou tot el seu suport) i jo estava en un impàs molt important a la meva vida: amb el meu marit havíem decidit d’anar a buscar la nostra filla. No cal que us digui els patiments i les angoixes que es tenen durant aquest procés. Jo no estava bé. De vegades estava eufòrica, de vegades molt i molt trista...
I allà estaven ells, el meu grup-classe, els ALIENS! Sempre em feien costat, m’animaven, em cuidaven... Em vaig sentir molt estimada i això em va ajudar molt a suportar el procés. Pels voltants de Nadal tots em van fer un dibuix de com serien els meus propers Nadals amb la nostra filla a casa, per animar-me i que no estigués trista. Els guardo tots i no puc evitar emocionar-me cada cop que els miro. Aquest és un dels meus records més tendres.
Recordo aquest grup amb especial emoció perquè em va acompanyar en un moment personal important però també recordo els altres grups, Hobbits, Alicorns, Sònics, Fènix, Grafittis, Rodamóns, Pinyes... Crec que no em deixo cap i, si ho he fet, disculpeu-me.
N’estic convençuda que en una altra escola que no tingués com a eixos fonamentals els objectius de l’Escola Andorrana aquesta relació amb els meus alumnes, els seus pares i amb els meus companys no hauria estat possible i segur, seguríssim, que si jo no hagués treballat a l’Escola no seria, ni de bon tros, la persona que sóc ara.
A poc a poc, curs rere curs et vas fent gran amb l’escola i acabes formant-ne part i encara que un dia deixis d’exercir de mestra t’adones que, en el fons, sempre seràs això, una mestra de l’Escola Andorrana i que intentaràs, encara que no sigui de manera conscient, transmetre i impregnar els seus valors a tot allò que facis.
Feliços 30 anys, ESCOLA!
Laura Civantos Guàrdia.
Vaig trobar una escola oberta a les iniciatives, uns companys increïbles i uns alumnes... uns alumnes que no oblidaré mai, per molts anys que passin. Aquesta és la meva vivència més especial amb l’Escola Andorrana: la relació amb els meus alumnes; amb tots ells.
Encara guardo, com un tresor, les fotos de cadascun dels grups que he tingut. Amb ells he aprés, m’he fet més persona, he madurat i m’he fet gran. M’han acompanyat en els moments més bonics de la meva vida i també en els més difícils. Sempre agrairé a l’Escola Andorrana l’oportunitat que m’ha donat de conviure 20 anys amb els meus alumnes. Veure’ls fer-se grans, evolucionar, convertir-se en homes i dones inquiets..., trobar-te’ls pel carrer i que et reconeguin amb un somriure a la cara i que et diguin: “Encara em recordo d’allò que feies a classe...”. Això és el millor que li pot passar a una
mestra.
Em ve al cap el curs 2000-2001. Jo tenia un grup molt especial de 2n cicle. Eren, curiosos, divertits, amb ganes d’aprendre... El meu company d’aula era l’Esteve Sánchez (més que company, amic entranyable al que mai agrairé prou tot el seu suport) i jo estava en un impàs molt important a la meva vida: amb el meu marit havíem decidit d’anar a buscar la nostra filla. No cal que us digui els patiments i les angoixes que es tenen durant aquest procés. Jo no estava bé. De vegades estava eufòrica, de vegades molt i molt trista...
I allà estaven ells, el meu grup-classe, els ALIENS! Sempre em feien costat, m’animaven, em cuidaven... Em vaig sentir molt estimada i això em va ajudar molt a suportar el procés. Pels voltants de Nadal tots em van fer un dibuix de com serien els meus propers Nadals amb la nostra filla a casa, per animar-me i que no estigués trista. Els guardo tots i no puc evitar emocionar-me cada cop que els miro. Aquest és un dels meus records més tendres.
Recordo aquest grup amb especial emoció perquè em va acompanyar en un moment personal important però també recordo els altres grups, Hobbits, Alicorns, Sònics, Fènix, Grafittis, Rodamóns, Pinyes... Crec que no em deixo cap i, si ho he fet, disculpeu-me.
N’estic convençuda que en una altra escola que no tingués com a eixos fonamentals els objectius de l’Escola Andorrana aquesta relació amb els meus alumnes, els seus pares i amb els meus companys no hauria estat possible i segur, seguríssim, que si jo no hagués treballat a l’Escola no seria, ni de bon tros, la persona que sóc ara.
A poc a poc, curs rere curs et vas fent gran amb l’escola i acabes formant-ne part i encara que un dia deixis d’exercir de mestra t’adones que, en el fons, sempre seràs això, una mestra de l’Escola Andorrana i que intentaràs, encara que no sigui de manera conscient, transmetre i impregnar els seus valors a tot allò que facis.
Feliços 30 anys, ESCOLA!
Laura Civantos Guàrdia.
dissabte, 30 de març del 2013
11. Com passa de de pressa el temps! Sembla que fos ahir !
Bibiana Rossa Torres, vocal i presidenta de l'APAEA els anys . ..Una mare lluitadora, implicada i compromesa amb el projecte de l'Escola Andorrana."
GAM21
GAM21
Sovint pronunciem les frases recurrents de:
Com passa de de pressa el temps!
Sembla que fos ahir !
Però ja han passat
trenta anys, i tot i que encara hi hagi qui dubti que l’Escola andorrana, amb
tot el seu potencial humà, de generacions d’alumnes, i de personal docent, és
una de les realitats més preuades d’aquest País; tot dient a mitja veu que no
calia perquè resultava millor de preu quan aquesta Escola no existia; ja s’ha
guanyat definitivament la consolidació.
Una consolidació
que, com tot, encara pot esdevenir més forta i més ferma, i més qualitativa a
nivell material; però una consolidació d’una solidesa humana i institucional ja
definitives.
Amb antics companys
de juntes recordàvem no fa gaires dies com en aquells principis dels anys 90,
amb pocs mitjans i amb molta imaginació, posàvem tot el seny i saber, tota la
nostra bona voluntat, i retrobàvem tota la solidaritat, de tots –mestres i
pares- que estàvem tan implicats en el Projecte que, de forma dolça, però
incansable i amb tenacitat, tot com la nostra simbòlica Tortuga, anàvem
avançant. Fins i tot de vegades confrontats no només als ensurts de manques de
previsió, o de previsions desbordades, que ens feien ubicar-nos en “barracons”; sinó a aquells, més
greus, que ens portaven a descobrir que les classes dels nostres infants es
trobaven en algun edifici que tenia bloquejades les sortides de socors. A tot,
però, s’han anat trobant solucions. I fins i tot els records de moments que es
van presentar com angoixants, entre els quals els relatius a la continuïtat de
l’ensenyament, avui han esdevingut anècdotes.
L’Escola andorrana ha
estat pionera en organitzacions materials que, si bé algun cop eren criticades
per qui des de fora no entenia com era possible, per als més petits, aprendre,
menjar i dormir en un mateix espai, han donat excel·lents resultats, i s’han
anat perpetuant.
Aquests trenta anys
de trajectòria han confirmat que la confiança i la bona relació entre els
alumnes i els mestres no està renyida amb el respecte, la convivència i la tolerància;
que ensenyar, aprendre i educar es pot portar a terme vivint el dia a dia, a
qualsevol lloc del nostre entorn, a l’escola, s’ubiqui on s’ubiqui, a una
borda, a un refugi, o a la natura; i que la naturalesa humana té unes
capacitats que no tenen límits de creixement sempre i quan, lluny
d’estancar-les, es guiïn, s’acompanyin i s’encoratgin, tot fomentant la
comunicació, l’honradesa i l’esperit crític.
Penso sincerament
que les incerteses i les dificultats que van afectar l’Escola andorrana i
l’ensenyament que impartia cada vegada que s’avançava en un nou cicle, fins
obtenir el total reconeixement i projecció, lluny de ser només obstacles, s’han
sabut aprofitar per guanyar la solidesa definitiva que avui presenta aquesta Escola.
Una Escola que,
estic segura, continuarà rebent i formant els éssers que més estimem i que són
la projecció definitiva del nostre País; i que de ben segur aprendran i
transmetran els valors que han de fer que Andorra, petita i humil, sigui un
País de pau on faci bo viure; tenint present que instruir-se és important, però
que educar-se i esdevenir persones, ho és més encara.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)