7. Nou Misteri d'Educació

Josep Vilaplana Martínez

En Josep, pare de la Violeta -alumna de l'Escola Andorrana-, ha estat president  de l'APAEA durant  alguns anys i actualment membre de la junta directiva. 
En aquesta ocasió ens ofereix una visió molt especial de l'educació actual i  dels seus anhels. Com sempre, les reflexions d'aquest malalt de curiositat ens aporta un valor afegit a la nostra escola.
GAM21

Educar per la tendresa

Educar per l'esperança

Educar per l'alegria

Educar per la felicitat

Per mi, per nosaltres, l'Escola Andorrana és una il·lusió amb prou espai com per encabir-hi tot això i molt més. 

Josep Vilaplana Martínez

6. Acudits tecnològics

De vegades hom s'adona que la noció del temps sol ser molt subjectiva. Un sistema educatiu de 30 anys es defineix com a jove;   un ordinador el situem a la prehistòria. L'Escola Andorrana va néixer sense ordinadors i en aquest nou article us presentem el testimoni d'una de les persones que més ha seguit la seva evolució a les aules, el Jaume Tadeo.

GAM 21

Ja fa uns dies que les companyes del grup GAM21 van contactar amb mi, com antic mestre de l’escola andorrana i em van demanar d’escriure quelcom sobre la nostra escola.

Qui em coneix sap que no podia ser d’una altra manera, i he intentat donar una visió  positiva i divertida del dia a dia de l’escola.

Després d’anys de treballar com a mestre a  l’escola andorrana, us voldria explicar un dels episodis més simpàtics que em ve a la memòria, n’hi ha d’altres, però aquest uneix dos mons que sempre m’han entusiasmat, l’educació i la informàtica.

Fa uns anyets que els ordinadors van començar a introduir-se als col·legis. La nostra escola va gaudir de 4 o 5 ordinadors, ara no ho recordo exactament, dels que en aquells temps es deien PC d’IBM. Unes màquines portentoses i caríssimes, que ens tenien meravellats a nens i adults.

Ve, al que anàvem, la nostra escola disposava d’aquests ordinadors però en una incipient informàtica educativa, bàsicament sols podíem treballar amb programació de BASIC, cosa bastant impensable amb nens de maternal. Afortunadament ens van mostrar un nou programa que ens permetia fer les primers passes en informàtica.

LOGO, va ser el programa que ens va obrir les portes a introduir la informàtica a l’alumnat. L’activitat que es feia en aquell moment era la següent:

Primer, l’alumne dibuixava i pintava en un paper de quadres grossos (0,8x0,8) un dibuix, que recordava als models de punt de creu que es veuen en les merceries.

Després, anàvem en petits grups als ordinadors on cadascun d’ells reproduïa el dibuix seguint les famoses instruccions de: dreta 90, avança 15, esquerra90,….

I a poc a poc, amb molta paciència i temps reproduïen el seu dibuix.

Així un dia, després de realitzar el primer pas vam anar als ordinadors amb un grupet dels alumnes  més grans, 5 anys, i vam començar a connectar els ordinadors. Mentre els hi anava obrint la sessió i posava el programa per treballar, els infants esperàven pacientment. Però una nena ja no va poder més i quan va veure una llumeta a la pantalla va cridar: “Jaume, li ensenyo, li ensenyo.” Em vaig girar i vaig veure que amb molta fe tenia posat el seu dibuix de paper davant de la pantalla perquè fos aquesta qui el copiés.

Qui ho diria, que anys més tard, l’Alba tindria raó, i que actualment qualsevol portàtil pot capturar les imatges que li mostrem.

Jaume Tadeo

5 .El paper de l’Escola Andorrana en el benestar econòmic i social d’Andorra

Cerni Escalé Cabré, alumne de l'escola andorrana

Llicenciatura en Ciències Polítiques - Universitat Pompeu Fabra 

Diplomat del Màster 1 en Dret Comunitari i Afers Europeu - Institut d’Études Politiques - Sciences Po (Paris).

Màster en Polítiques Públiques - Hertie School of Governance (Berlín).

Màster en Afers Públics - Columbia University (Nova York).

El paper de l’Escola Andorrana en el benestar econòmic i social d’Andorra

Al temps que escric aquestes ratlles Andorra es troba en un moment de transformació, amb canvis de conjuntura que no es restringeixen al Principat, sinó que més aviat compartim amb les nacions del Sud d’Europa. La gran majoria d’estudis sobre capital social registren una constricció notable de la confiança interpersonal, acoblada a una baixa productivitat del treball i a una manca d’emprenedoria al sector privat. No és poca cosa: persones allunyades i una economia alesiada. Sembla clar també que aquests són reptes que persistiran en el temps, perquè les variacions en els valors ciutadans sempre són de lent forjar.

Al meu entendre és un bon moment per preguntar-nos quines són les estratègies propicies per fer front a la situació en la que ens trobem. Un bon punt de partida és estudiar l’efectivitat del nostre model educatiu. Podem fer-ho valorant fins a quin punt el sistema nacional d’ensenyament ha estat útil per respondre als reptes contemporanis al Principat i si aquest és sostenible per enfilar els desafiaments dels anys que vindran. És una manera especialment bona d’observar l’escola andorrana, que enguany compleix trenta anys.

Jo he estat alumne de l’escola andorrana i en comparteixo el projecte educatiu. Trobo molt interessant com aquest naix precisament d’una vocació transformadora, una que va trencar amb les lleis clàssiques de la física educativa. L’educació pública nacional és tradicionalment fruit d’una llarga dinàmica històrica i del paternalisme de les institucions de l’Estat. Aquest no va ser el cas al nostre país. El sistema educatiu andorrà deriva de la voluntat ciutadana per promoure un projecte de compromís amb la identitat i la història de les nostres valls. És una mostra de no conformitat amb l’oferta educativa del moment en el que es va crear. En el fons, es tracta d’una iniciativa que per créixer va requerir que actors socials molt diversos col·laboressin per la mateixa idea. Potser al nucli del país estava ancorat en algunes famílies, però aquestes van necessitar la complicitat d’alguns educadors i polítics pioners al nostre país. Entre tots varen trenar un projecte –a poc a poc i amb cura- que progressivament atrauria la inversió pública necessària per fer-lo créixer.

És molt important no oblidar-nos d’aquesta empenta; no resignar-nos a deixar de crear, i fer-ho amb les persones de la nostra comunitat. És precisament el que el nostre país necessita. Tot aniria molt millor si aquest esperit fos extensible al sector privat i a les organitzacions de la societat civil.

Al meu entendre, les qualitats de l’escola andorrana perllonguen de les circumstàncies de la seva creació. Encara avui trobem una ànsia per a l’experimentació, una aproximació pràctica a les matèries de coneixement, i una vocació integradora que recrea l’entorn social. Ara és un bon moment per a que aquestes propietats poncellin. Necessitem joves sense por a qüestionar l’ordre de les coses, emprenedors, i responsables socialment. Aquestes qualitats són les que han de salvar Andorra de la pauperització econòmica.

A més, la concepció clàssica del coneixement com a mera acumulació de continguts té ben poc sentit a l’era digital. Avui, el més capaç no és aquell preparat per recitar de memòria una cronologia de l’antic règim, sinó el que en sap inferir el significat i adoptar una perspectiva crítica. Perquè els canvis a venir siguin maximitzadors d’utilitat per al nostre model econòmic i social han d’anar orientats a enfortir els estendards vigents de l’escola i dotar el tractament dels continguts d’un caràcter més pragmàtic. Potser el que ens cal a aquest efecte és trencar amb la concepció monolítica de l’escola com a institució aïllada del teixit productiu i de les organitzacions socials del país. Seria fantàstic poder imaginar l’escola del segle vint-i-u vinculada mitjançant projectes amb les empreses i amb organitzacions de la societat civil; tot mantenint la llibertat de càtedra i la independència en el disseny curricular.

El grup Gam21 és un bon fòrum de reflexió per a plantejar un debat ampli sobre el rol de l’escola andorrana. Sovint ens falten laboratoris d’idees amb aquest caràcter. De fet, gaudeix de l’embat i de les ganes de col·laborar que representen l’esperit originari del projecte.

M’agrada pensar que tenim la responsabilitat de cuidar allò del que ens sentim orgullosos. És doncs més aviat un deure pels que ens sentim satisfets del paper de la nostra escola, almenys, de participar en el debat.

4. Sóc un privilegiat

Miquel Àngel Arnal, 

25 anys de dedicació a l'escola andorrana, uns quants com a mestre i uns altres com a cap d'estudis de l'escola de La Massana.

   Sóc un privilegiat. 

Començo amb 22 

Gent jove, fem de tot

Carregar taules, clavar claus, elaborar material.

Sóc un privilegiat. He complert 48

Fa 24, quan tenia 24, em van diagnosticar una malaltia greu. 

Per curar-me, vaig haver d’anar lluny, molt lluny.

Dos companys s’hi van desplaçar i em van portar, emmarcades, 

les fotos de grup dels meus companys de l’escola. 

Penjades a la paret de l’habitació de l’hospital, 

cridaven l’atenció de tothom que hi entrava.

Sóc un privilegiat. D’altres s’han quedat pel camí 

la Montse, la Deborah, l’Àngels, el Santi… 

Amb tots he compartit moments que recordaré.

Sóc un privilegiat. 

Anys com a cap d’estudis de l’escola de La Massana

Mestres que comencen dels que també s’aprèn 

Com van creixent compartint amb la gent experta 

Observant la rotllana

Vull tenir 4 anys i obrir la caixa de les sorpreses!!

Sóc un privilegiat

Com una planta que floreix a la primavera 

Sorgeix la idea d’un col·lectiu de l’escola 

La Maria es retira i cal fer-li un homenatge 

La directora, la companya, l’amiga…Brutal.

 La família, els companys, els pares…

Sóc un privilegiat. Ara no estic a l’escola. 

M’ho miro de fora (segur?)

Un dia vaig a dinar i em trobo un grup de companys 

El pedagog i assessor m’ofereix seure amb ells 

Compartim un dinar de conversa, vivencial 

L’Andorra d’abans, l’escola d’ara…

Sóc un privilegiat

He passat de la joventut a la maduresa 

Envoltat d’escola, envoltat de nens.

Nota de l’autor:
Conscient de les meves capacitats i sense més voluntat que escriure allò que em venia al cap, la poesia, si se li pot dir així, ha sortit com ha sortit. Els lectors perdonareu el meu atreviment amb l’excels art de la literatura lírica. Estic convençut que, si mai teniu necessitat, trobareu millors exemples per il·lustrar els conceptes de mètrica, rima i estructura. La resta de valoracions, opinions o impressions les deixo a la vostra consideració.

 Ordino,novembre del 2012 

3. És tota una vida, no?

La Cielo, cuinera de l’escola andorrana des de gairebé els inicis. Ha passat per diferents centres de diferents nivells. A tot arreu on ha passat ha deixat empremta entre els infants i els adults, a més d’unes panxes ben plenes!

GAM21

En el moment de la celebració dels 30 anys d’Escola Andorrana m’han demanat de fer una reflexió sobre els meus anys com a cuinera de l’Escola. No m’estranya, ja que crec que sóc una de les cuineres més antigues, això no vol dir més velles no us confongueu,  ja que sóc  a l’Escola des del 1986, ja són anys!

Intento recordar quan vaig arribar a l’escola de La Mercedes, l’anomenàvem així perquè estava ubicada a l’ edifici de la Mercedes, a Escaldes,  on ara hi ha Andbanc. Allí  vaig començar a treballar  però no com a cuinera sinó com a rentaplats. A la cuina, com a tot arreu, s’ha de fer mèrits per anar ascendint i per aquesta raó i després de treballar dur  vaig passar a cuinera. En aquella època treballàvem de 11 a 5 de la tarda i la cuina era com la de casa. Evidentment, no hi havia tants alumnes com ara, però de totes maneres fer menjar per un centenar d’alumnes en  una cuina com la de casa no era gens  fàcil.

Uns anys desprès vaig canviar de lloc i també d’horaris que van anar augmentant. Vaig anar als barracons, al Clot d’Emprivat, sempre com a cuinera ,  però  allí vaig tenir una feina de més a més. Feia de traductora. Segur que us estranyarà, doncs no és gens especial, quan hi havia algun portuguès a qui no entenien, em cridaven a mi al despatx de direcció per fer d’intèrpret. Ah! És que no us ho he dit que d’origen sóc portuguesa d’ Angola, i actualment andorrana.  La primera vegada que em van cridar al despatx de direcció, vaig dir-me Cielo quina hauràs fet, i la veritat que hi vaig pujar amb el cor ben encongit, però desprès amb el pas del temps quan em cridaven al despatx de direcció, ja sabia perquè hi  anava.

Seguidament vaig anar a l’escola d’Escaldes-Engordany, molt gran i nova, amb una cuina de cine que vaig estrenar  però amb molta feina ja que l’alumnat anava creixent i paral·lelament el treball de la cuina.  

Com veieu anar d’una escola a una altra ha estat la tònica general en la meva feina, ja que novament vaig canviar i vaig tornar als barracons per ocupar-me de la cuina dels alumnes de batxillerat. El menjar i l’estructura de cuina i menjador era un mica diferent, ja que es tractava d’una escola d’adolescents i d’un servei de self-service. Les relacions amb l’alumnat també eren força diferents, a batxillerat  s’havia de vigilar que tothom mengés de tot, ja que els règims per voler estar primes abundaven i no es podia badar sobretot amb les noies. També les relacions eren diferents a batxillerat quan queia alguna llàgrima era perquè hi havia hagut malestar en una parella o s’havia tingut una mala nota, mentre que amb els petits era un cop al cap o un que havia dit a l’altre que  no volia ser-li amic.

 A partir del moment que vaig passar a la cuina dels més grans vaig seguir variant de cuina,   perquè els alumnes de batxillerat també van anar variant de centre, dels barracons del Clot d’Emprivat, a Escaldes,  al Roc del centre de Ciutat de Valls a Andorra la Vella, fins acabar definitivament a  l’Escola Andorrana de Batxillerat de la Margineda. Aquests anys a batxillerat em van servir per fer moltes amistats ja fos amb els mateixos alumnes, així com amb els professors i càrrecs directius,  amistats que encara perduren, i és per això que quan em van dir que havia de marxar de batxillerat  per anar a l’escola de Sant Julià de primera ensenyança, em van donar un bon disgust. Però bé, a tot s’acostuma un i ara estic molt contenta a Sant Julià voltada d’alumnes de maternal que em diuen:   Hola Cielo  ,  i em fan un petó.

Crec que la majoria de gent veu el treball a les cuines de les escoles com quelcom de molt adjacent, però certament no és així, si les cuineres i el personal de la cuina s’esmeren en la seva feina, el menjar és molt millor i els que se’n beneficien són els alumnes, que estan molt contents,  i ja ho diu el refrany:  panxa plena fa bon so.

Durant tots aquests anys que he treballat a la cuina tinc moltes anècdotes, us n’explicaré una: Una vegada havíem de fer un pica-pica i vam comprar un munt de fuets, a la tarda a l’hora de marxar,  els vam deixar sobre un taulell per tallar-los l’endemà. Quan vam arribar al matí vam trobar tots els fuets mossegats i alguns per terra. Ja sabeu a les escoles sempre hi ha algun graciós, perquè segur que els lladres no havien entrat.

La feina a la cuina encara que variada i interessant és molt dura, s’ha d’arribar de bona hora al matí perquè tot estigui a punt, s’han de revisar les compres, emmagatzemar els aliments, complir amb totes les normes d’higiene, sovint  cal aixecar pesos que algunes vegades provoquen tendinitis o altres malalties i baixes  laborals, sobretot al llarg dels anys de fer aquest tipus de treball.

Tanmateix he de dir que les cuines de les Escoles andorranes han estat la meva vida, he vist passar moltes promocions d’alumnes,  i actualment me’n trobo molts que ja acompanyen els seus fills a l’escola. També hi han anat els meus fills, i ara hi van els meus nets. Què us sembla? És tota una vida, no?

2. Feina d’educar

 

MARISA SANTOS CASTRO

És mestra des de l'any 1987. Ha exercit durant tots aquests anys a l'Escola Andorrana de Canillo.

Actualment és professora de francès a l'Escola Andorrana de segona ensenyança d'Encamp.                                           

                                                                                           

FEINA D'EDUCAR

He triat el títol de l’assaig de Josep Maria Puig Rovira pera  aquest article, perquè va ser el llibre que em va despertar la vocació, que em va ensenyar un camí quan encara no hi veia clar, quan la feina em semblava a voltes desagraïda i dura. Un camí que ha anat omplint les diferents etapes de la meva vida de mestra, de mare i de companya, amb mil experiències, boniques o tristes, sempre profitoses, que m’han ajudat a créixer  i que m’han permès d’ajudar a créixer.

Una vegada, quan tot just feia un parell de cursos que treballava a l’escola, desbordada per una colla de bolets de 4 i 5 anys que et reclamen constantment, va venir a entrevistar-me a la classe un grupet de nens, dels “grans”, per la revista de l’escola.

 Primer em van demanar:   

- “ T’agrada la teva feina?”

Ah... pregunta trampa?

Sense pensar-m’ho massa, vaig respondre:

- “ Sí, molt.”.

Acte seguit:

- “ És una feina fàcil?” ...mmmm...

-“ No, és la feina més difícil del món”, em va sortir, espontaneament

Aquells nois em miraven amb una barreja de diversió i d’incomprensió, com pensant: “ però si només feu que manar, i nosaltres fem i treballem! És fàcil!”...

Ai! Feina d’educar...

Si aquells nois i noies, ara tots majors d’edat, em tornessin a fer les mateixes preguntes, 14 cursos més tard, els tornaria a donar les mateixes respostes...amb la seguretat que dóna l’experiència. Els diria que m’agrada la meva feina, perquè cada dia hi és diferent, perquè mai no m’hi avorreixo, perquè m’agrada veure créixer les personetes i persones que m’envolten, i m’agrada créixer amb elles. És un terreny d’intercanvi , de compartir, d’aprendre a ser, a saber estar i d’aprendre a ensenyar i a aprendre, i aquest terreny és fluid, generós,tendre, ric i de vegades, dur i trist.

És trist adonar-se que algunes personetes creixen insegures, carregades de pors i complexes, sense límits ni normes, i constatar que alguna cosa ha anat canviant al llarg dels anys que a mi em separen d’ells. Alguna cosa que garantia cohesió social, ajuda, cooperació i sentit comú. S’està perdent la “Tribu educativa”, que com un trencaclosques, peça a peça, ens acabava de posar a tots al nostre lloc, amb mesura. Parlo dels veïns que ens renyaven al barri quan fèiem caure un test d’un cop de pilota. Parlo del comerciant del carrer que es fixava en l’hora que era quan et veia passar i et demanava quan havies d’anar a sopar. Parlo també dels pares i mares,avis i tiets, que junts o per torns, ens feien veure les coses tal com eren en moments on nosaltres no les sabíem veure. Tots eren educadors, tots som educadors, i no hi hem de renunciar. No podem passar al costat de colletes de jovenalla que fan allò que no han de fer, i no dir res, per por al que ens puguin dir els seus pares si mai els posem al seu lloc. No podem passar al costat de nens i nenes desorientats, i jutjar-los o jutjar les seves famílies.  La crítica és fàcil.

Educar és feina, feina feixuga, de combatre cada dia per anar guanyant petites batalles als capricis, les males costums, i guiar i deixar créixer els nostres nens i nenes, en els seus errors, els seus aprenentatges del món i dels altres, protegint-los sense ofegar-los o fer-ne una colla d’ assistits... feina difícil, de buscar equilibris entre l’amor i el deure, la llibertat i les normes, les expectatives i el sentit comú. Però feina de tots, al capdavall. Caldria recuperar  aquesta “Tribu”. Diria més: de fet, potser només caldria que ens donéssim la mà. La comunitat educativa, mestres, professors, psicopedagogs, monitors, col·laboradors, caps d’estudi, directors lliuren dia a dia les seves batalles a l’escola. El nucli familiar, estructurat d’una manera o d’una altra, també batalla al seu racó. Cada vegada calen més consultes a especialistes, psicòlegs i psiquiatres per guiar-nos a tots en aquest difícil camí de l’educació. I el que no hem de perdre mai de vista, és que tots tenim un objectiu comú: veure créixer feliços els nostres nens i joves.  Ah... la tribu!...

 La feina d’educar és feina de tots. No només és la suma de les iniciatives de cadascuna de les comunitats implicades, sinó que és feina de diàleg, de comprensió, d’entesa, de negociació, de sentit comú, i sobretot, d’amor.

És feina d’estimar.

1. Un inici, una direcció...

Avui 30 d'octubre iniciem el recorregut GAM21 per celebrar el 30è aniversari de l'Escola Andorrana. D'aquesta manera ens volem afegir a l'eix de la celebració basat en 15 +15 de l'Escola Andorrana.

Al llarg d'aquest curs, ens proposem anar-vos exposant una mostra d'emocions, vivències i experiències de moltes persones que han format part de diferents trams d'aquest camí i que s'han avingut a compartir-ho amb tots nosaltres.

L'inici d'aquest recorregut el fem amb l'aportació de l'Ester Vilarrubla, actual directora de l'Escola Andorrana, que conjuntament amb les anteriors, han marcat la direcció que ha anat emprenent l'escola.

GAM21

 Ester Vilarrubla, directora de l'Escola Andorrana

Quan  el curs passat amb els equips directius vam començar a parlar del 30è aniversari de la creació  d’Escola Andorrana i tots teníem clar que volíem una celebració pròpia, amb el caliu que dóna la intimitat.

No vam tenir cap dubte que era un aniversari que calia celebrar perquè a l’escola  les celebracions no són una anècdota, són uns moments especialment indicats per a treballar una sèrie d’actituds de gran importància. I, a més, perquè això volia dir que parlaríem de l’Escola, de la seva història, del compromís i l’esforç dels que la van iniciar, dels nostres alumnes i dels professionals que la integren.

I parlar de tota aquesta gent i d’aquests fets és reconèixer el paper fonamental d’uns pares que van apostar per una nova escola que volien que fos laica, que recollís la identitat andorrana i en català, amb un plantejament pedagògic innovador que garantís la qualitat de l’ensenyament.

Celebrar-ho també és un testimoniatge de totes les persones que han treballat i treballen per l’Escola durant aquests 30 anys. Podríem escriure llibres sobre les múltiples històries i anècdotes que han viscut els centres i que han estat experiències irrepetibles tant a nivell personal com professional. Aquestes vivències han fet possible la trajectòria de l’Escola al llarg d’aquestes tres dècades.

I, sens dubte, és fer un reconeixement a totes les promocions d’alumnes que han sortit ja de l’escola els  pares dels quals van escollir un sistema educatiu  encara no consolidat però amb el qual se sentien compromesos i implicats.

Una de les primeres decisions que vam prendre va ser que l’eix de celebració dels trenta anys d’Escola Andorrana es basaria en 15+15, ja que aquesta xifra servia per marcar els 15 que dura l’escolaritat dels alumnes i el fet que la primera promoció ja fa 15 anys que va deixar l’escola.  Joves que avui ja han acabat els seus estudis superiors o que estan a punt de fer-ho. Joves que s’han iniciat al món laboral i que sovint han hagut de ser emprenedors per tenir èxit. Joves que ens agradaria molt  que se sentissin orgullosos d’haver estat alumnes de l’Escola Andorrana.

Tots sabem que quan celebrem un aniversari que vol representar una xifra especial, els 25, els 50 o qualsevol canvi de desena, a més de fer una mirada al passat també ens projectem cap al nostre futur i ens fem grans propòsits de canvis i de reptes pendents.

L’Escola no és diferent en això; cal tenir present tota la nostra història, cal analitzar els fets que ens han portat a ser d’una manera i no d’una altra. Cal ser agraïts per tot allò que hem aconseguit i també amb les persones que ho han fet possible, però sempre amb la mirada posada cap al futur.

Ens trobem en un moment de renovació molt important.  Tenim un bagatge de 30 anys, alguns pensen que és curt i d’altres que és força llarg. Són trenta anys. Temps que ens ha de permetre reflexionar sobre les nostres pràctiques educatives i tornar a posar al centre de tot els nostres principis d’Escola Andorrana que són totalment vigents i actuals. I a partir d’aquí renovar i millorar els nostres plantejaments metodològics per continuar sent innovadors i lluitar per ser excel·lents com a model educatiu.

Podem aprofitar l’experiència d’aquests anys i la il·lusió per la nostra feina i la nostra escola per continuar avançant i treballant per aconseguir que els alumnes aprenguin més i millor.

I ara ja, des del terreny més personal i aprofitant que GAM 21 ens convida a exposar sensacions, experiències, anècdotes, emocions... per celebrar aquest aniversari, jo vull dir-vos que davant aquests 30 anys d’Escola Andorrana sento alegria.

I m’agrada dir que sento aquesta emoció perquè l’alegria té uns components d’energia, de vitalitat i de plenitud . L’alegria anuncia sempre, segons Henri Bergson, gran filòsof i escriptor, que la vida ha triomfat, que ha guanyat terreny, que ha assolit una victòria. Té un accent triomfal. I l’Escola Andorrana ha triomfat, ha guanyat terreny i assolit la victòria de consolidar-se després d’un tímid naixement i d’un precipitat creixement.

La persona que sent alegria la manifesta amb la seva aparença, el seu llenguatge, les seves decisions i els seus actes i m’agradaria que aquest sentiment fos extensiu a les nostres aules perquè com a educadors potser podem ajudar que l’alegria no només sigui un estat d’ànim en els nostres alumnes, sinó un tret del seu caràcter.

Sento alegria perquè estic plenament convençuda que els èxits col·lectius sempre són més importants que els èxits personals, i l’Escola Andorrana és un èxit que es deu a moltes persones. A totes elles, a tots nosaltres una forta felicitació per aquests 30 anys.!!