2. Feina d’educar

 

MARISA SANTOS CASTRO

És mestra des de l'any 1987. Ha exercit durant tots aquests anys a l'Escola Andorrana de Canillo.

Actualment és professora de francès a l'Escola Andorrana de segona ensenyança d'Encamp.                                           

                                                                                           

FEINA D'EDUCAR

He triat el títol de l’assaig de Josep Maria Puig Rovira pera  aquest article, perquè va ser el llibre que em va despertar la vocació, que em va ensenyar un camí quan encara no hi veia clar, quan la feina em semblava a voltes desagraïda i dura. Un camí que ha anat omplint les diferents etapes de la meva vida de mestra, de mare i de companya, amb mil experiències, boniques o tristes, sempre profitoses, que m’han ajudat a créixer  i que m’han permès d’ajudar a créixer.

Una vegada, quan tot just feia un parell de cursos que treballava a l’escola, desbordada per una colla de bolets de 4 i 5 anys que et reclamen constantment, va venir a entrevistar-me a la classe un grupet de nens, dels “grans”, per la revista de l’escola.

 Primer em van demanar:   

- “ T’agrada la teva feina?”

Ah... pregunta trampa?

Sense pensar-m’ho massa, vaig respondre:

- “ Sí, molt.”.

Acte seguit:

- “ És una feina fàcil?” ...mmmm...

-“ No, és la feina més difícil del món”, em va sortir, espontaneament

Aquells nois em miraven amb una barreja de diversió i d’incomprensió, com pensant: “ però si només feu que manar, i nosaltres fem i treballem! És fàcil!”...

Ai! Feina d’educar...

Si aquells nois i noies, ara tots majors d’edat, em tornessin a fer les mateixes preguntes, 14 cursos més tard, els tornaria a donar les mateixes respostes...amb la seguretat que dóna l’experiència. Els diria que m’agrada la meva feina, perquè cada dia hi és diferent, perquè mai no m’hi avorreixo, perquè m’agrada veure créixer les personetes i persones que m’envolten, i m’agrada créixer amb elles. És un terreny d’intercanvi , de compartir, d’aprendre a ser, a saber estar i d’aprendre a ensenyar i a aprendre, i aquest terreny és fluid, generós,tendre, ric i de vegades, dur i trist.

És trist adonar-se que algunes personetes creixen insegures, carregades de pors i complexes, sense límits ni normes, i constatar que alguna cosa ha anat canviant al llarg dels anys que a mi em separen d’ells. Alguna cosa que garantia cohesió social, ajuda, cooperació i sentit comú. S’està perdent la “Tribu educativa”, que com un trencaclosques, peça a peça, ens acabava de posar a tots al nostre lloc, amb mesura. Parlo dels veïns que ens renyaven al barri quan fèiem caure un test d’un cop de pilota. Parlo del comerciant del carrer que es fixava en l’hora que era quan et veia passar i et demanava quan havies d’anar a sopar. Parlo també dels pares i mares,avis i tiets, que junts o per torns, ens feien veure les coses tal com eren en moments on nosaltres no les sabíem veure. Tots eren educadors, tots som educadors, i no hi hem de renunciar. No podem passar al costat de colletes de jovenalla que fan allò que no han de fer, i no dir res, per por al que ens puguin dir els seus pares si mai els posem al seu lloc. No podem passar al costat de nens i nenes desorientats, i jutjar-los o jutjar les seves famílies.  La crítica és fàcil.

Educar és feina, feina feixuga, de combatre cada dia per anar guanyant petites batalles als capricis, les males costums, i guiar i deixar créixer els nostres nens i nenes, en els seus errors, els seus aprenentatges del món i dels altres, protegint-los sense ofegar-los o fer-ne una colla d’ assistits... feina difícil, de buscar equilibris entre l’amor i el deure, la llibertat i les normes, les expectatives i el sentit comú. Però feina de tots, al capdavall. Caldria recuperar  aquesta “Tribu”. Diria més: de fet, potser només caldria que ens donéssim la mà. La comunitat educativa, mestres, professors, psicopedagogs, monitors, col·laboradors, caps d’estudi, directors lliuren dia a dia les seves batalles a l’escola. El nucli familiar, estructurat d’una manera o d’una altra, també batalla al seu racó. Cada vegada calen més consultes a especialistes, psicòlegs i psiquiatres per guiar-nos a tots en aquest difícil camí de l’educació. I el que no hem de perdre mai de vista, és que tots tenim un objectiu comú: veure créixer feliços els nostres nens i joves.  Ah... la tribu!...

 La feina d’educar és feina de tots. No només és la suma de les iniciatives de cadascuna de les comunitats implicades, sinó que és feina de diàleg, de comprensió, d’entesa, de negociació, de sentit comú, i sobretot, d’amor.

És feina d’estimar.